SENSE ESPECIFICAR

Em mira, somriure a la mirada, i diu: guai!

No vaig conèixer Víctor Nubla.

El seu univers em va abduir. I sí, allà, en aquell espai (continu-divers, el mateix en llocs sempre dispars, infinit i material com una cançó ) i en aquell temps, temps-Nubla, hi havia un ésser-persona-personatge-cargol-amic, al qual, de vegades deia Víctor i de vegades Nubla. No sé per què.

No sé per què. Mai m’ho vaig preguntar, ara tampoc.

La taula rodona i plena com la lluna. I al voltant amics, mai gent. La gent fa por, ombra d’algú que no som nosaltres ni ningú. A l’univers-Nubla brotaven éssers de tota mena i condició, sense especificar.

Mai vaig anar a un concert de Macromassa.

Vaig assistir, això sí, a boires sonores i tramuntanades sòniques que sonaven a una altra cosa, sense especificar. I tot allò formava part, em deia i em deien, d’un concert de Macromassa. Queda dit, però sabem que dir és recrear i recrear és inventar. Nubla inventava. També ell era inventat. Vaig conèixer uns quants invents, alguns tenien nom i tot, i vam riure.

Els invents també reien, si podien.

A l’entrada d’un local deia Macromassa o no deia Macromassa (la millor banda del món, segons l’esperit del vi). Per mi era una pista, tot i que dir “mi”, tot parlant de Víctor Nubla, sigui molt agosarat. Exceptuant que sigui la nota Mi i com tota nota amagui un missatge que com tot missatge calgui desxifrar i en fer-ho, digui una altra cosa, sense especificar.

Guai!

—Senyor V.N., bon dia.
—Bona tarda.
—Ja sap, allò seu?
—Meu? No…
—Allò que li ha passat…
—En passen tantes, de coses…
—A vostè, vull dir.
—Si ho volia dir, ho ha dit molt bé.
—Allò de la transformació…
—Tendeixo a transformar-me, sí, és la meva manera de romandre.
—I ara on es troba?
—No em trobo. I espero no trobar-me mai, quin ensurt, oi?
—Què en pensa del confinament?
—Penso moltes coses, però no les dic, les penso.
—Li preocupa?
—Pensar-les o no dir-les?
—El confinament…
—Ah… El confinament… Em preocupa més la ment confinada.
—Què vol dir?
—És una epidèmia universal: ments recloses en elles mateixes, es creuen que pensen però només obeeixen. Moblades amb quatres tòpics o contra tòpics, tant se val… diuen estupideses molt perilloses. Fa segles que dura.
—Caram…
—Però hi ha vacuna.
—Quina?
—Anti ego i fetge de rap.
—On és vostè, ara?
—Aquí.
—I què pensa fer?
—Avui no tocaré ningú, a veure què passa.
—Molt adient, donades les circumstàncies.
—Ningú m’ha donat cap circumstància, a més, ja ho havia escrit, això…
—Hem d’anar acabant aquesta entrevista.
—Jo em demanaré una altra canya.

Feia esforços per no esvair-se… Qui? Ell, quan era corpori i lingüístic. Les paraules l’estimaven. Les paraules mai no li faran cap mal, la gent sí, sense especificar.

No vaig anar mai a casa d’en Nubla…

El millor auditori desconegut és a Milà i Fontanals. Músiques. Teca. Pensaments. Escolta. Beures. Silencis. Bajanades i riures. Fabulacions ben reals. Ciència lògicament poètica. Insisteixo, que em surt bé i és gratis: no parlo de Víctor Nubla, encara que ho sembli. Les coses s’assemblen a altres coses i ja no sabem el que sabíem —en sabem unes altres. Qui digui que el coneix, al Víctor, que ho discuteixi amb ell, pausadament. Ell era l’altre: el que no deies, el que t’oblidaves de dir, el que no et confirmava la part de tu mateix que diu que el coneixes. Era l’altre, per això era Nubla, per això ets qui ets, l’altre. Sense especificar.

-Nubla és la part de tu que és Nubla
-Nubla és la part de tu que no ets tu
-Nubla no és part de res
-Nubla no és Nubla
-L’univers-Nubla és la part de l’Univers-univers que diu i estima i xerra i riu
-Nubla és i no és, sense especificar

Ergo:

-És un dia gris i plujós, faci el dia que faci.

Mai he llegit un llibre de Víctor Nubla —em llegeixen a mi.

Una vegada el Nubla ens va convocar per motius inversemblantment contrastats. Temps després hi havia persones que havien assistit a la reunió que no se’n recordaven i persones que no havien assistit que asseguraven que hi eren, aquella tarda. Tot ben normal. Ens pixàvem de riure, amb el Nubla.

Si concreto, els sentits no ho fan.

Les coses passaven sota l’efecte-Nubla, passaven perquè era necessari, de tan atzaroses. Sabeu que era amic de l’atzar, oi? Es coneixien de feia temps, un temps que juga i espera i no exigeix. L’atzar sí que us podria parlar de Víctor Nubla, però no ho farà, perquè és l’atzar i és tímid, com el Nubla, com qualsevol univers possible.

Mireu, mireu! Mireu com fuig el Víctor del fantasma de la nostàlgia! Fuig cap al brunzit que batega, sense especificar.

No vaig conèixer Víctor Nubla. Ell tampoc a mi. Per això érem amics. L’enyorava abans i l’enyoro ara. Abans serà ara… i variacions. Sense especificar, no cal.

Demà he quedat a dinar amb el Víctor.

Published in: on abril 10, 2020 at 12:01 pm  Dejar un comentario  

BON NADAL…

Temps era temps que el temps no passava

Temps era temps que el temps no era res

Si queia una fulla, la fulla dansava

Moviment estès, si en queien més.

 

Ni nat ni nonat

Ni dia ni nit

Instant alçat

De fit a fit.

 

Temps era temps que el temps no era anyada

Temps era temps que el temps deia: no ho sé

Del vol de l’ocell en deien mirada

De la mirada, alè.

 

Ni ara ni abans

Ni dat ni beneït

Ni peixos ni pans

Ni xop i eixarreït.

(anònim pòstum)

 

BON NADAL!

nadal 2017

 

 

 

Published in: on diciembre 22, 2017 at 11:44 am  Dejar un comentario  

TO-CA-TI-CO-TO-CA-TÀ (Carles Santos 1940-2017)

De vegades no era tan evident distingir el piano del pianista. Bé, sí, el pianista acabava exhaust, molt suat i estabornit després d’un exercici interpretatiu i compositiu extasiant. I el piano… també.

La música de Carles Santos, interpretada per ell mateix al piano, era virtuosa, energètica, corporal, sexual, irònica, gimnàstica, emocional, mística, vital. Única. No s’explica només apel·lant a un minimalisme corpori, a voltes romàntic, a voltes atonal, original, provocador i humorístic, o a J. S. Bach, o a les avantguardes, o a John Cage (que va conèixer personalment), o al Grup Instrumental Català (que va crear amb Mestres-Quadreny), o als espectacles escènics de gran poder visual, iconoclastes de veritat, divertidíssims, que impressionaven a mitja Europa, o a la fanfàrria inaugural dels JJOO de Barcelona ’92, o a les col·laboracions amb disciplines com el cinema o la dansa, o a les moltes accions musicals a auditoris, carrers i espais naturals que deixaven al públic descol·locat… Potser entenem més a Carles Santos quan esmentem a Joan Brossa, a Carles Hac Mor, a Benet Rossell… Tots amics seus, també desapareguts.

La música de Carles Santos em va guarir un munt de vegades, el vaig veure i escoltar tants cops com vaig poder des de l’adolescència (crec que no em vaig perdre cap estrena). I sempre tornava a casa esperonat, hipnotitzat, alterat. Els formats operístics eren magnífics, paròdics, una clatellada visual on tots els clixés queien rodolant. I et feia riure. Res se li assemblava. Però m’agradaven especialment els formats petits, els concerts per a piano: “Fins l’últim llagostí”, “Al meu llit i…”, “Pianolerolerolero-Larero”, la magnifica “Bujaraloz By Night”, i tantes i tantes altres composicions seves. I també les composicions per a veu: de “to-ca-ti-co-to-ca-tà” en endavant. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo (Rock’n Clàssic, diari Avui), amb motiu de l’estrena de “La Pantera Imperial”, una obra, al meu entendre, colossal i sintètica, tribut passional, i el que ara en diem polièdric, a la figura-tòtem de J. S Bach. “Bach és un músic que equilibra, és bo per la tècnica (per aprendre a tocar el piano) i per tot l’estat anímic”, comentava el compositor de Vinaròs. A mi em passava i em passa, també, això mateix, amb la música de Carles Santos: bona per l’estat anímic, poderosíssim actiu.

La subversió de Carles Santos, musical i visual, era tota una juguesca. Conceptual, sí, però còmica: qualsevol impostura, moderna, postmoderna o acadèmica, quedava desactivada. No hi havia espai per l’estancament ni per l’avorriment. Era formal i informal, clàssic i dissident, radicalment sanguini. La tècnica i l’ortodòxia de conservatori al servei de la imaginació arrauxada.

Se’m fa estrany que ja no hi sigui… Encara el veig, tocant delicadament, furiosament, el seu piano negre, un Bösendofer Imperial que ell comparava amb una pantera negra. I encara sento rugir la seva música. La sentiré sempre.

To-ca-ti-co-to-ca-tà. Res més a dir.

carles santos

Published in: on diciembre 5, 2017 at 5:48 pm  Dejar un comentario  

DIÀLEG O PARLANT LA GENT S’ENTÉN

Arribats fins aquí (sabent que potser demà hem arribat fins allà i tot queda desfasat) imaginem-nos que s’accepta la proposta de diàleg per solucionar, definitivament, el “conflicte català”. Els representants de totes bandes seuen al voltant d’una taula, ni rodona ni quadrada, per dialogar i resoldre políticament el conflicte, davant la presència de mediadors i observadors. S’han reunit en lloc neutral, a Nuuk, capital de Groenlàndia.

Obviem els noms per raons ben comprensibles.

 

—Queda inaugurada aquesta reunió… i la suspenc!

—Suspenc la suspensió!

—Suspenc la suspensió de la suspensió de la sessió!

—Com a mediadora us suspenc!

—Vostè és mediadora, només pot mediar, no pas suspendre.

—No es diu mediar, es diu mitjançar.

—Mitjançant la mediació mediarem mitjanament.

—Em podeu dir si, fins ara, algú ha declarat la independència?

—Estic en contra de la declaració unilateral de la independència de Catalunya!

—Estic en contra de la declaració unilateral de la unitat d’Espanya!

—Jo també estic en contra.

—De què?

—De les declaracions, m’atabalen. Podem cantar?

—Jo em sé La presó del rei de França! Taratatà tatà tatà…

—Votaria sí a la independència només perquè deixéssiu de cantar aquesta punyetera cançoneta, per la mort de Déu!

—¿Puedo cantar el himno de la Guardia civil?

—No em concentro…

—És per culpa dels unionistes!

—És per culpa dels independentistes!

—No, és per culpa del fet que sóc barcelonina i ja m’he acostumat al soroll de l’helicòpter. Quan no hi és em desconcentro…

—Com a observador fa estona que observo la porta d’entrada i puc afirmar que, excepte nosaltres, no ha entrat ningú més.

—Yes, I can confirm it!

—Quin fred que fot!

—Ja hi som! Declarant unilateralment el fred!

—Ho hem de votar!

—Jo, el que digui Europa.

—Som a Nuuk i fa fred, hòstia!

—Jo em se Nuuk Nuuk Nuukim’ on heaven’s door.

—Com a observador de parla anglesa puc afirmar que el títol de la cançó de Dylan no és així.

—Era una broma!

—Prou bromes unilaterals!

—Només acceptarem bromes dins el marc de la Constitució.

—Cal desobeir les bromes!

—És una broma?

—Eh?

—La unitat d’Espanya no es toca! És que m’he atabalat i això, almenys, ho tinc clar.

—Perdoni, però en democràcia es toca i es retoca tot el que calgui. Això, almenys, ho tinc clar.

—No el perdono.

—¡Viva España!

—La independència és innegociable.

—Però no havíem vingut a negociar?

—¡Viva España!

—Em deixen mediar o què? M’avorreixo…

—Això és feixisme!

—Avorrir-se?

—A mi m’agradaria declarar la independència, però que no es noti.

—Germans, no prenguem mal!

—Germans no, germanes! Les presents a aquesta reunió tenim la responsabilitat i la compromís de declarar, seguint les resultats de la referèndum, la independència de la nostra país. Visca la terra!

—És aranès?

—M’agrada la seva samarreta.

—Sexisme no!

—No, la seva no, la del senyor de l’arracada.

—Com a observador, observo coses.

—Els catalans fem coses.

—I els espanyols les desfem, ja ja ja!

—En català es riu amb H, ha ha ha!

—Jo ric en castellà!

—Com observador, de vegades, no entenc què he d’observar.

—Yes, I can confirm it!

—Sóc espanyol i em molesta la DUI!

—Sóc catalana i em molesta el DIU, no et fot!

—¡Viva la guardia civil, coño!

—Referèndum pactat!

—Ja n’hem fet un, de referèndum!

—Encara tinc 125 urnes al menjador de casa i hem de sopar al lavabo. Fem-ne un altre, sisplau!

—Sí, però pactat i que voti tota Espanya i els portuguesos que vulguin.

—I si ens annexionem al Senegal?

—Visca Catalunya!

—L’única via és la del diàleg!

—Estem dialogant!

—Ai, perdó, és el costum…

—Sorry, en qué idioma estando people hablando?

—Visca la tercera via!

—Visca la quarta!

—Visca el principal segona!

—Vull mediar!

—No interrompi, collons!

—La unitat d’Espanya no es ven!

—Ningú te la compraria, company.

—No em digui company, que va ser un dels seus…

—Companys, es deia Companys.

—Més d’un company? Pitjor encara!

—Països catalans!

—No, es deia Companys.

—No fiquem pel mig al País Valencià i les Balears que ja tenim prou merder…

—In-inde-independencià.

—Yo soy españoool, españoool, españoool.

—Tinc ganes de declarar alguna cosa!

—Visca el 155!

—Sí senyor, molt bon autobús, el 155. I un gran conductor!

—Algú ens ha de conduir a Ítaca.

—Jo us puc dur a Ikea, però al cotxe no hi cabem tots.

—Sóc mediadora. Parlem?

—Això ho deia un anunci de La Caixa i han fotut el camp…

—La qüestió és: declarem la independència durant la reunió o després?

—Jo vull durant!

—Jo Vall d’Aran.

—Jo vaig votar Òc!

—Jo Non.

—Non non vine son…

—I si fem una sardana gegant que faci la volta al món?

—Company, ja no estem en aquesta pantalla! Ara és l’hora!

—A mi em vau dir que pensés coses pels 11 de setembre i ja no em puc aturar, eh?

—Si és l’hora marxem, no?

—Proposo que els mediadors ens mediem entre nosaltres… per fer alguna cosa.

—No accepto propostes unilaterals!

—Votem-ho en referèndum!

—Però que voti tota Espanya!

—Tot el món, siguem generosos!

—Pactem-ho!

—Què en diu Europa?

—Companyes, fem vaga!

—Marxem, doncs?

—Com observador, no observo que marxi ningú.

—Hem de posar-nos d’acord en alguna cosa!

—No hi estic d’acord!

—D’acord!

—Òc!

—Ens mereixem ser un país com cal!

—Que es diu Espanya!

—Que es diu Catalunya!

—Avui juga el Barça?

—Yes, I can confirm it!

—Jo necessito reprimir a algú, no us molesta, oi?

—Jo he d’anar a recollir els nens.

—Els nens em recullen a mi, que tenen cotxes més grans que el meu.

—Fa molta estona que no miro el mòbil, no ho puc aguantar!

—Proposo mirar el mòbil!

—La mòbil!

—Proposta acceptada!

—Sí!

—Òc!

—Ok!

—Idea grande y libre.

—És constitucional, fem-ho!

 

(…)

 

—Joder, el Madrid le ha metido tres!

—És il.legal!

—Meter tres?

—Ai, merda, ho dic sense pensar-ho.

—Els mediadors hem decidit seguir mediant.

—Aquí no es decideix res sense unes eleccions!

—Com a observador, observo els mediadors, especialment una mediadora que fa estona que m’observa.

—És veritat, com a mediadora m’agradaria mediar entre vostè i jo si ho troba convenient.

—Molt ben observat!

—Visca l’amor!

—Està fora de la llei! És il·legal!

—L’amor?

—I si ens posem d’acord en proclamar una hipotètica reunió suspesa fins que constitucionalment, sense excloure el diàleg unilateral, declarem, respectant tots els colors polítics i el medi ambient, una reunió posterior en el temps i l’espai, de tal manera que, sense fer-nos mal i optant per la via del consens mediat però no immediat, ens veiem, cadascú des de la seva òptica personal i política, en un altre moment, ja sigui un moment unionista o independentista o tot el contrari?

—¡Así se habla, cojones!

—¡Mira que ets ben parida!

—Mediació acceptada.

—¡Viva posponer, que no suspender!

—Sou collonuts!

—Però algú ha declarat la independència o no? És que m’ho preguntaran!

 

Published in: on octubre 12, 2017 at 12:41 pm  Dejar un comentario  

NO PARTICULAR PLACE TO GO (Chuck Berry, 1926-2017)

Caminar. Avançar enlloc. Passejar. Caminar és el ritme del pensament mandrós i expectant. Caminem i veiem i pensem allò que estem caminant. No passem sense veure ni voler veure, menyspreant l’espai que ens acull com fa un vehicle de carreres pel desert del Dakar. Passejar és esdevenir passeig, és viure en el temps de les coses que veus, de les cosses que passen i et passen. La velocitat impossibilita aquest ritme de pensament; no impedeix el pensament, només el vincula fora del visible simplement perquè no veiem res. És una altra mena de pensament potser més elèctric, abstracte i referent, quasi sempre deutor d’una qüestió plantejada amb anterioritat que de sobte la velocitat esvaeix i resol…

El pensament a peu, en canvi, caminant per la ciutat, és lent i arabesc com el ritme del caminant. Caminar imposa un ritme monòton, alhora distret i atent. Distret perquè no hi ha objecte, atent perquè qualsevol objecte és possible. I qualsevol objecte vol dir qualsevol sentit; caminar convida al formigueig conceptual de sentits i destins escampats i diversos com vianants. D’aquest caminar embadalit en diem badar, que vol dir tenir l’atenció distreta però també, i alhora, encantar-se mirant una cosa, per tant, l’acte de prestar atenció distretament que és el que fa brollar un pensament embadocat. Badar i el pensament que se n’extreu és una perspectiva del món única, plural, dinàmica, fluida, desinhibida i sovint còmica. Badar i l’experiència que se n’extreu és un acte d’acurada distracció atzarosa, un acte fràgil i desprotegit víctima de tota mena d’agressions i autoagressions quotidianes. Per exemple, badar i l’experiència que se n’extreu és impossible si:

-Passen bicicletes per la vorera

-Tenim les oïdes taponades per una música que no és la dels nostres pensaments

-Caminem mirant el mòbil

L’home embadocat, espècie en perill d’extinció. Si en veieu un, protegiu-lo!

Published in: on abril 26, 2017 at 9:42 pm  Dejar un comentario  

PER SI DE CAS, BON NADAL!

Estimades i estimats. Com cada any per aquestes dates (les de Nadal, per concretar), us faig a mans un modest obsequi nadalenc per alegrar els cors o qualsevol òrgan (legal o il·legal), os, muscle o pròtesi humana (de marca blanca o color desconegut) de les persones, quasipersones, replicants, cèl·lules, andròmines, teixits, vísceres i altres paràsits de la Via Làctia.

Enguany, el regal és una adorable (des)nadala (cliqueu a baix DESNADALA).

Bon Nadal, oxigen a cabassos i felicitat a l’engròs!

DESNADALA

Published in: on diciembre 11, 2016 at 12:00 pm  Comments (1)  

INVISIBLES I DESAPAREGUTS, POTSER

Un any després de la mort de Miquel Bauçà, un documental recordava la seva figura sota el títol: Miquel Bauçà, poeta invisible. Invisible, entenem, no pas per l’obra, singularíssima i transgressora i, per tant, ben visible i diferenciada. No… Invisible per poc conegut, potser. Invisible per poc vist. Podríem dir que el tarannà esquerp i solitari de l’escriptor mallorquí no ajudava a la visibilitat. Ho podríem dir, però no seria del tot encertat; precisament aquesta actitud ombrívola el feia mereixedor de tota mena de comentaris al voltant de la seva persona i el seu caràcter. I per altra banda, quants cops esdevenim lectors apassionats d’autors o autores que no hem vist mai ni en sabem gairebé res? No conèixer l’autor no sembla motiu per mantenir-lo a la invisibilitat.

Aquest any que s’acaba, aquest 2016, han mort tres figures clau que, em temo, podrien protagonitzar un documental titulat: Carles Hac Mor, poeta invisible; Benet Rossell, artista invisible; Tres, músic invisible. Invisibilitats molt diferents i la mateixa. I els tres amb una obra, gens, gens, gens, invisible.

Potser cal preguntar-se si la invisibilitat és un atribut personal (sóc invisible) o és l’efecte de l’altre, que no et veu. I les preguntes s’acumulen. Quina mirada és la que no et veu? Què hi ha en el seu radi de visió? O potser ens hem de preguntar: invisibles sota l’ombra de la visió de què o de qui? Què o qui ens fa invisibles? Què o qui ens vol invisibles? Què o qui ens enlluerna tant que no veiem res més?

O potser, avesats a la lluminària cultural, ja no mirem als marges, ni al costat, no girem el cap. Potser la invisibilitat depèn de la nostra ceguesa. No veiem. Potser, el nostre, és un país invisible, on passen coses invisibles, fetes per gent invisible que entusiasma a gent, també invisible. I potser quan ens tornem visibles, en els actes, els discursos, les obres… ens tornem mesquins, avorrits, previsibles.

Potser si féssim visible l’invisible, obeint el consell de Klee, la invisibilitat deixaria de ser forçada: invisible no pas perquè no em veus, invisible perquè no em veus amb els teus ulls, una visió i una percepció, per tant, diferent, no ensinistrada. Potser hem de començar a estar-ne farts de tanta invisibilitat imposada i tanta visibilitat reguladora. Tu, visible! Tu, invisible!

Potser en els marges de la visibilitat hi ha crescut un univers, que en diuen invisible, extraordinàriament frondós, divers i apassionant. El veus? El veiem?

Published in: on noviembre 30, 2016 at 9:17 am  Dejar un comentario  

POEMA PER APAGAR (minúscul homenatge a TRES)

Published in: on octubre 7, 2016 at 1:19 pm  Dejar un comentario  

BOT, no et fot!

Ja ha sortit publicat el segon exemplar de la revista BOT, Butlletí Oficial de Tucston. La presentació va tenir lloc el dissabte 30 de juliol al bar Trèvol, al mercat de l’Abecedària de Gràcia. Hi va assistir gent que vista de lluny semblava menys a prop.

Articles, poemes, il·lustracions, crítiques musicals, anuncis, arqueologia, punts i coma, cites, dibuixos, notes, lletres, més d’un número, animals, breus, llargs, fotografies… I autors incandescents. Si veieu la revista, compreu-la! Si no la veieu, també! I si veieu una altra cosa, compreu-la, sempre que sigui la revista o s’assembli molt (per exemple, el primer exemplar de BOT).

Aquest segon exemplar és el número d’estiu, per tant, ja ha experimentat alguns capítols estiuencs. N’hem fotografiat uns quants, sense volta ni solta. Bé, una mica més de solta, cinc grams més a molt estirar. No, tant no hem estirat.

Quatre CalBOTs estiuencs:

1.Efecte capil·lar aleatori durant la lectura de BOT en un lector devot

IMG_3378

2.FutBOTlin

IMG_3361

3.Efecte marítim

IMG_3353

4.BOT llegit des de l’altra banda

IMG_3332

BON ESTIU A TOTS I TOTES!

Published in: on agosto 1, 2016 at 6:26 pm  Dejar un comentario  

10 MANAMENTS IRRELLEVANTS COM TOTS ELS MANAMENTS.

Alçà la veu i el rostre i es dirigí, rònec i multitudinari, a les masses impuntuals. I els digué, amb La menor, deu manaments:

1. Els individus, com les col·lectivitats, som fràgils. Eliminar-nos està a l’abast de qualsevol. Només cal una arma, un explosiu, una bomba. Ara mateix, si algú s’ho proposa, ens pot matar. La protecció mai pot ser suficient, mai serà suficient. La qüestió no és protegir-se, és no atacar.
2. Això que anomenem terrorisme islàmic és una guerra de religió. La força no els arriba de la cultura, ni de la política, els arriba, la prenen, de la religió. I nosaltres, el europeus, en sabem molt de guerres de religions, oi?
3. Si el teu veí creu en un deu diferent del teu, això genera un conflicte: un dels dos (individus, col·lectius, Déus) és un impostor i amenaça la teva creença. Un conflicte d’aquestes característiques no es resol mai, però es pot preservar amb tolerància. Les religions no fan apologia d’aquesta tolerància, al contrari, es mostren expansives i intolerants. La meva veritat contra la teva. El meu Déu contra el teu. Però hi ha graus d’intolerància, no creieu?
4. Un catòlic escolta un poema, físic i ben realista, dedicat a la maternitat en el qual el Pare Nostre esdevé Mare Nostre. El catòlic es mostra ofès, indignat i diu que allò és intolerable. Efectivament, des de la seva religió allò és intolerable, la llavor de la intolerància ha funcionat perfectament. Però només és un context cultural… Quan la cosa s’emmarca en l’àmbit criminal, quan la religió actua amb violència amb o sense estat, la intolerància és sanguinària. Els exemples els coneixem prou bé. I no són només d’aquest segle, fa segles i segles que això dura. I ens sorprenem?
5. Ens ataquen, ens fan mal, ens maten, i parlem de la barbàrie que vol acabar amb la nostra civilització basada en els valors de la democràcia, els drets humans i sentim que esmenten de nou a Voltaire. Però les democràcies generen injustícies i patiments que no ressolem, els drets humans estan amenaçats, especialment els dels immigrants, com sabem, i no recordem la lluita radical de Voltaire contra la religió organitzada, la catòlica també.
6. Tampoc reconeixem que els pitjors crims contra la humanitat han estat comesos en nom de Déu com en nom de la Raó, tan il·lustrada ella. No hi ha una força criminal d’aniquilació sistemàtica més perversament racional que la del nazisme. Tot polit i calculat.
7. Hem lluitat i hem aconseguit a mitges la separació entre religió i estat. Però existeix un objectiu pel quan no hem lluitat gens: la separació entre religió i educació. Per què hauria la religió d’encarregar-se de l’educació? Per què hem d’inocular els valors religiosos, siguin els que siguin, tant se val, en el cervell dels més joves? La llibertat individual (d’escollir una educació religiosa) ha de condicionar la col·lectiva fins el punt de controlar l’educació? Però això no és el que volíem evitar? Podem educar al voltant de la religió, discutir sobre les religions, i tant!, però mai des d’una religió… Per què els entreguem l’educació als intolerants, tinguin el grau d’intolerància que tinguin?
8. Portem els nostres fills a escoles religioses, algunes fins i tot discriminen per sexes (en diuen eufemísticament “diferenciar”). No és això, precisament, el que fan i volen els bàrbars? No està això a les antípodes d’un model tolerant contraposat a la barbàrie?
9. Els exemples de control, repressió i abús de la religió projectada a l’educació són inacabables i alguns, lamentablement, ben actuals. Fins quan?
10. Mentre seguim defensant gregàriament, mecànicament, allò que hem volgut que sigui la nostra identitat europea, és a dir, el sistema actual, la religió actual, l’ordre actual… (quan fem autocrítica sempre apareix un exercit de veus, d’homes i de dones, d’esquerres i de dretes, que no volen tocar res no fos que ho empitjoréssim) serem el blanc d’atacs, els de fora i els de dins, simplement perquè som tan víctimes com botxins. És la nostra esquizofrènia i li diem civilització. Volem guarir-nos? Ah, no!, que el bojos sempre són els altres…

La multitud, absent, tossí i bramà. Però no en La menor.

Published in: on marzo 22, 2016 at 3:16 pm  Dejar un comentario