DIÀLEG O PARLANT LA GENT S’ENTÉN

Arribats fins aquí (sabent que potser demà hem arribat fins allà i tot queda desfasat) imaginem-nos que s’accepta la proposta de diàleg per solucionar, definitivament, el “conflicte català”. Els representants de totes bandes seuen al voltant d’una taula, ni rodona ni quadrada, per dialogar i resoldre políticament el conflicte, davant la presència de mediadors i observadors. S’han reunit en lloc neutral, a Nuuk, capital de Groenlàndia.

Obviem els noms per raons ben comprensibles.

 

—Queda inaugurada aquesta reunió… i la suspenc!

—Suspenc la suspensió!

—Suspenc la suspensió de la suspensió de la sessió!

—Com a mediadora us suspenc!

—Vostè és mediadora, només pot mediar, no pas suspendre.

—No es diu mediar, es diu mitjançar.

—Mitjançant la mediació mediarem mitjanament.

—Em podeu dir si, fins ara, algú ha declarat la independència?

—Estic en contra de la declaració unilateral de la independència de Catalunya!

—Estic en contra de la declaració unilateral de la unitat d’Espanya!

—Jo també estic en contra.

—De què?

—De les declaracions, m’atabalen. Podem cantar?

—Jo em sé La presó del rei de França! Taratatà tatà tatà…

—Votaria sí a la independència només perquè deixéssiu de cantar aquesta punyetera cançoneta, per la mort de Déu!

—¿Puedo cantar el himno de la Guardia civil?

—No em concentro…

—És per culpa dels unionistes!

—És per culpa dels independentistes!

—No, és per culpa del fet que sóc barcelonina i ja m’he acostumat al soroll de l’helicòpter. Quan no hi és em desconcentro…

—Com a observador fa estona que observo la porta d’entrada i puc afirmar que, excepte nosaltres, no ha entrat ningú més.

—Yes, I can confirm it!

—Quin fred que fot!

—Ja hi som! Declarant unilateralment el fred!

—Ho hem de votar!

—Jo, el que digui Europa.

—Som a Nuuk i fa fred, hòstia!

—Jo em se Nuuk Nuuk Nuukim’ on heaven’s door.

—Com a observador de parla anglesa puc afirmar que el títol de la cançó de Dylan no és així.

—Era una broma!

—Prou bromes unilaterals!

—Només acceptarem bromes dins el marc de la Constitució.

—Cal desobeir les bromes!

—És una broma?

—Eh?

—La unitat d’Espanya no es toca! És que m’he atabalat i això, almenys, ho tinc clar.

—Perdoni, però en democràcia es toca i es retoca tot el que calgui. Això, almenys, ho tinc clar.

—No el perdono.

—¡Viva España!

—La independència és innegociable.

—Però no havíem vingut a negociar?

—¡Viva España!

—Em deixen mediar o què? M’avorreixo…

—Això és feixisme!

—Avorrir-se?

—A mi m’agradaria declarar la independència, però que no es noti.

—Germans, no prenguem mal!

—Germans no, germanes! Les presents a aquesta reunió tenim la responsabilitat i la compromís de declarar, seguint les resultats de la referèndum, la independència de la nostra país. Visca la terra!

—És aranès?

—M’agrada la seva samarreta.

—Sexisme no!

—No, la seva no, la del senyor de l’arracada.

—Com a observador, observo coses.

—Els catalans fem coses.

—I els espanyols les desfem, ja ja ja!

—En català es riu amb H, ha ha ha!

—Jo ric en castellà!

—Com observador, de vegades, no entenc què he d’observar.

—Yes, I can confirm it!

—Sóc espanyol i em molesta la DUI!

—Sóc catalana i em molesta el DIU, no et fot!

—¡Viva la guardia civil, coño!

—Referèndum pactat!

—Ja n’hem fet un, de referèndum!

—Encara tinc 125 urnes al menjador de casa i hem de sopar al lavabo. Fem-ne un altre, sisplau!

—Sí, però pactat i que voti tota Espanya i els portuguesos que vulguin.

—I si ens annexionem al Senegal?

—Visca Catalunya!

—L’única via és la del diàleg!

—Estem dialogant!

—Ai, perdó, és el costum…

—Sorry, en qué idioma estando people hablando?

—Visca la tercera via!

—Visca la quarta!

—Visca el principal segona!

—Vull mediar!

—No interrompi, collons!

—La unitat d’Espanya no es ven!

—Ningú te la compraria, company.

—No em digui company, que va ser un dels seus…

—Companys, es deia Companys.

—Més d’un company? Pitjor encara!

—Països catalans!

—No, es deia Companys.

—No fiquem pel mig al País Valencià i les Balears que ja tenim prou merder…

—In-inde-independencià.

—Yo soy españoool, españoool, españoool.

—Tinc ganes de declarar alguna cosa!

—Visca el 155!

—Sí senyor, molt bon autobús, el 155. I un gran conductor!

—Algú ens ha de conduir a Ítaca.

—Jo us puc dur a Ikea, però al cotxe no hi cabem tots.

—Sóc mediadora. Parlem?

—Això ho deia un anunci de La Caixa i han fotut el camp…

—La qüestió és: declarem la independència durant la reunió o després?

—Jo vull durant!

—Jo Vall d’Aran.

—Jo vaig votar Òc!

—Jo Non.

—Non non vine son…

—I si fem una sardana gegant que faci la volta al món?

—Company, ja no estem en aquesta pantalla! Ara és l’hora!

—A mi em vau dir que pensés coses pels 11 de setembre i ja no em puc aturar, eh?

—Si és l’hora marxem, no?

—Proposo que els mediadors ens mediem entre nosaltres… per fer alguna cosa.

—No accepto propostes unilaterals!

—Votem-ho en referèndum!

—Però que voti tota Espanya!

—Tot el món, siguem generosos!

—Pactem-ho!

—Què en diu Europa?

—Companyes, fem vaga!

—Marxem, doncs?

—Com observador, no observo que marxi ningú.

—Hem de posar-nos d’acord en alguna cosa!

—No hi estic d’acord!

—D’acord!

—Òc!

—Ens mereixem ser un país com cal!

—Que es diu Espanya!

—Que es diu Catalunya!

—Avui juga el Barça?

—Yes, I can confirm it!

—Jo necessito reprimir a algú, no us molesta, oi?

—Jo he d’anar a recollir els nens.

—Els nens em recullen a mi, que tenen cotxes més grans que el meu.

—Fa molta estona que no miro el mòbil, no ho puc aguantar!

—Proposo mirar el mòbil!

—La mòbil!

—Proposta acceptada!

—Sí!

—Òc!

—Ok!

—Idea grande y libre.

—És constitucional, fem-ho!

 

(…)

 

—Joder, el Madrid le ha metido tres!

—És il.legal!

—Meter tres?

—Ai, merda, ho dic sense pensar-ho.

—Els mediadors hem decidit seguir mediant.

—Aquí no es decideix res sense unes eleccions!

—Com a observador, observo els mediadors, especialment una mediadora que fa estona que m’observa.

—És veritat, com a mediadora m’agradaria mediar entre vostè i jo si ho troba convenient.

—Molt ben observat!

—Visca l’amor!

—Està fora de la llei! És il·legal!

—L’amor?

—I si ens posem d’acord en proclamar una hipotètica reunió suspesa fins que constitucionalment, sense excloure el diàleg unilateral, declarem, respectant tots els colors polítics i el medi ambient, una reunió posterior en el temps i l’espai, de tal manera que, sense fer-nos mal i optant per la via del consens mediat però no immediat, ens veiem, cadascú des de la seva òptica personal i política, en un altre moment, ja sigui un moment unionista o independentista o tot el contrari?

—¡Así se habla, cojones!

—¡Mira que ets ben parida!

—Mediació acceptada.

—¡Viva posponer, que no suspender!

—Sou collonuts!

—Però algú ha declarat la independència o no? És que m’ho preguntaran!

 

Anuncios
Published in: on octubre 12, 2017 at 12:41 pm  Dejar un comentario  

NO PARTICULAR PLACE TO GO (Chuck Berry, 1926-2017)

Caminar. Avançar enlloc. Passejar. Caminar és el ritme del pensament mandrós i expectant. Caminem i veiem i pensem allò que estem caminant. No passem sense veure ni voler veure, menyspreant l’espai que ens acull com fa un vehicle de carreres pel desert del Dakar. Passejar és esdevenir passeig, és viure en el temps de les coses que veus, de les cosses que passen i et passen. La velocitat impossibilita aquest ritme de pensament; no impedeix el pensament, només el vincula fora del visible simplement perquè no veiem res. És una altra mena de pensament potser més elèctric, abstracte i referent, quasi sempre deutor d’una qüestió plantejada amb anterioritat que de sobte la velocitat esvaeix i resol…

El pensament a peu, en canvi, caminant per la ciutat, és lent i arabesc com el ritme del caminant. Caminar imposa un ritme monòton, alhora distret i atent. Distret perquè no hi ha objecte, atent perquè qualsevol objecte és possible. I qualsevol objecte vol dir qualsevol sentit; caminar convida al formigueig conceptual de sentits i destins escampats i diversos com vianants. D’aquest caminar embadalit en diem badar, que vol dir tenir l’atenció distreta però també, i alhora, encantar-se mirant una cosa, per tant, l’acte de prestar atenció distretament que és el que fa brollar un pensament embadocat. Badar i el pensament que se n’extreu és una perspectiva del món única, plural, dinàmica, fluida, desinhibida i sovint còmica. Badar i l’experiència que se n’extreu és un acte d’acurada distracció atzarosa, un acte fràgil i desprotegit víctima de tota mena d’agressions i autoagressions quotidianes. Per exemple, badar i l’experiència que se n’extreu és impossible si:

-Passen bicicletes per la vorera

-Tenim les oïdes taponades per una música que no és la dels nostres pensaments

-Caminem mirant el mòbil

L’home embadocat, espècie en perill d’extinció. Si en veieu un, protegiu-lo!

Published in: on abril 26, 2017 at 9:42 pm  Dejar un comentario  

PER SI DE CAS, BON NADAL!

Estimades i estimats. Com cada any per aquestes dates (les de Nadal, per concretar), us faig a mans un modest obsequi nadalenc per alegrar els cors o qualsevol òrgan (legal o il·legal), os, muscle o pròtesi humana (de marca blanca o color desconegut) de les persones, quasipersones, replicants, cèl·lules, andròmines, teixits, vísceres i altres paràsits de la Via Làctia.

Enguany, el regal és una adorable (des)nadala (cliqueu a baix DESNADALA).

Bon Nadal, oxigen a cabassos i felicitat a l’engròs!

DESNADALA

Published in: on diciembre 11, 2016 at 12:00 pm  Comments (1)  

INVISIBLES I DESAPAREGUTS, POTSER

Un any després de la mort de Miquel Bauçà, un documental recordava la seva figura sota el títol: Miquel Bauçà, poeta invisible. Invisible, entenem, no pas per l’obra, singularíssima i transgressora i, per tant, ben visible i diferenciada. No… Invisible per poc conegut, potser. Invisible per poc vist. Podríem dir que el tarannà esquerp i solitari de l’escriptor mallorquí no ajudava a la visibilitat. Ho podríem dir, però no seria del tot encertat; precisament aquesta actitud ombrívola el feia mereixedor de tota mena de comentaris al voltant de la seva persona i el seu caràcter. I per altra banda, quants cops esdevenim lectors apassionats d’autors o autores que no hem vist mai ni en sabem gairebé res? No conèixer l’autor no sembla motiu per mantenir-lo a la invisibilitat.

Aquest any que s’acaba, aquest 2016, han mort tres figures clau que, em temo, podrien protagonitzar un documental titulat: Carles Hac Mor, poeta invisible; Benet Rossell, artista invisible; Tres, músic invisible. Invisibilitats molt diferents i la mateixa. I els tres amb una obra, gens, gens, gens, invisible.

Potser cal preguntar-se si la invisibilitat és un atribut personal (sóc invisible) o és l’efecte de l’altre, que no et veu. I les preguntes s’acumulen. Quina mirada és la que no et veu? Què hi ha en el seu radi de visió? O potser ens hem de preguntar: invisibles sota l’ombra de la visió de què o de qui? Què o qui ens fa invisibles? Què o qui ens vol invisibles? Què o qui ens enlluerna tant que no veiem res més?

O potser, avesats a la lluminària cultural, ja no mirem als marges, ni al costat, no girem el cap. Potser la invisibilitat depèn de la nostra ceguesa. No veiem. Potser, el nostre, és un país invisible, on passen coses invisibles, fetes per gent invisible que entusiasma a gent, també invisible. I potser quan ens tornem visibles, en els actes, els discursos, les obres… ens tornem mesquins, avorrits, previsibles.

Potser si féssim visible l’invisible, obeint el consell de Klee, la invisibilitat deixaria de ser forçada: invisible no pas perquè no em veus, invisible perquè no em veus amb els teus ulls, una visió i una percepció, per tant, diferent, no ensinistrada. Potser hem de començar a estar-ne farts de tanta invisibilitat imposada i tanta visibilitat reguladora. Tu, visible! Tu, invisible!

Potser en els marges de la visibilitat hi ha crescut un univers, que en diuen invisible, extraordinàriament frondós, divers i apassionant. El veus? El veiem?

Published in: on noviembre 30, 2016 at 9:17 am  Dejar un comentario  

POEMA PER APAGAR (minúscul homenatge a TRES)

Published in: on octubre 7, 2016 at 1:19 pm  Dejar un comentario  

BOT, no et fot!

Ja ha sortit publicat el segon exemplar de la revista BOT, Butlletí Oficial de Tucston. La presentació va tenir lloc el dissabte 30 de juliol al bar Trèvol, al mercat de l’Abecedària de Gràcia. Hi va assistir gent que vista de lluny semblava menys a prop.

Articles, poemes, il·lustracions, crítiques musicals, anuncis, arqueologia, punts i coma, cites, dibuixos, notes, lletres, més d’un número, animals, breus, llargs, fotografies… I autors incandescents. Si veieu la revista, compreu-la! Si no la veieu, també! I si veieu una altra cosa, compreu-la, sempre que sigui la revista o s’assembli molt (per exemple, el primer exemplar de BOT).

Aquest segon exemplar és el número d’estiu, per tant, ja ha experimentat alguns capítols estiuencs. N’hem fotografiat uns quants, sense volta ni solta. Bé, una mica més de solta, cinc grams més a molt estirar. No, tant no hem estirat.

Quatre CalBOTs estiuencs:

1.Efecte capil·lar aleatori durant la lectura de BOT en un lector devot

IMG_3378

2.FutBOTlin

IMG_3361

3.Efecte marítim

IMG_3353

4.BOT llegit des de l’altra banda

IMG_3332

BON ESTIU A TOTS I TOTES!

Published in: on agosto 1, 2016 at 6:26 pm  Dejar un comentario  

10 MANAMENTS IRRELLEVANTS COM TOTS ELS MANAMENTS.

Alçà la veu i el rostre i es dirigí, rònec i multitudinari, a les masses impuntuals. I els digué, amb La menor, deu manaments:

1. Els individus, com les col·lectivitats, som fràgils. Eliminar-nos està a l’abast de qualsevol. Només cal una arma, un explosiu, una bomba. Ara mateix, si algú s’ho proposa, ens pot matar. La protecció mai pot ser suficient, mai serà suficient. La qüestió no és protegir-se, és no atacar.
2. Això que anomenem terrorisme islàmic és una guerra de religió. La força no els arriba de la cultura, ni de la política, els arriba, la prenen, de la religió. I nosaltres, el europeus, en sabem molt de guerres de religions, oi?
3. Si el teu veí creu en un deu diferent del teu, això genera un conflicte: un dels dos (individus, col·lectius, Déus) és un impostor i amenaça la teva creença. Un conflicte d’aquestes característiques no es resol mai, però es pot preservar amb tolerància. Les religions no fan apologia d’aquesta tolerància, al contrari, es mostren expansives i intolerants. La meva veritat contra la teva. El meu Déu contra el teu. Però hi ha graus d’intolerància, no creieu?
4. Un catòlic escolta un poema, físic i ben realista, dedicat a la maternitat en el qual el Pare Nostre esdevé Mare Nostre. El catòlic es mostra ofès, indignat i diu que allò és intolerable. Efectivament, des de la seva religió allò és intolerable, la llavor de la intolerància ha funcionat perfectament. Però només és un context cultural… Quan la cosa s’emmarca en l’àmbit criminal, quan la religió actua amb violència amb o sense estat, la intolerància és sanguinària. Els exemples els coneixem prou bé. I no són només d’aquest segle, fa segles i segles que això dura. I ens sorprenem?
5. Ens ataquen, ens fan mal, ens maten, i parlem de la barbàrie que vol acabar amb la nostra civilització basada en els valors de la democràcia, els drets humans i sentim que esmenten de nou a Voltaire. Però les democràcies generen injustícies i patiments que no ressolem, els drets humans estan amenaçats, especialment els dels immigrants, com sabem, i no recordem la lluita radical de Voltaire contra la religió organitzada, la catòlica també.
6. Tampoc reconeixem que els pitjors crims contra la humanitat han estat comesos en nom de Déu com en nom de la Raó, tan il·lustrada ella. No hi ha una força criminal d’aniquilació sistemàtica més perversament racional que la del nazisme. Tot polit i calculat.
7. Hem lluitat i hem aconseguit a mitges la separació entre religió i estat. Però existeix un objectiu pel quan no hem lluitat gens: la separació entre religió i educació. Per què hauria la religió d’encarregar-se de l’educació? Per què hem d’inocular els valors religiosos, siguin els que siguin, tant se val, en el cervell dels més joves? La llibertat individual (d’escollir una educació religiosa) ha de condicionar la col·lectiva fins el punt de controlar l’educació? Però això no és el que volíem evitar? Podem educar al voltant de la religió, discutir sobre les religions, i tant!, però mai des d’una religió… Per què els entreguem l’educació als intolerants, tinguin el grau d’intolerància que tinguin?
8. Portem els nostres fills a escoles religioses, algunes fins i tot discriminen per sexes (en diuen eufemísticament “diferenciar”). No és això, precisament, el que fan i volen els bàrbars? No està això a les antípodes d’un model tolerant contraposat a la barbàrie?
9. Els exemples de control, repressió i abús de la religió projectada a l’educació són inacabables i alguns, lamentablement, ben actuals. Fins quan?
10. Mentre seguim defensant gregàriament, mecànicament, allò que hem volgut que sigui la nostra identitat europea, és a dir, el sistema actual, la religió actual, l’ordre actual… (quan fem autocrítica sempre apareix un exercit de veus, d’homes i de dones, d’esquerres i de dretes, que no volen tocar res no fos que ho empitjoréssim) serem el blanc d’atacs, els de fora i els de dins, simplement perquè som tan víctimes com botxins. És la nostra esquizofrènia i li diem civilització. Volem guarir-nos? Ah, no!, que el bojos sempre són els altres…

La multitud, absent, tossí i bramà. Però no en La menor.

Published in: on marzo 22, 2016 at 3:16 pm  Dejar un comentario  

L’home que sempre feia una altra cosa (i ara ens diuen que ha mort)

De sobte, sabem que ha tret un disc nou amb una banda de jazz contemporani per celebrar els seus seixanta-nou anys. De sobte, dos dies després de la publicació del disc, sabem que ha mort. David Bowie (que m’ha acompanyat tota la vida) sempre sorprenent, sempre imprevisible. Noi, potser ara t’has passat…

Bowie, sempre fent i desfent, sent i no sent, ego i alter ego. Màquina de crear el personatge exitós per foragitar-lo immediatament i presentar el nou Bowie, renascut de l’última màscara. Cada disc una sorpresa. Cada cançó un enigma.

Bowie… Quants cops he pronunciat aquest nom? Crec que tinc més discos de Bowie que Bowie. De sobte… qui és Bowie? Ho diré d’una glopada.

De sobte és un Bob Dylan oxigenat i li canta a l’odissea espacial de Kubrick (Space Oddity, amb joies com Memory of a Free Festival). Era l’any 1969. De sobte s’electrifica i etziba petits himnes rock com The man who sold the world (que els més joves han conegut gràcies a Nirvana) o l’emocionant All the Madmen. De sobte es transforma en home-dona i deixa anar un disc imprescindible (Hunky Dory, amb cançons extraordinàries com Changes, Oh! You pretty Things, Life on Mars?, The Bewlay Brothers). De sobte és l’indiscutible rei del Glam (amb permís del seu amic Marc Bolan) i fa, ja ho sabem, un dels discos més ben valorats de la història del rock: Ascensió i caiguda de Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart. Comença l’era Ziggy i les diverses metamorfosis. De sobte canta cançons de Jacques Brel (gràcies, Scott Walker). De sobte és Aladdine Sane (oh!, el solo de piano de la cançó que dona títol a l’àlbum o la vaporosa Lady Grinning Soul). De sobte mata a Ziggy Stardust a l’escenari. De sobte és l’home-gos que ens narra un futur apocalíptic i orwelià, a Diamod Dogs: This ain’t rock’n’roll. This is genocide! De sobte conquereix els USA a base de funk i soul refinadíssim, amb l’ajut de John Lennon. Bowie cantant funk i soul? I tant! Comença el Bowie crooner –de fet sempre ho ha sigut, de crooner (Young Americans, Fame, Can you hear me? Uffff, quina veu, quina polidesa). I de sobte el soul es robotitza (Station to station), ressona Kraftwerk i Neu! i, de la mà de Brian Eno, arriben discos apassionadament gèlids (la famosa trilogia berlinesa: Low, Heroes i Lodger), on conviuen cançons amb peces instrumentals farcides de teclats i sonoritats gens pop. Una trilogia que entusiasma tant a grups gòtics, com techno com al minimalisme americà (Philip Glass va revisitar Low i Heroes). Aquesta trilogia deixa un rastre inesborrable i grans cançons com Speed of Life, Sound and Vision, Heroes, Sons of the Silent Age, V-2 Schneider, Dj, Loock Back in Anger, Boys Keep Swinging… I pel mig, de sobte, canta una nadala amb Bing Crosby. I de sobte arriben els anys vuitanta i Bowie es transvesteix de pallasso-mim decadent amb cançons gens convencionals (Scary Monsters) i de sobte fa vídeo-clips d’impacte. I de sobte sabem –els que no ho sabíem- que abans de ser famós ja havia gravat discos a mig camí entre la cançó i el musical i que abans i tot de dir-se Bowie, quan encara era David Jones, havia editat discos de rock de garatge adolescent. I de sobte compon bandes sonores, i fa d’actor de cinema i de teatre, i de narrador i es converteix en una estrella global a base de ritmes ballables (Let’s Dance amb l’energètica Modern Love, la recuperada China Girl i l’acuradíssima Without you). I de sobte dos discos poc reeixits amb tresors amagats: Tognight (Loving the Alien, la versió de God Only Knows) i Never Let Me down (Beat of your Drum). I en l’impàs als noranta Bowie s’esvaeix formant una banda de rock cru quasi grunge que es diu Tin Machine. I de sobte ja no és Bowie, és el membre d’aquesta banda (nova metamorfosi, aquest cop en banda i no en personatge). I quan els noranta diuen hola Bowie ja no és a primera línia. I publica quatre discos oblidats però gens oblidables, al contrari. De sobte tornen els ritmes ballables però a contra corrent i es retroba amb el guitarrista clau de l’època Ziggy Stardust, Mick Ronson, que mor aquell any, el 1993, de càncer. El disc és Black tie White noise (You’ve Been Around, la versió de Nite Flights, Looking for Lester). I de sobte un disc conceptual de novel.la negre, un gran disc: Outside (The hearts filthy lesson, A small plot of land, I have not been to Oxford Town, No control, I’m Derenged, boníssim…). I més tard una dosi de drum and bass amb el disc Earthling (amb perles com Battle for Britain, Dead Man Walking, Looking for Satellites). I de sobte és un personatge d’un vídeo-joc (Omikron, The Nomad Soul) i un disc “Hours…” (Something in the air, Seven). I de sobte s’acaben els noranta i arriba el 2.000 i el seu ridícul efecte. I Bowie que continua. I més discos oblidats. Un de molt destacable: Heathen (retorn del productor de confiança, Tony Visconti i cançons impecables com Slip Away, Sunday, Slow Burn). I de sobte en el tour del següent disc, Reality, ens assabentem que ha tingut un infart –això ens diuen. I passen els anys i no sabem res més d’ell i ens fem a la idea (estranya, incòmoda) que ja no tornarà a editar cap disc. És més, sospitem que està malalt. I de sobte, oh miracle!, publica un nou disc per art de màgia. The Next Day, amb disset cançons. Torna a estar en forma! Visca! I dos anys després, la noticia: un disc més! Blackstar. I quan creiem que està més viu que mai, de sobte, es mor.

Bowie m’ha acompanyat sempre. L’últim cop fa ben poc, estirat al sofà escoltant atentament Blackstar.

A la festa sorpresa que em van preparar quan vaig complir 25 anys em van penjar una mena d’acreditació inventada amb la foto de Bowie. Quan en vaig fer cinquanta vaig cantar en directe (gràcies Nainonain) Suffragette City… D’adolescent vaig escriure a Trenc D’Alba, revista de Sants, Hostafrancs i La Bordeta dirigida pel meu germà, un article sobre Bowie (signava David Stardust). Ahir a la nit, precisament ahir, llegia “Personatge anglès en una illa”, de Jean-Noël Vuarnet. A l’obra s’esmenta Lady Stardust i Starman i al prefaci, de Miguel Morey, es cita a Bowie. Als vídeo-clips, encara inèdits, del meu nou projecte musical, Aivesquiho, sortim uns quants amb una màscara del Bowie-Aladdin Sane, ja sabeu, el del raig tapant un ull. Només són coincidències. Tampoc tenen gaire mèrit, Bowie m’ha acompanyat sempre. Ho seguirà fent.

Per quan un nou disc de Bowie? De què anirà? Mai m’ho deixaré de preguntar.

 

Published in: on enero 11, 2016 at 2:58 pm  Dejar un comentario  

NADALTONISME POEMÀTIC

Tot és massa,
Tot és seny.
Qui dia passa,
Any empeny.

Prou!
Desnadalem-nos!

Prou deute etern,
Prou nits de por.
Prou foc d’infern,
Prou infantó!

Desnadalem-nos!

Tot nat és net,
Tot mot és nat.
Prou dol i fred,
Mai més “pecat”.

Desnadalem-nos!

I si cal adoració,
Per cenyir-se més als fets,
Adorem amb devoció,
La sopa de galets!

No besarem gripau,
No ens tancarem al cau.
Del roig en farem blau,
I cantarem, si s’escau…

Nadalem-nos!

BON NADAAAAAL!

Published in: on diciembre 11, 2015 at 5:27 pm  Dejar un comentario  

PAPERS DE LA PIPI

Arribat a aquest punt (si és punt, cercle, línia discontinua o ratafia geopolítica és un debat obert que no volem tancar perquè passi l’aire) , la PIPI, (Plataforma Irònica Post Imperialista) ha hagut d’actuar de nou i amb urgència. I ho ha fet des del punt (de nou el debat sobre si és punt o…) de vista (i/o olfacte) de la didàctica urbana.

Des de fa setmanes, per no dir mesos (va, sí, vinga, ho diem: des de fa mesos) han aparegut a diversos indrets de la ciutat de Barcelona flyers o pòsters o papers d’alt contingut didactico-social enganxats a les parets. Papers on, definitivament, se’ns convida a prendre les decisions adequades per una vida plenament feliç i assimilada. Ja era hora! (exactament l’hora no la recordem). Tallers, suggeriments, productes i ofertes imprescindibles per continuar sent com som i encara ser-ho més. I més i més fins que el nosaltres-mateixos ens vessi i es confongui amb l’altre, sabent que l’altre som nosaltres extasiats de globalitat i pensament aliè  -podria alimentar encara més l’armadura conceptual de l’acció de la PIPI fins a convertir-la en un objecte d’art sonor, una conferència youtubera o un fuet, però els temps no ho permeten. Ja parlaré amb els temps per canviar les coses, dues o tres coses, no més. Afortunadament, els papers penjats per la PIPI parlen per si sols (parlar sol és molt saludable) i no els cal cap presentació. Els que veureu a continuació van ser fotografiats a El Born, El Raval i l’Eixample.

Si voleu apuntar-vos als cursets, malauradament, ja no queden places. Només queden dues grapadores i un cubell ple de nostàlgia de segona mà.

PIPIniciatives educatives. Moltes gràcies per la massiva resposta!

SCHOOL OF LANGUAGLESS

DEIXAR DE CAMINAR DEFINITIVAMENT!

TATOO DE INTERIOR

REAL EYE!

Published in: on julio 3, 2015 at 2:37 pm  Dejar un comentario