PER SI DE CAS, BON NADAL!

Estimades i estimats. Com cada any per aquestes dates (les de Nadal, per concretar), us faig a mans un modest obsequi nadalenc per alegrar els cors o qualsevol òrgan (legal o il·legal), os, muscle o pròtesi humana (de marca blanca o color desconegut) de les persones, quasipersones, replicants, cèl·lules, andròmines, teixits, vísceres i altres paràsits de la Via Làctia.

Enguany, el regal és una adorable (des)nadala (cliqueu a baix DESNADALA).

Bon Nadal, oxigen a cabassos i felicitat a l’engròs!

DESNADALA

Published in: on diciembre 11, 2016 at 12:00 pm  Comments (1)  

INVISIBLES I DESAPAREGUTS, POTSER

Un any després de la mort de Miquel Bauçà, un documental recordava la seva figura sota el títol: Miquel Bauçà, poeta invisible. Invisible, entenem, no pas per l’obra, singularíssima i transgressora i, per tant, ben visible i diferenciada. No… Invisible per poc conegut, potser. Invisible per poc vist. Podríem dir que el tarannà esquerp i solitari de l’escriptor mallorquí no ajudava a la visibilitat. Ho podríem dir, però no seria del tot encertat; precisament aquesta actitud ombrívola el feia mereixedor de tota mena de comentaris al voltant de la seva persona i el seu caràcter. I per altra banda, quants cops esdevenim lectors apassionats d’autors o autores que no hem vist mai ni en sabem gairebé res? No conèixer l’autor no sembla motiu per mantenir-lo a la invisibilitat.

Aquest any que s’acaba, aquest 2016, han mort tres figures clau que, em temo, podrien protagonitzar un documental titulat: Carles Hac Mor, poeta invisible; Benet Rossell, artista invisible; Tres, músic invisible. Invisibilitats molt diferents i la mateixa. I els tres amb una obra, gens, gens, gens, invisible.

Potser cal preguntar-se si la invisibilitat és un atribut personal (sóc invisible) o és l’efecte de l’altre, que no et veu. I les preguntes s’acumulen. Quina mirada és la que no et veu? Què hi ha en el seu radi de visió? O potser ens hem de preguntar: invisibles sota l’ombra de la visió de què o de qui? Què o qui ens fa invisibles? Què o qui ens vol invisibles? Què o qui ens enlluerna tant que no veiem res més?

O potser, avesats a la lluminària cultural, ja no mirem als marges, ni al costat, no girem el cap. Potser la invisibilitat depèn de la nostra ceguesa. No veiem. Potser, el nostre, és un país invisible, on passen coses invisibles, fetes per gent invisible que entusiasma a gent, també invisible. I potser quan ens tornem visibles, en els actes, els discursos, les obres… ens tornem mesquins, avorrits, previsibles.

Potser si féssim visible l’invisible, obeint el consell de Klee, la invisibilitat deixaria de ser forçada: invisible no pas perquè no em veus, invisible perquè no em veus amb els teus ulls, una visió i una percepció, per tant, diferent, no ensinistrada. Potser hem de començar a estar-ne farts de tanta invisibilitat imposada i tanta visibilitat reguladora. Tu, visible! Tu, invisible!

Potser en els marges de la visibilitat hi ha crescut un univers, que en diuen invisible, extraordinàriament frondós, divers i apassionant. El veus? El veiem?

Published in: on noviembre 30, 2016 at 9:17 am  Dejar un comentario  

POEMA PER APAGAR (minúscul homenatge a TRES)

Published in: on octubre 7, 2016 at 1:19 pm  Dejar un comentario  

BOT, no et fot!

Ja ha sortit publicat el segon exemplar de la revista BOT, Butlletí Oficial de Tucston. La presentació va tenir lloc el dissabte 30 de juliol al bar Trèvol, al mercat de l’Abecedària de Gràcia. Hi va assistir gent que vista de lluny semblava menys a prop.

Articles, poemes, il·lustracions, crítiques musicals, anuncis, arqueologia, punts i coma, cites, dibuixos, notes, lletres, més d’un número, animals, breus, llargs, fotografies… I autors incandescents. Si veieu la revista, compreu-la! Si no la veieu, també! I si veieu una altra cosa, compreu-la, sempre que sigui la revista o s’assembli molt (per exemple, el primer exemplar de BOT).

Aquest segon exemplar és el número d’estiu, per tant, ja ha experimentat alguns capítols estiuencs. N’hem fotografiat uns quants, sense volta ni solta. Bé, una mica més de solta, cinc grams més a molt estirar. No, tant no hem estirat.

Quatre CalBOTs estiuencs:

1.Efecte capil·lar aleatori durant la lectura de BOT en un lector devot

IMG_3378

2.FutBOTlin

IMG_3361

3.Efecte marítim

IMG_3353

4.BOT llegit des de l’altra banda

IMG_3332

BON ESTIU A TOTS I TOTES!

Published in: on agosto 1, 2016 at 6:26 pm  Dejar un comentario  

10 MANAMENTS IRRELLEVANTS COM TOTS ELS MANAMENTS.

Alçà la veu i el rostre i es dirigí, rònec i multitudinari, a les masses impuntuals. I els digué, amb La menor, deu manaments:

1. Els individus, com les col·lectivitats, som fràgils. Eliminar-nos està a l’abast de qualsevol. Només cal una arma, un explosiu, una bomba. Ara mateix, si algú s’ho proposa, ens pot matar. La protecció mai pot ser suficient, mai serà suficient. La qüestió no és protegir-se, és no atacar.
2. Això que anomenem terrorisme islàmic és una guerra de religió. La força no els arriba de la cultura, ni de la política, els arriba, la prenen, de la religió. I nosaltres, el europeus, en sabem molt de guerres de religions, oi?
3. Si el teu veí creu en un deu diferent del teu, això genera un conflicte: un dels dos (individus, col·lectius, Déus) és un impostor i amenaça la teva creença. Un conflicte d’aquestes característiques no es resol mai, però es pot preservar amb tolerància. Les religions no fan apologia d’aquesta tolerància, al contrari, es mostren expansives i intolerants. La meva veritat contra la teva. El meu Déu contra el teu. Però hi ha graus d’intolerància, no creieu?
4. Un catòlic escolta un poema, físic i ben realista, dedicat a la maternitat en el qual el Pare Nostre esdevé Mare Nostre. El catòlic es mostra ofès, indignat i diu que allò és intolerable. Efectivament, des de la seva religió allò és intolerable, la llavor de la intolerància ha funcionat perfectament. Però només és un context cultural… Quan la cosa s’emmarca en l’àmbit criminal, quan la religió actua amb violència amb o sense estat, la intolerància és sanguinària. Els exemples els coneixem prou bé. I no són només d’aquest segle, fa segles i segles que això dura. I ens sorprenem?
5. Ens ataquen, ens fan mal, ens maten, i parlem de la barbàrie que vol acabar amb la nostra civilització basada en els valors de la democràcia, els drets humans i sentim que esmenten de nou a Voltaire. Però les democràcies generen injustícies i patiments que no ressolem, els drets humans estan amenaçats, especialment els dels immigrants, com sabem, i no recordem la lluita radical de Voltaire contra la religió organitzada, la catòlica també.
6. Tampoc reconeixem que els pitjors crims contra la humanitat han estat comesos en nom de Déu com en nom de la Raó, tan il·lustrada ella. No hi ha una força criminal d’aniquilació sistemàtica més perversament racional que la del nazisme. Tot polit i calculat.
7. Hem lluitat i hem aconseguit a mitges la separació entre religió i estat. Però existeix un objectiu pel quan no hem lluitat gens: la separació entre religió i educació. Per què hauria la religió d’encarregar-se de l’educació? Per què hem d’inocular els valors religiosos, siguin els que siguin, tant se val, en el cervell dels més joves? La llibertat individual (d’escollir una educació religiosa) ha de condicionar la col·lectiva fins el punt de controlar l’educació? Però això no és el que volíem evitar? Podem educar al voltant de la religió, discutir sobre les religions, i tant!, però mai des d’una religió… Per què els entreguem l’educació als intolerants, tinguin el grau d’intolerància que tinguin?
8. Portem els nostres fills a escoles religioses, algunes fins i tot discriminen per sexes (en diuen eufemísticament “diferenciar”). No és això, precisament, el que fan i volen els bàrbars? No està això a les antípodes d’un model tolerant contraposat a la barbàrie?
9. Els exemples de control, repressió i abús de la religió projectada a l’educació són inacabables i alguns, lamentablement, ben actuals. Fins quan?
10. Mentre seguim defensant gregàriament, mecànicament, allò que hem volgut que sigui la nostra identitat europea, és a dir, el sistema actual, la religió actual, l’ordre actual… (quan fem autocrítica sempre apareix un exercit de veus, d’homes i de dones, d’esquerres i de dretes, que no volen tocar res no fos que ho empitjoréssim) serem el blanc d’atacs, els de fora i els de dins, simplement perquè som tan víctimes com botxins. És la nostra esquizofrènia i li diem civilització. Volem guarir-nos? Ah, no!, que el bojos sempre són els altres…

La multitud, absent, tossí i bramà. Però no en La menor.

Published in: on marzo 22, 2016 at 3:16 pm  Dejar un comentario  

L’home que sempre feia una altra cosa (i ara ens diuen que ha mort)

De sobte, sabem que ha tret un disc nou amb una banda de jazz contemporani per celebrar els seus seixanta-nou anys. De sobte, dos dies després de la publicació del disc, sabem que ha mort. David Bowie (que m’ha acompanyat tota la vida) sempre sorprenent, sempre imprevisible. Noi, potser ara t’has passat…

Bowie, sempre fent i desfent, sent i no sent, ego i alter ego. Màquina de crear el personatge exitós per foragitar-lo immediatament i presentar el nou Bowie, renascut de l’última màscara. Cada disc una sorpresa. Cada cançó un enigma.

Bowie… Quants cops he pronunciat aquest nom? Crec que tinc més discos de Bowie que Bowie. De sobte… qui és Bowie? Ho diré d’una glopada.

De sobte és un Bob Dylan oxigenat i li canta a l’odissea espacial de Kubrick (Space Oddity, amb joies com Memory of a Free Festival). Era l’any 1969. De sobte s’electrifica i etziba petits himnes rock com The man who sold the world (que els més joves han conegut gràcies a Nirvana) o l’emocionant All the Madmen. De sobte es transforma en home-dona i deixa anar un disc imprescindible (Hunky Dory, amb cançons extraordinàries com Changes, Oh! You pretty Things, Life on Mars?, The Bewlay Brothers). De sobte és l’indiscutible rei del Glam (amb permís del seu amic Marc Bolan) i fa, ja ho sabem, un dels discos més ben valorats de la història del rock: Ascensió i caiguda de Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart. Comença l’era Ziggy i les diverses metamorfosis. De sobte canta cançons de Jacques Brel (gràcies, Scott Walker). De sobte és Aladdine Sane (oh!, el solo de piano de la cançó que dona títol a l’àlbum o la vaporosa Lady Grinning Soul). De sobte mata a Ziggy Stardust a l’escenari. De sobte és l’home-gos que ens narra un futur apocalíptic i orwelià, a Diamod Dogs: This ain’t rock’n’roll. This is genocide! De sobte conquereix els USA a base de funk i soul refinadíssim, amb l’ajut de John Lennon. Bowie cantant funk i soul? I tant! Comença el Bowie crooner –de fet sempre ho ha sigut, de crooner (Young Americans, Fame, Can you hear me? Uffff, quina veu, quina polidesa). I de sobte el soul es robotitza (Station to station), ressona Kraftwerk i Neu! i, de la mà de Brian Eno, arriben discos apassionadament gèlids (la famosa trilogia berlinesa: Low, Heroes i Lodger), on conviuen cançons amb peces instrumentals farcides de teclats i sonoritats gens pop. Una trilogia que entusiasma tant a grups gòtics, com techno com al minimalisme americà (Philip Glass va revisitar Low i Heroes). Aquesta trilogia deixa un rastre inesborrable i grans cançons com Speed of Life, Sound and Vision, Heroes, Sons of the Silent Age, V-2 Schneider, Dj, Loock Back in Anger, Boys Keep Swinging… I pel mig, de sobte, canta una nadala amb Bing Crosby. I de sobte arriben els anys vuitanta i Bowie es transvesteix de pallasso-mim decadent amb cançons gens convencionals (Scary Monsters) i de sobte fa vídeo-clips d’impacte. I de sobte sabem –els que no ho sabíem- que abans de ser famós ja havia gravat discos a mig camí entre la cançó i el musical i que abans i tot de dir-se Bowie, quan encara era David Jones, havia editat discos de rock de garatge adolescent. I de sobte compon bandes sonores, i fa d’actor de cinema i de teatre, i de narrador i es converteix en una estrella global a base de ritmes ballables (Let’s Dance amb l’energètica Modern Love, la recuperada China Girl i l’acuradíssima Without you). I de sobte dos discos poc reeixits amb tresors amagats: Tognight (Loving the Alien, la versió de God Only Knows) i Never Let Me down (Beat of your Drum). I en l’impàs als noranta Bowie s’esvaeix formant una banda de rock cru quasi grunge que es diu Tin Machine. I de sobte ja no és Bowie, és el membre d’aquesta banda (nova metamorfosi, aquest cop en banda i no en personatge). I quan els noranta diuen hola Bowie ja no és a primera línia. I publica quatre discos oblidats però gens oblidables, al contrari. De sobte tornen els ritmes ballables però a contra corrent i es retroba amb el guitarrista clau de l’època Ziggy Stardust, Mick Ronson, que mor aquell any, el 1993, de càncer. El disc és Black tie White noise (You’ve Been Around, la versió de Nite Flights, Looking for Lester). I de sobte un disc conceptual de novel.la negre, un gran disc: Outside (The hearts filthy lesson, A small plot of land, I have not been to Oxford Town, No control, I’m Derenged, boníssim…). I més tard una dosi de drum and bass amb el disc Earthling (amb perles com Battle for Britain, Dead Man Walking, Looking for Satellites). I de sobte és un personatge d’un vídeo-joc (Omikron, The Nomad Soul) i un disc “Hours…” (Something in the air, Seven). I de sobte s’acaben els noranta i arriba el 2.000 i el seu ridícul efecte. I Bowie que continua. I més discos oblidats. Un de molt destacable: Heathen (retorn del productor de confiança, Tony Visconti i cançons impecables com Slip Away, Sunday, Slow Burn). I de sobte en el tour del següent disc, Reality, ens assabentem que ha tingut un infart –això ens diuen. I passen els anys i no sabem res més d’ell i ens fem a la idea (estranya, incòmoda) que ja no tornarà a editar cap disc. És més, sospitem que està malalt. I de sobte, oh miracle!, publica un nou disc per art de màgia. The Next Day, amb disset cançons. Torna a estar en forma! Visca! I dos anys després, la noticia: un disc més! Blackstar. I quan creiem que està més viu que mai, de sobte, es mor.

Bowie m’ha acompanyat sempre. L’últim cop fa ben poc, estirat al sofà escoltant atentament Blackstar.

A la festa sorpresa que em van preparar quan vaig complir 25 anys em van penjar una mena d’acreditació inventada amb la foto de Bowie. Quan en vaig fer cinquanta vaig cantar en directe (gràcies Nainonain) Suffragette City… D’adolescent vaig escriure a Trenc D’Alba, revista de Sants, Hostafrancs i La Bordeta dirigida pel meu germà, un article sobre Bowie (signava David Stardust). Ahir a la nit, precisament ahir, llegia “Personatge anglès en una illa”, de Jean-Noël Vuarnet. A l’obra s’esmenta Lady Stardust i Starman i al prefaci, de Miguel Morey, es cita a Bowie. Als vídeo-clips, encara inèdits, del meu nou projecte musical, Aivesquiho, sortim uns quants amb una màscara del Bowie-Aladdin Sane, ja sabeu, el del raig tapant un ull. Només són coincidències. Tampoc tenen gaire mèrit, Bowie m’ha acompanyat sempre. Ho seguirà fent.

Per quan un nou disc de Bowie? De què anirà? Mai m’ho deixaré de preguntar.

 

Published in: on enero 11, 2016 at 2:58 pm  Dejar un comentario  

NADALTONISME POEMÀTIC

Tot és massa,
Tot és seny.
Qui dia passa,
Any empeny.

Prou!
Desnadalem-nos!

Prou deute etern,
Prou nits de por.
Prou foc d’infern,
Prou infantó!

Desnadalem-nos!

Tot nat és net,
Tot mot és nat.
Prou dol i fred,
Mai més “pecat”.

Desnadalem-nos!

I si cal adoració,
Per cenyir-se més als fets,
Adorem amb devoció,
La sopa de galets!

No besarem gripau,
No ens tancarem al cau.
Del roig en farem blau,
I cantarem, si s’escau…

Nadalem-nos!

BON NADAAAAAL!

Published in: on diciembre 11, 2015 at 5:27 pm  Dejar un comentario  

PAPERS DE LA PIPI

Arribat a aquest punt (si és punt, cercle, línia discontinua o ratafia geopolítica és un debat obert que no volem tancar perquè passi l’aire) , la PIPI, (Plataforma Irònica Post Imperialista) ha hagut d’actuar de nou i amb urgència. I ho ha fet des del punt (de nou el debat sobre si és punt o…) de vista (i/o olfacte) de la didàctica urbana.

Des de fa setmanes, per no dir mesos (va, sí, vinga, ho diem: des de fa mesos) han aparegut a diversos indrets de la ciutat de Barcelona flyers o pòsters o papers d’alt contingut didactico-social enganxats a les parets. Papers on, definitivament, se’ns convida a prendre les decisions adequades per una vida plenament feliç i assimilada. Ja era hora! (exactament l’hora no la recordem). Tallers, suggeriments, productes i ofertes imprescindibles per continuar sent com som i encara ser-ho més. I més i més fins que el nosaltres-mateixos ens vessi i es confongui amb l’altre, sabent que l’altre som nosaltres extasiats de globalitat i pensament aliè  -podria alimentar encara més l’armadura conceptual de l’acció de la PIPI fins a convertir-la en un objecte d’art sonor, una conferència youtubera o un fuet, però els temps no ho permeten. Ja parlaré amb els temps per canviar les coses, dues o tres coses, no més. Afortunadament, els papers penjats per la PIPI parlen per si sols (parlar sol és molt saludable) i no els cal cap presentació. Els que veureu a continuació van ser fotografiats a El Born, El Raval i l’Eixample.

Si voleu apuntar-vos als cursets, malauradament, ja no queden places. Només queden dues grapadores i un cubell ple de nostàlgia de segona mà.

PIPIniciatives educatives. Moltes gràcies per la massiva resposta!

SCHOOL OF LANGUAGLESS

DEIXAR DE CAMINAR DEFINITIVAMENT!

TATOO DE INTERIOR

REAL EYE!

Published in: on julio 3, 2015 at 2:37 pm  Dejar un comentario  

APLAUDIR, XIULAR

Consideracions a propòsit de la polèmica encetada sobre la possibilitat i la conveniència de xiular o no un himne a la final de la Copa del Rei de futbol…

Un himne, com quasi totes les composicions musicals, sona, s’exposa. Clar que aquesta composició té una especificitat que se’ns recorda constantment: és un himne nacional i, per tant, actua com a símbol.

D’entrada, quan allò que representa el símbol, per analogia, és un col·lectiu, en aquest cas el col·lectiu d’espanyols, caldria pensar en la possibilitat que part del col·lectiu o el col·lectiu sencer pugui no sentir-se representat per aquella convenció, que funciona com a signe figuratiu, que anomenem símbol. Podem no sentir-nos gaire o gens representats amb el símbol masculí, tot i ser homes, amb l’himne d’Europa, tot i ser europeus, o amb l’Himne al Pollastre a l’Ast tot i ser devoradors de pollastres rostits. És més, precisament perquè un himne és un símbol la seva exposició (en aquest cas sonora) està més exposada que mai a la reacció d’aquells que, segons la convenció, son part directe o indirecte del significat del símbol.

Un cop esmentat el tema simbòlic… El que queda de l’himne és una composició musical que, com totes, s’exposa i es mostra quan sona. I com tota exposició pública s’exposa a ser:

-aplaudida
-xiulada
-ignorada per un públic que mira el mòbil
-adorada
-despreciada
-interrompuda per atacs de tos
-respectada
-confosa amb una grapadora

Qualsevol d’aquestes actituds és possible i més sabent que la gent reunida en l’estadi on es celebri la final no ha quedat per escoltar un tipus de música, sovint molt mediocre, que anomenem himne. Els seguidors presents no ho són d’himnes, ho són d’equips de futbol. Entenc, per exemple, que en un Festival d’Himnes del Món, el públic assistent aplaudiria i disfrutaria del concert i, amb raó, s’emprenyaria amb els pesats –sempre hi són- que impedissin escoltar el concert perquè no deixessin de parlar.

Pensar que la gent que escolti un himne només pot reaccionar d’una manera és un pensament molt limitat i poc amic de la varietat d’opinions i reaccions. Per altra banda, la definició d’himne no inclou la reacció de qui l’escolta. La reacció depèn del criteri de l’oient, podent ser una reacció d’alegria, d’eufòria, de profunda depressió, d’al·lèrgia, d’incontinència urinària, d’insults esdrúixols o reaccionar sentint la necessitat de menjar una carxofa.

Una altra cosa és optar per una possibilitar i lluitar en contra d’una altra. És el cas de Glenn Gould que, com és sabut, va abandonar els escenaris perquè no suportava l’exposició i l’escenificació d’un concert. Estimava el silenci i el so del piano, la resta li semblava odiós, per això va fundar la PGAAMTT (Plataforma Gould per l’Abolició de l’Aplaudiment i Manifestacions de Tot Tipus). És una opció… Invito als fanàtics de l’anti xiulet que segueixin l’exemple de Gould i fundin la PAXMAD, Plataforma per l’Abolició del Xiulet Massiu Altament Desagradable. Personalment, com que la tos dels concerts és inevitable, demanaria als que tossen que assagin a casa i ens ofereixin solos de tos de qualitat. I als que parlen contínuament a tots els concerts que vagin a un concert el dia abans, cridin molt i es quedin afònics o bé que els temes que formaran part de la seva ininterrompuda xerrameca siguin d’interès general com ara: plantes i gènere, papiroflèxia subaquàtica o noves tecnologies aplicades a l’insult discret.

MOLTES GRÀCIES.

Published in: on marzo 23, 2015 at 3:46 pm  Dejar un comentario  

BON NADAL!

liquidació

Published in: on diciembre 21, 2014 at 12:15 pm  Dejar un comentario