UNA NOTA ÉS UNA NOTA

Con Palmario está Palma del Huso emparentada,

Pero por lo demás de ella no consta nada.

Y tampoco desea ella ser conocida:

Prefiere vivir sola su reservada vida.

 Por eso, de la tía Palma del Huso, en todo,

El cronista estará callado, de igual modo.

Sólo cuando ella misma deje su oscuridad

Él dará fiel noticia de tan gran novedad.

 Pero hasta ahora aún no ha llegado a salir

Y al parecer tampoco lo hará en el porvenir.

Ya el hecho de que suene su nombre aquí un momento

Se opone por completo a su temperamento.

(Canciones de la horca. Visor, Madrid. 1976)

Aquest poemet de l’escriptor i poeta alemany Cristian Morgenstern, traduït per l’enyorat professor José María Valverde, és una justa introducció a la desconeguda vida de Giacinto Scelsi, un compositor del qual en sabem ben poc. Per no tenir no tenim ni fotografies oficials perquè, segons expliquen, quan algun remot especialista musical li en demanava una, Scelsi li entregava un paper amb el dibuix d’un cercle d’inspiració zen. La música, per a Scelci, era esfèrica, i no calia afegir res més, ni una nota més. I a aquest propòsit es va dedicar: a compondre obres d’una sola nota d’un hipnotisme estàtic insòlit. Però com s’arriba a aquest ascetisme sònic? De petit ja volia ser compositor d’una sola nota? Era molt estalviador?

No, la vida de Scelsi sembla que havia d’anar per uns altres camins. Fill d’una família aristòcrata és l’introductor del dodecafonisme a Itàlia i es deixa seduir per l’avantguarda de l’època (principis del segle XX). Tot prou previsible fins la crisi emocional i estètica que el trasbalsa. Perquè les crisis, a més de patir-les, recordem-ho ara més que mai, són el símptoma d’un col·lapse que deixarà de ser-ho per esdevenir un renaixement d’algun tipus. Les crisis són la febre de l’estat emocional i vital. La crisi de Giacinto Scelsi el va dur a oblidar la composició i abandonar-se en un sanatori clínic. Al sanatori hi tenien un piano i expliquen que es va passar dies i setmanes i mesos tocant mecànicament una sola nota fins que el col·lapse va esdevenir fèrtil i una realitat sonora se li va imposar: una nota, per ella mateixa, és un univers sonor, creix circularment, és un àtom de vibracions sonores i vives, un brunzit que només calia deixar-lo créixer (no empresonar-lo dins cap mètode compositiu). És aleshores, l’any 1959, quan compon l’obra Quatre peces per orquestra, a partir d’una sola nota. I desprès en venen moltes més, perseguint la intensitat sonora del so quasi en estat pur. Destaquen, almenys a mi m’ho sembla, els darrers quartets de cordes, on el so emergeix fràgil, intens, ardent, sense armadura compositiva. Potser Scelsi tenia raó i, com ell afirmava, no era un compositor (el compositor compon, és a dir, articula, ordena, manipula) sinó un alliberador del so. Tenia la seva tècnica, és clar: el timbre, el ritme, la velocitat, el volum… variacions d’un mateix so. Però era una tècnica (en aquest sentit afí a la de Morton Feldman, a la de John Cage) que possibilitava una experiència inèdita del fenomen sonor.

I Scelsi, amb la seva persistent dèria per la simplicitat sonora, obria una porta oceànica: l’escolta de la intensitat del so, un regal celestial per a l’oïda perquè intensitats sonores n’hi ha esteses per tot el planeta. Només cal tenir orelles i concretament orelles per escoltar.

Anuncios
Published in: on mayo 31, 2011 at 10:56 pm  Dejar un comentario  
Tags:

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2011/05/31/una-nota/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: