LA POLICIA ESTÀ AL CIUTEI DELS SERVATANS

Nous disturbis a Grècia.  I la policia carregant contra els manifestants.

PIM PAM PUM

No és res  de nou. Aquí, els que van disfressats de Mossos, també van carregar. Abans anaven de marró i abans de gris… I sempre carreguen.

Ara s’escau una reflexió sobre la naturalesa d’un ofici com el de policia i la relació entre el cossos de l’ordre i la ciutadania. Però no cal, ja està feta. La va fer fa un grapat d’anys Francesc Pi de la Serra (gran Pi de la Serra!, l’únic que apostava per les fórmules del blues quan la tendència era la cançó francesa i el més surrealista de la Nova Cançó). Sí, la va fer Pi de la Serra i a més la va fer amb la lletra “i”, que ho fa tot molt més clarivident. Recordeu?

La policia està al servei dels ciutadans,

la servilia està al ciutei dels piutadans,

la ciutadia està al polei dels sertadans,

la policia està al ciutei dels servatans,

l’estudiantia està al polei dels servi-mans,

la servilia està al servei dels poli-mans,

la polivia està al serteu dels estudiants…

Si la PIPI (Plataforma Ironico-Intempestiva Post Imperialista) repartís premis honorífics, Pi de la Serra en tindria un. Encara que només fos pel seu homenatge a la “i”,  lletra que viu una doble vida dins la paraula PIPI. Afortunadament, només reparteix salutacions.

Us penjo la cançó de Pi de la Serra i com a bonus track, darrera de “La cançó en i”, una cançó intemporal: “Fills de Buda”, on hi ha dues o tres veritats com un temple (budista).

Published in: on junio 30, 2011 at 8:04 am  Comments (4)  

POLONIO 70

El so en si no és res, cal que tingui un sentit.

Música per ordinador és com dir literatura per llapis. Només és un mitjà.

SOMNIUM, possiblement, el primer escrit de ciència ficció de la història. L’obra, escrita per Johannes Kepler l’any 1623, ha estat una referència per a Eduardo Polonio

SOMNIUM, possiblement, el primer escrit de ciència ficció de la història. L’obra, escrita per Johannes Kepler l’any 1623, ha estat una referència per a Eduardo Polonio.

Fa un munt d’anys vaig entrevistar a Eduardo Polonio, quan encara vivia a Barcelona, i la meva memòria va retenir aquestes dues frases. Encara prou que vaig retenir dues d’interessants i no, per exemple, “hola què tal” i “el temps està boig”.

“Literatura per llapis” sempre m’ha semblat un exemple excel·lent i obra un univers d’evidències aclaridores de l’estil de pintura per pinzell, natació per piscina o automobilisme per cotxe. I és que Eduardo Polonio gasta un discret humorisme molt gratificant.

Ara bé, la primera frase, la del sentit, és la que té més possibilitats. Si volem que el so esdevingui alguna mena de música (sense importar quin tipus ni quin gènere ni tan sols si l’anomenem música o no) ens cal crear-lo, és a dir, dotar-lo de sentit (algun tipus de sentit, no importa contra qui o a favor de qui; no es tracta d’alimentar les misèries de l’estètica musical). Aquesta filosofia del so, a més, em recorda remotament la de Deleuze i Guattari quan a Què és la  filosofia llegim: El concepte no ve donat, és creat, cal crear-los; no està format, es planteja a sí mateix en sí mateix, autoposició.

Eduardo Polonio és una persona afable i un compositor contundent: va ser dels primers músics espanyols a concebre que la matèria sonora es podia tractar i articular de forma diferent a la convencional i, en conseqüència, que es podia escoltar d’una altra manera. Ho va concebre als anys seixanta i des d’aleshores no ha deixat de donar-li sentit al so utilitzant la tecnologia al seu abast.

Pioner del que anomenem música electroacústica (Koan, Laboratorio Alea, Alea Música Electrónica Libre) Polonio, en els seus quaranta anys d’activitat musical, ha estrenat més d’un centenar d’obres electroacústiques a mig món. I ara… ara ha fet setanta anys. I des d’Andalusia, per celebrar-ho, ens envia un regal: no és una caixa de galetes, no són uns Sugus, és un documental de la seva obra, per qui el vulgui visitar.

Aquest documental.

Moltes gràcies Eduardo i per molts anys!

Published in: on junio 28, 2011 at 4:52 pm  Comments (1)  

CAP INDIGNAT SENSE CAP

Detall de la portada de La Razón presumptament manipulada.

PORTADA RETOCADA DE LA RAZÓN

Indignat perdent el cap davant la bandera republicana?

ACCIONISTA DEL BANC DE SANTANDER PERD EL CAP I ES TORNA INDIGNAT. ES PREGA A QUI TROBI EL CAP NO EL DESPENTINI NI LI PARLI DE BOTÍN. GRÀCIES.

 

Published in: on junio 20, 2011 at 10:49 pm  Comments (2)  

LAPIPIALAMANI

Abans de que Interior o la Guàrdia Urbana o un gos sospitós que passava per allà afirmi que a la manifestació del 19-J a Barcelona érem tres, dels quals dos repetits i un infiltrat de la policia, la PIPI, per boca d’un dels seus representants (possiblement l’únic conegut o amb boca) vol manifestar que:

 -Érem més de tres

-El moviment 15-M s’estén amb la força de la diversitat, cosa que impedeix un discurs únic i dirigit però demostra l’espontaneïtat de la revolta.

-La manifestació d’avui és una mostra més d’una societat descontenta amb la gestió dels politics que s’han convertit en professionals al servei del seu partit i els seus interessos, com si la política fos un partit de futbol l’un contra l’altre on el públic fa molt de temps que ha abandonat l’estadi perquè no els feien cas.

-Els eslògans i cançons anti-dictadura tornen a sonar (“El pueblo unido jamás será vencido”, “L’estaca”, etc.), cosa que per a la generació de politics actuals ha de ser xocant: els “seus” eslògans polítics se’ls han tornat en contra…

-Seria d’agrair, també, una raonable renovació de lemes i cançons, ni que sigui per no tenir la sensació que ens ha engolit la màquina del temps…

3 o 4 mal contats, però molt mal contats, eh?

 I més:

-El moviment 15-M és una reacció a una situació politico-social asfixiant i com tota reacció és progressiva i es transforma: no es pot estar permanentment enfadat i sempre de la mateixa manera.

-L’acampada a Plaça Catalunya, avui, perd tot el sentit: el que calen són noves reaccions que activin el moviment i no pas perpetuar la reacció original que momifica i debilita el moviment.

-L’objectiu no hauria de ser  conquerir espais urbans sinó consciències col·lectives: cal moure’s, evolucionar, no apalancar-se.

-Cal retornar Plaça Catalunya als seus legítims amos: els coloms.

Diran que esperàvem el bus.

 I dit això:

-Calen accions originals i directes (obviant l’ús de la violència, és clar), però efectives i sense demanar permís.

-L’etiqueta “indignats” s’ha convertit quasi en una paròdia i els mitjans de comunicació se n’aprofiten. De tant sentir “els indignats” el moviment 15-M sembla una mena de col·lectiu de rondinaires patològics, i no és això. Calen alternatives (revoltats, insubmisos, insurrectes, ¿replicants?… homenatge a Blade Runner).

 Per acabar:

-Aquesta és una revolta singular; no contra una llei en particular, no contra un partit en concret, no contra una decisió única sinó contra una situació política insostenible que ha generat desconfiança , disgust i ràbia a bona part de la població, que hauria d’estar tranquil·lament disfrutant d’un diumenge sense lliga o donant de menjar al hàmster,  confiada de que els politics faran bé i honestament la seva feina: servir el interessos de la majoria el millor possible.

 -Però hem deixat de confiar… Em sap greu pel hàmster.

A veure si així ho entenen...

Published in: on junio 19, 2011 at 9:47 pm  Comments (1)  

MECÀNIQUES SONORES I MOLTA DANSA A DELTEBRE

Puc fer sonar el Meccano? O què?

Us imagineu un Meccano sonor? Pierre Bastien, músic i compositor parisenc, s’ho va imaginar fa més de dues decades i des d’aleshores no ha deixat de construir petites arquitectures mecàniques que sonen. Com és sabut, el seu univers sonor es va concretar amb l’orquestra  Mecanium, composta d’artilugis construïts amb peces de Meccano, elements percussius i senzills motorets, combinat, tot plegat,  amb instruments convencionals.

Les construccions sonores de Pierre Bastien conserven un esperit lúdic, juganer i delicadament dadaista, afí al de Pascal Comelade, amb qui ha col·laborat i ha format part de la Bel Canto Orquestra. Ara bé, les invencions mecàniques de Bastien són part fonamental dels seus concerts ja que esdevenen una mena de cos de ball que genera la seva pròpia coreografia basada en el moviment d’engranatges i circuits mecanitzats.

I tot això ho deixo anar perquè Pierre Bastien serà a Catalunya, a Deltebre el proper 27 de juny, on oferirà un concert gratuït titulat “Dansen els sons”.

El concert inaugura el Festival Deltebre Dansa (del 27 de juny al 10 de juliol). Miro el web del festival i comprovo que tots els espectacles, no només el de Pierre Bastein, són gratuïts, per tant, m’afanyo a proclamar-ho als 4 vents o a més vents si s’afegeix algun de nou.

Investigo una mica més i  me n’adono que el Festival Deltebre Dansa (del qual no en sabia res, ho confesso) és un excel·lent Festival de formació (dansa i circ)  que ara s’obra al públic amb espectacles a diversos indrets del poble: sota l’aixopluc d’un pont  o al jardí d’una casa particular, per exemple.

No sóc expert en dansa, però hi reconec noms prou coneguts com David Zambrano o el col·lectiu Les Eslovaks. Us deixo l’adreça web per si voleu informar-vos: http://deltebredansa.com/ca/

Potser és una bona excusa per baixar a aquelles terres i treure el nas per algun espectacle de dansa, abans o després de provar un bon arròs.

I dit això, un tast més de Pierre Bastien, sonor, s’entén.

Published in: on junio 19, 2011 at 7:27 pm  Dejar un comentario  

MOONCHILD

Avui s’escau una història clàssica lunar: la nena de la lluna (versió relativament curteta dins els paràmetres del rock progressiu –atenció primicia: el diminutiu de curt és més llarg que curt).

King Crimson, 1969.

Published in: on junio 16, 2011 at 2:43 pm  Comments (3)  

LA PIPI INFORMA (el retorno)

1- Davant una greu crisi econòmica es pot reaccionar de diferents maneres i fins i tot es pot no reaccionar i deixar que tot segueixi igual, que és el que fa la majoria. Però des de quan les reaccions són majoritàries? Gràcies a revoltes minoritàries  (socials, artístiques, tecnològiques, sanitàries…) la majoria ens beneficiem d’un munt de coses.

2- Davant la crisi,  dues reaccions més o menys previsibles (ja ha succeït  en altres ocasions crítiques) han aflorat amb força. L’una reacciona contra el més dèbil, assenyalant i denunciant  els immigrants com a culpables de la crisi. I això, com sabem, ja està passant. L’altra reacciona contra el més poderós, assenyalant i denunciant els polítics com a responsables i gestors de la crisi. I això, com sabem, ja està passant.

3- Sistemàticament, les maniobres anti- immigració  aprofiten els mecanismes democràtics per infiltrar-se en el sistema i aconseguir resultats.  Aleshores, són demòcrates?  Les maniobres dels  grups indignats amb el poder polític actual no utilitzen els mecanismes democràtics, sinó els de la protesta civil i l’acció directe per manifestar el seu rebuig i aconseguir resultats. Aleshores, són anti democràtics? Magnífiques perversions…

4- Si reacciones, de quina part estàs? Si no reacciones, a qui dónes ales? O et penses que donar ales és monopoli d’un conegut refresc energètic?

5- Les revoltes són benvingudes pels gestors polítics si són amables i folklòriques. Però quan deixen de  ser anecdòtiques …

6-Diversos polítics declaren que la democràcia té uns límits o una línia vermella. I és cert. Qualsevol revolta detecta aquesta línia, aquest límit i el traspassa o no és una revolta; és una reunió d’escala, una xerrada-col.loqui o un dinar de Nadal. I de vegades, travessar els límits no és modèlic i fins i tot es poden portar a terme actes poca-solta o poc encertats (no estem a favor d’ accions que puguin anar en contra de la integritat física de ningú).  Una revolta és així, unes vegades es guanya i altres es perd, que diria un futbolista.

7-Sí, el que està passant avui és  una revolta.  Qui ho dubta? No es reacciona contra un determinat partit polític ni contra la democràcia  (que tant ha costat d’assolir) sinó precisament contra una gestió miserable, partidista i mercantilista de la democràcia. Com hem pogut arribar fins aquí només en 30 anys de sistema democràtic? Tan poc l’hem cuidat? Tan poc ens l’hem creguda? Tan poc l’hem revitalitzat?

8-Ah, per cert, avui s’aproven els retalls que haurem de patir la població degut a una crisi que no ha provocat la població. Olé!

-PROPOSEM UN INTERCANVI: CANVIEM ELS HABITANTS DEL ZOO PELS DEL PARLAMENT, APROFITANT QUE SON VEÏNS, A VEURE SI LA COSA MILLORA… I SI NO, ALMENYS ELS DEL ZOO PODRAN EXPLICAR-HO ALS SEUS NÉTS.

PIPI (PLATAFORMA IRONICO-INTEMPESTIVA POST IMPERIALISTA)

Published in: on junio 15, 2011 at 3:42 pm  Comments (4)  

AVÍS AL TURISTA

AL PARC DE LA CIUTADELLA HI TROBEM, MOLT A PROP, EL  PARLAMENT DE CATALUNYA I EL ZOOLÒGIC.

¡TURISTA, NO ET CONFONGUIS!

¡EL ZOOLÒGIC  ÉS  ON ELS ANIMALS NO VAN VESTITS!

PIPI (PLATAFORMA IRÒNICO-INTEMPESTIVA POST IMPERIALISTA)

PROPERAMENT LA PIPI PUBLICARÀ UN MISSATGE INFORMATIU.

Published in: on junio 15, 2011 at 12:55 pm  Dejar un comentario  

GADJI BERI BIMBA (i II)

L’any 1916 Hugo Ball escriu el “Manifest  inaugural de la primera vetllada Dadà” i aquell mateix any, al Cabaret Voltaire de Zurich, recita el que ha estat considerat el primer poema fonètic del dadaisme: Karawane. Aquest poema, i els que vindrien, segueix una lògica no-semàntica tot i que fonèticament és molt familiar, això sí, d’un familiar llunyà, d’aquells que per Nadal envia una postal (amb un poema dadaista) i prou.

Aquests poemes tenen una càrrega sarcàstica implícita, però no són objectes de broma, al contrari, van ser compostos seriosament i representats amb tots els ets i uts sota les directrius d’un ritual quasi místic i d’influència musical, com cal a una poesia acabada d’inventar (en un temps on poesia, plàstica, música, política i transgressió s’intercanviaven l’agenda).

El poema d’Hugo Bell que més m’agarada és el que comença dient:  “Gadji beri bimba”. Us l’escric perquè us l’apreneu i el reciteu a qualsevol bar o tertúlia científica.

gadji beri bimba glandridi laula lonni cadori
gadjama gramma berida bimbala glandri galassassa laulitalomini
gadji beri bin blassa glassala laula lonni cadorsu sassala bim
gadjama tuffm i zimzalla binban gligla wowolimai bin beri ban
o katalominai rhinozerossola hopsamen laulitalomini hoooo
gadjama rhinozerossola hopsamen
bluku terullala blaulala loooo

zimzim urullala zimzim urullala zimzim zanzibar zimzalla zam
elifantolim brussala bulomen brussala bulomen tromtata
velo da bang band affalo purzamai affalo purzamai lengado tor
gadjama bimbalo glandridi glassala zingtata pimpalo ögrögöööö
viola laxato viola zimbrabim viola uli paluji malooo

tuffm im zimbrabim negramai bumbalo negramai bumbalo tuffm i zim
gadjama bimbala oo beri gadjama gaga di gadjama affalo pinx
gaga di bumbalo bumbalo gadjamen
gaga di bling blong
gaga blung.

Ja està! No és pot dir més clar! I recitat és millor encara!

L’any 1979, els Talking Heads en var fer una exel.lent versió cantada, titulada I Zimbra (un dels fonemes que hi sentim en el poema),  inclosa en el disc Fear of Music. La cançó, a més, és un clar preàmbul del següent disc, Remain in Light, cabdal a la història de la música popular i que s’ha d’escoltar una vegada a l’any -dos si és any de traspàs.

La cançó repeteix les primeres frases del poema. La imatge del vídeo no és gaire bona, però s’aprecia bé el moviment corporal de David Byrne i el seu ball epileptico-marxista (de Grouxo Marx, recordeu com movia els malucs?).

Aplaudiments!

Published in: on junio 12, 2011 at 8:51 pm  Dejar un comentario  

DESALLOTJAMENTS SEMÀNTICS (I)

Volem un país lliure, just, honest i modern, on els nostres fills visquin en llibertat, un país amb present i amb futur, un país plenament democràtic i bla bla bla…

Quin polític pot haver dit una frase com aquesta? O una de similar. Si ens aturem a pensar, o fins i tot si no ens aturem i pensem fent tombarelles, ens adonarem que la resposta és evident: qualsevol. I deixarem de fer tombarelles.

“Llibertat”, “justícia”, “honestedat”, “modernitat”… són mots buits de sentit, ens els han buidat. Una paraula buida és una paraula que es pot omplir de qualsevol cosa i, més pervers encara, de no-res: només ens queda la carcassa i aleshores les paraules esdevenen metàfores mortes, en expressió nietzscheana. Les paraules no són organismes acabats, viuen i es transformen, orgànicament, com tot el llenguatge. Cal activar i renovar el sentit de les paraules perquè el sentit no ens cau de cel, necessita la nostra intervenció. I si no, el que cal és inaugurar sentits i inventar nous conceptes.

El desallotjament del sentit és una constant en el terreny de la imatge i del llenguatge i el resultat és un descampat semàntic en benefici de l’urbanisme del poder i el control del discurs. Hem foragitat el sentit de les imatges i les paraules, però no n’hem generat de nous.

Aquest fenomen és transversal i afecta tota mena d’estrats socials, que és una cosa ben estesa, vaja. Només cal buscar exemples a la vida quotidiana. Qualsevol pot dur una samarreta del Che, però no ser gens  revolucionari (és a dir: portar el Che estampat a la samarreta no vol dir res); pots dur a la samarreta o a la carpeta o on sigui símbols comunistes, feixistes, frases sexuals, frases gracioses, actors de segona fila, marques conegudes, rostres de famosos, pel·lícules, iconografia religiosa, etc. sense cap implicació amb la càrrega semàntica o ideològica de la imatge, perquè hem buidat la imatge de tot el que no sigui pura aparença. D’això Andy Warhol en sabia un munt. Però ara la cosa no és una tendència artística (que també ho és), ara és una realitat domèstica.

I més exemples elementals.  Ens diem “et truco després” però després no truquem, perquè només és una manera de parlar (sense sentit) on “et truco després” vol dir també “no et truco després”. Una afirmació que implica el seu contrari. Per tant, la paraula perd sentit i valor proporcionalment al valor i el sentit que perd qui la pronuncia. La paraula, aleshores, es desossa i s’estova i s’estova i s’estova dalinianament.

En l’àmbit polític,  la buidor de les paraules és sagnant, perquè a més de matar la paraula la manipulen sense vergonya. Si el conseller d’interior afirma: hem actuat amb seny, cautela, prudència i només quan ha calgut contundència… , les seves paraules no tenen valor; fa massa temps que els professionals de la política (i el conseller ho és i dels arrauxats) han convertit les paraules en una matèria inerta, intercanviable, militar i sense sang. Ens les han buidat del sentit i l’emoció originals.

El procés invers a buidar mots existents és omplir-ne d’inexistents. És un exercici experimental i dadaista.  Als cinquanta, quan el rock’n roll enarborava la bandera del primitivisme energètic i visceral,  algunes de les seves figures més rellevants van deixar anar nous mots i noves expressions que no volien dir res, però que precisament la seva no-concreció semàntica les allunyava del diccionari i les convertia en consignes alliberades, vives i palpitants. Eren una mena de crits de guerra fonètics sense un sentit configurat però carregats d’intencionalitat. D’aquestes consignes la més popular, és clar, vas ser A-wamba-bu-luba-balam-bam-bum del gran Little Richard.

LITTLE RICHARD Però abans, a l’epoca dadaista, ja es van portar a terme experiments fonètics de primera magnitut. De fet, si extreus el sentit de les paraules i les dius i repeteixes com si en tinguessin, amb intenció, el resultat és còmic… perquè el llenguatge buit de sentit s’assembla massa al llenguatge amb sentit. I aleshores entenem la part no còmica de l’experiment: li veiem les tripes al llenguatge, som conscients de la maquinària linguistica.

Temps enrrera, al  Brossa Espai Escènic de Barcelona, la companyia de Teatre Kaddish va representar algunes de les peces que es van veure al Cabaret Voltaire de Zurich a principis de segle XX. Entre elles la coneguda  Ursonate, de Kurt Schwitters, que amb les seves reiteracions i acrobàcies fonètiques buidades de sentit segueix provocant sorpresa i pessigolles al llenguatge 80 anys després.

La  Fundació Joan Miró va dedicar una exposició a Kurt Schwitters l’any1982 (encara conservo el programa) i ara, a youtube, hi ha videos muntats a partir dels seus poemes fonètics.KURT SCHWITTERS

Personalment, crec (les meves creences procuro que siguin personals, si no me les crec menys i fa tonto no creure les pròpies creences) que els poemes fonètis (i quin no ho és, de fonètic?) de Kurt Schwitters desprenen més versemblança, sentit i càrrega emocional que la majoria de discursos de politics i altres professionals del no-res instrumentalitzat.

La gràcia de Schwitters és que reivindica el no-res per mostrar-lo (no per manipular-lo) i per donar-li la paraula, una paraua, òbviament, sense sentit autoritzat.

A continuació, un breu fragment de laUrsonate, aquest poema pre-sil.làbic i proto-semàntic impecable.  Només puc afegir que hi estic absolutament d’acord: el votaria.

Published in: on junio 12, 2011 at 7:24 pm  Dejar un comentario