LA MALETA DE VIATGE

L’altre dia em vaig comprar una maleta de viatge de fons infinit. Són molt pràctiques perquè hi cap tot, literalment tot. El problema és què posar-hi. Ho vaig preguntar a la botiguera i em va passar una llista d’algunes coses aptes i recomanables, especialment a l’estiu, per encabir-hi a la maleta. La llista és molt llarga, hi ha des de figuretes de bronze d’animals mitològics en perill d’evolució a instruccions per treure a passejar el mercuri sense que s’escapi. En destaco algunes:

Les cançons del disc Manafon, de David Sylvian. Si heu d’agafar un avió, a més, aquesta us pot reconfortar…

Un llibre. Monólogos de la bella durmiente. Sobre María Zambrano, de Miguel Morey (editorial Eclipsados, col·lecció Herramientas).

“Así, lo que el hombre y el niño dramatizan en el seno de ese tiempo suspendido que los pone frente a frente, bien podrían ser los dos modos fundamentales de encarar el instante por el que el tiempo lineal se rompe: los modos del asombro y de la extrañeza” (fragment de la nota 6, p. 33).

Rotllos de  pianola, i la pianola sencera, amb les composicions polirítmiques de Conlon Nancarrow.

El Llibre dels bèsties o el rapte de la capibara, de Victor Nubla i Roger Atrofe (Biblioteca per a Misantrops, vol. 9)

“Fora els murs del zoo, en un racó ombrívol del parc de La Ciutadella on encara es pot notar la ferum de fera, hi ha un gran mamut de l’ultima era glacial que es va quedar de pedra quan, amb tota la seva bona fe, es va presentar al zoològic per ocupar una plaça en el recinte dels paquiderms i li van dir que no, que ni parlar-ne, que era una cosa totalment passada d’època” (p.37).

¡Harpo habla!, de Harpo Marx (Seix Barral).

“Había aprendido un montón de imaginativas variaciones sobre mis dos piezas, suficientes para acompañar cualquier tipo de películas sin que la gente se diera cuenta de que me repetía. Para las comedias : Walz Me Around Again, Willie, tocada dos octavas arriba y rápido. Escenas dramáticas: Love Me And The World Is Mine, con un trémolo en las bajas.  Escenas de amor: un trino en la mano derecha. Para las persecuciones: cualquiera de las dos piezas, tocada demasiado rápido para que fuese posible reconocerla” (p.128). L’art de rendibilitzar dues cançons o l’inici del minimalisme?

Unes 300 o potser 302 cançons de Nina Simone.

Tot el que necessites és amor, d’Alfred Picó (Cossetània edicions)

“En la seva obra més coneguda, Diari d’un seductor, Soren Kierkegaard reflecteix moltes experiències personals viscudes amb Regine Olsen. En menys d’un any el filòsof es va declarar a la noia, es va sentir desil·lusionat i finalment va trencar el compromís sense cap justificació. Ella, decebuda i desconcertada, va acabar casant-se amb un funcionari”(p.21).

I retallables. Que no retallin només ells!!!!

Anuncios
Published in: on julio 24, 2011 at 4:58 pm  Comments (1)  

AFORISMES

Libido Blue, pintor d’esquitxos figuratius, escriptor nòmada, biògraf de J Reenviado (veure destacats), autodidacte de la respiració i amic, m’ha enviat un munt d’aforismes. Diu que, en època de retallades i precarietats diverses, escriure més de sis ratlles és immoral.

Em comenta que potser els publica però que vol exigir condicions: el llibre, si no agrada, s’ha de poder menjar i només es podrà comprar els dies de pluja en una llibreria inflable d’horari lúdic. Trobo que són unes exigències prou raonables, venint de qui vénen.

M’ha donat permís perquè en publiqui uns quants. També m’ha donat records, concretament el record d’una Hispano Olivetti Lexicon 80  i un de més inquietant: el record de la noia dibuixada que observa les persones que dormen. M’adjunta la imatge per concretar el record… i la noia.

Dos records que Libido Blue situa a La Tabacalera de Madrid (centre cívic autogestionat a l’antiga fàbrica de tabac de Lavapies).

La veritat és que m’ha donat un tercer record relacionat amb Marta Tornillo, però aquesta és una altra història…

I ara, un tast dels aforismes de Libido Blue:

La política com a variacions de l’expressió “dit i fet”: dit i no fet, fet i no dit, dit i fet a mitges, dit per no fer-ho, fet i refet, dit en un miting, dit que de fet t’assenyala, dit i no sentit…

Els polítics tenen els votants que es mereixen.

Els polítics s’apropen al poble quan dormen.

Digues “blat” quan et doni la gana.

Millora de la convivència veïnal: crida fluix.

Deures: desconfiar de mi mateix.

No sé perquè he escrit aquesta frase.

Res no és el que sembla i el que sembla no és res.

Viatjar és tornar a casa pel camí més llarg.

Silenci és un soroll amb sabatilles.

El llenguatge s’emmiralla en cada cita.

“Qui ja ho sap tot que no vingui a escoltar-me” -i no va venir ningú.

Serè breu.

Salsa agre-dolça: culminació d’una cultura cagadubtes?

Mala memòria: no recordo si m’he fet vell o tothom ha rejovenit.

Currículum: reconeguts estudis acadèmics per refinar la ignorància.

Diuen que a Europa cada any que passa hi ha menys nens. I és cert. El meu fill cada any que passa és menys nen.

 

Published in: on julio 20, 2011 at 1:45 pm  Comments (1)  

SIGNATURA O SIGNATARA

Quantes vegades hem signat un document?  Cosa seriosa, la signatura.

En una entrada feia referència al progressiu desallotjament semàntic de les paraules. Els politics, d’això, en saben molt, son uns mags de les paraules: n’agafen una  amb sentit, fan un joc de mans, i tatxin!, la buiden de sentit. Però no només ells, tots plegats hem escatimat el valor de les paraules…  Però sempre ens quedarà la signatura! La signatura és fiable!

L’altre dia, el meu pare m’ensenya un anunci aparentment convencional. Diu així: “Julián Chivite ens presenta el seu blanc més personal”.  I després ens explica les excel·lències de la nova iniciativa del reconegut celler Julián Chivite: responde a mis inquietudes más exigentes… un nivel de calidad excepcional…  estoy seguro que les sorprenderá…

I la veritat és que sorprèn més d’hora del que et penses, abans i tot de provar-lo.

El text de Julián Chivite, escrit en primera persona, acaba rubricat amb la seva signatura per autoritzar-ne el contingut. Aquí ningú s’ha inventat res, tot és de veritat, la signatura ho confirma. I llegim la signatura, clara i neta: Julián Chivete. Chivete? Chivete?? Chivete??? Però no havíem quedat que era Julián Chivite? És un impostor? Durant l’anunci ha canviat de cognom? És una signatura falsa com aquelles marques que es fan dir Adidos, Suny o Nyke?

O potser és que s’han unit les famílies Chivite i Chivete per crear una multinacional de vins blancs? Imagineu-vos el poder que assoliran quan s’uneixin les tres famílies que falten, ja sabeu, les famílies Chivate, Chivote i Chivute.

O potser és que ni tan sols les signatures tenen valor.

En tot cas, com a mesura de precaució, és recomanable no signar després de provar el vi, que diuen que ens sorprendrà, no fos cas que la sorpresa fos desconcertant…

Published in: on julio 12, 2011 at 8:07 am  Comments (1)