L’ULL BARBIETÚRIC

La ciutat, sedada de vacances i sol, és l’horitzó de l’ull barbietúric. Un ull de mirada il·luminada que no pot deixar de mirar. Una mirada, como l’oïda, que no fa vacances, que no tanca: sempre alerta. Una mirada pintada,  tan transparent que els elements la travessen i els colors li fan pessigolles –i somriu mecànicament. Una mirada sense objecte, en mal estat: al·lucinada. Una mirada sense cos i quasi sense cap. Sempre desperta, visionària, mentre el temps s’adorm al terrat de la ciutat.

Anuncios
Published in: on agosto 28, 2011 at 11:19 am  Comments (1)  

ESTAMPETES ESTIUENQUES (4)

WHAT?

MANICURA SUBAQÜÀTICA

PEIX INDIGNAT

“BAIXAR-SE PER LES PARETS”
Published in: on agosto 21, 2011 at 7:04 pm  Dejar un comentario  

ESTAMPETES ESTIUENQUES (3)

MEDUSA PRENENT EL SOL

I AQUEST SOMRIURE?

OMBRES ARENYENQUES

PEIX-TRIST

HIPNÒTIC ROC
Published in: on agosto 21, 2011 at 6:27 pm  Dejar un comentario  

(META) ELVIS

Ho han intentat científics, filòsofs, escriptors, cineastes, poetes, músics, espiritistes, pintors… Tots ells han buscat o s’han imaginat el secret de l’experiència del més enllà, la vida fora de l’espai-temps. Diuen que alguns místics ho han experimentat. Potser alguns grecs antics també, en ple èxtasi dionisíac. O alguna tribu africana, amb les seves danses i rituals animistes. O algú de la generació beat transportat per substàncies al·lucinògenes… I algú més? Doncs sí, hi ha un cas excepcional. Un home que va viure fora del temps i de l’espai, musicalment parlant. Però no el que dura una cançó o una ària o una simfonia, no. Va viure més enllà del temps i l’espai durant anys, set anys en concret: Elvis Presley.

L’Elvis dels setanta. Sí, aquell Elvis que no era ni antic ni modern, ni avançat i retrògrada, ni pre ni post, ni pro, ni anti; no formava part de cap moviment acabat d’estrenar ni de cap d’anterior; les seves actuacions, la seva estètica, la seva forma de cantar, els seus arranjaments… res obeïa a les tendències que definien la música dels setanta, ni la d’altres dècades: musicalment s’ubicava fora de l’espai i del temps, en una altra dimensió.  I això, que pot semblar una bajanada de ciència-ficció, no ho és. I no ho és perquè ho diu el mateix Elvis, en una entrevista en exclusiva feta avui, 16 d’agost del 2011, trenta-quatre anys després de la seva mort. Una entrevista realitzada pel prestigiós periodista gironí Josep Enric Respall i Cosafina.

PERIODISTA: Bon dia.

ELVIS: És de dia? No ho sabia…

P: D’entrada, gràcies per acceptar l’entrevista.

ELVIS: I de sortida? Ja ja ja! Perdoni, feia temps que no feia una broma. Aquí s’imposa l’avorriment…

P: Avui fa exactament 34 anys que va morir, com ho recorda?

E: El temps, quan estàs mort, és… com dir-ho, intangible, no, imperceptible… no sé, comença per i. No comptes els anys, no hi ha anys, no sé si m’entén vostè? Però recordar-ho… és clar que ho recordo! Les coses importants sempre es recorden.

P: Com hem pactat, l’entrevista girarà a l’entorn de la teoria segons la qual, vostè va viure set anys més enllà de l’espai-temps.

E: No és una teoria.

P: Què és, aleshores?

E: Una decisió que l’Elvis va prendre.

P: Quan?

E: L’any 1970.

P: I en què consistia aquesta decisió?

E: Miri, que l’Elvis va ser el rei del rock’n roll a la dècada dels cinquanta és cosa sabuda, però això del rock’n roll, com a moviment, ja sap, jo, Jerry Lee Lewis, Fast Domino, Bill Haley, Little Richard, Chuck Berry, Gene Vincent, Carl Perkins, Buddy Holly… tota aquesta colla… doncs… Per on anava?

P: El rock’n roll…

E: Ah, sí, sí, que tot això, aquesta música rítmica i visceral, va durar molt poc. Molt menys del que l’Elvis es pensava. El rock’n roll, als seixanta, no tenia cap sentit.

P: I què va fer?

E: Esperi, esperi… A més, l’Elvis, després de la tercera aparició al programa de l’Ed Sullivan -perquè va sortir tres cops i…- en fi, quan estava en plena progressió, va haver d’anar a la mili… I no va tornar fins dos anys després. Se’n va anar l’any ‘58 i va tornar el 1960. S’ho imagina? Al 1960!!

P: Perdoni, una curiositat, perquè parla de l’Elvis en tercera persona?

E: Com? Vostè és tonto o què? L’Elvis és l’Elvis, l’icona de la música popular. No ho sóc pas jo, l’icona! Jo ara sóc una altra cosa. Estic mort! Que no se’m nota? L’Elvis, el rei del rock, és ben viu entre els vius, i allà es quedarà per sempre! L’Elvis és ell no jo! Jo sóc l’espectre…

P: Val, perdoni només era una curiositat…. I què li passa als seixanta?

E: Què les coses canvien…

P: I l’Elvis?

E: Encara prou. Entre les bandes sonores de les pel·lícules i… No m’ho dirà?

P: El què?

E: Que eren una merda, les pel·lícules.

P: No, no va d’això, l’entrevista.

E: Però que consti que les cançons eren bones, sort en va tenir l’Elvis d’aquelles cançons… Volia dir que entre les bandes sonores i el  show de l’any 68, el del retorn… una mena de retorn als orígens… recorda el concert? L’Elvis vestia de cuir negre cenyit… mare meva com va patir amb aquella roba. Per on anava?

P: Els anys seixanta…

E: Ah, sí. L’Evis va aguantar prou bé, però ja no era el rei del rock, era Elvis, una llegenda, una marca, un icona, un superstar, un mite…

P: Val, val, ho entenc.

E: Però als setanta… Com ser Elvis als setanta? Com?

P: Com?

E: No podia retornar cada any! No era el Nadal, l’Elvis! I aleshores…

P: Què, què va passar?

E: L’Elvis va prendre la decisió més important de la seva vida.

P: Ah…

E: L’Elvis no era els The Beatles, ni el The Byrds, ni el Bob Dylan, al qual mai va entendre… ni era un cantant pop, ni un de folk ni res d’allò que es portava… I els temps del rei del rock havien passat. Però l’Elvis era l’Elvis, una figura immensa sense lloc, sense cau… Només hi havia una sortida, que de fet era una entrada…

P: Ai, quina manera més enrevessada d’explicar-ho, no?

E: No m’interrompi,  jove, que sóc un espectre. La solució era convertir l’Elvis en una figura atemporal, ho entén?  Una figura estàtica en un temps fora del temps i un espai fora de l’espai.

P: Francament, no sé si ho entenc.

E: Des del punt de vista material, que és el que vostès entenen, L’Elvis actuava  en locals grans però neutres, asèptics, sense pes generacional… Las Vegas el va ajudar molt. El repertori era… com dir-ho? Intemporal i la vestimenta pseudo-còsmica.

P: Ara que esmenta la vestimenta… molts l’acusaven d’hortera.

E: Fora del temps-espai no hi ha modes. Només des de l’esclavatge de la moda es pot acusar a algú de no assumir-la, de no seguir-la…  Em segueix?

P: Crec que sí.

E: Per altra banda, les pedres brillants del vestit  i els anells eren energètics, en fi, no li explicaré tot ara, però la vestimenta per l’Elvis era tan necessària com el casc per un astronauta.

P: Ja… Però ser intemporal… No és una cosa que un decideix i ja està, oi? Com ho va aconseguir?

E: Amb les pastilles. Hi ha pastilles per això i per a moles altres coses…

P: Quines pastilles?

E: No li diré pas. Només li diré que cal tenir una fortuna per aconseguir-les. I jo tenia varies fortunes, ja ja ja! Vull dir que les tenia l’Elvis…

P: I qui li va proporcionar, les pastilles aquestes?

E: El Coronel.

P: El Coronel Parker, el seu representant?

E: Sí, clar, qui vol que sigui, el coronel Custer, ja ja ja!

P: Era general.

E: Ja l’han fet general?

P: Se’l coneix com a general Custer, em sembla… Deixem-ho. I què va fer?

E: Qui? El general Custer, el coronel Parker?

P: Vostè. L’Elvis… Uf…

E: Sí, la cosa va anar així: l’Elvis prenia les patilles i es convertia en una màquina d’interpretar. Ho podia interpretar tot, tot, tot… i sempre a la seva manera. Digui’m qui pot incloure en un mateix concert Hound Dog, My Way, It’s Now or Never, In the Getho, Burning Love i Sweet Caroline, per exemple?

P: Una orquestra de poble?

E: Però vostè què té al cap? L’Elvis omplia grans escenaris, actuava quasi cada dia, provocava deliris, i tot el que cantava es convertia en repertori propi: blues, folk, estàndards, gospel, rock’n roll, pop, soul, cançons italianes, franceses… tot. Aquesta era la grandesa d’estar fora del marc espai-temporal. Res sonava nou però res sonava vell. Tot sonava a Elvis. I encara sona igual… i sempre sonarà igual perquè no pot caducar. Ho capta? L’Elvis és universal…

P: Vaig captant…

E: Fixi’s… L’Elvis cantava els vells temes del rock’n roll més accelerats que mai, en poc més d’un minut els enllestia… però ja no eren rock’n roll, els transformava amb una orquestració nova. Era una altra cosa, inèdita, sensual, clàssica i sense  referents. Fins i tot se’n fotia del seu estatus del rei del rock’n roll. Feia una mena de meta-concerts, m’entén?

P: De vegades costa seguir-lo…

E: I sovint enganxava les cançons, com ho feien The Ramones, sap? Allò era adrenalina non stop, però no s’assemblava a res. Però és clar, l’Elvis podia fer-ho perquè no estava arrelat a res conjuntural…  estava, tan mateix,  fora de l’espai-temps.

P: I com se sent un fora de l’espai temps? En quin estat vius?

E: Estàs viu però no del tot. Ho estàs mentre actues, només si actues…

P: Una mena de zoombie, però gras, en el seu cas.

E: Que sigui l’ultima impertinència!

P:  I quina diferencia hi ha entre l’Elvis atemporal i l’Elvis mort, amb perdó?

E: L’Elvis mort no canta.

P: I l’atemporal?

E: Ja li he dit. Si deixava de cantar, s’acabava tot.

P: I perquè ho va fer, perquè Elvis the pelvis va deixar de cantar?

E: Escolti, a mi no em digui Elvis the pelvis, eh? És una imbecil·litat de l’estil de “morritos Jagger”, el duc blanc, o el vell perruques…

P: El vell perruques? No em sona, deu ser un músic molt antic.

E: Sí, bastant, era com anomenaven els fills de J. S. Bach al seu pare, perquè portava una perruca passada de moda. Sap que ell també va viure fora de l’espai-temps?

P: Ai, no m’atabali. Contesti’m, sisplau: i perquè Elvis va deixar de cantar?

E: Per cansament… i perquè tocava.

P: I perquè l’any 1977?

E: Perquè va tornar el rock’n roll.

P: Què?

E: L’Elvis va decidir que deixaria de cantar quan ressorgís el rock’n roll…

E: Però al setanta-set no va retornar pas!

E: No vull dir el gènere si no l’esperit del rock’n roll, l’energia, la rebel·lió, la provocació… Tot això és el que va retornar l’any 1977… amb el punk.

P: I aleshores va callar.

E: Sí.

P: I perquè no abans, amb els Beatles?

E: Eren com jo, però quatre… així qualsevol!

P: Amb el moviment hippy?

E: Massa ideologia pel meu gust.

P: El Glam Rock?

E: Em van agradar els seus vestits…

P: Led Zeppelin?

E: Altius… el rock’n roll és més simple.

P: Però vostè no feia concerts precisament senzills, amb tota aquella orquestra, cors, etc.

E: L’Elvis  no feia rock’n roll! No als anys setanta! L’Elvis només interpretava sense parar, era una màquina de cantar i prou!

P: L’any 1977… I perquè el 16 d’agost?

E: Per no coincidir amb Marc Bolan.

P: Què diu ara?

E: Marc Bolan, el cantant dels T. Rex…

P: Sí, ja sé qui era Marc Bolan…

E: L’Elvis sabia que el Marc moriria el 16 de setembre, estar fora de l’espai-temps té això, tens  informació privilegiada. I l’Elvis va decidir morir un mes abans.

P: Però…

E: A més, amb la mort de l’Elvis i la de Marc Bolan, els setanta s’acabaven i començaven els vuitanta, però això és una altra història… Un altre any li explico.

P: M’està dient que va decidir morir el 16 d’agost per no fer ombra a Marc Bolan, que moriria un mes després?

E: Més o menys. L’estiu era un bon moment per desaparèixer… Bé, hi ha una raó personal, però no sé si…

P: Digui, digui…

E: Per la princesa Ilse.

P: Ilse? No la conec.

E: Si, home, la llegenda de la princesa Ilse que es va enamorar d’un mortal… M’encanta.

P: (?)

E: No li sona? I que el seu pare es va oposar però ella va desobeir al seu pare per anar al costat del seu amant i el pare, en saber-ho, els va separar amb una muntanya que va formar una escletxa gegant i els va separar per sempre i ella, desesperada, va… Miri, noi, busqui-ho a google. Ara tot ho troben a google, oi? La qüestió és que el 16 d’agost de 1885 es va descobrir un asteroide i li van posar Ilse, i vaig pensar que el 16 d’agost…  Com que a mi m’agradava molt Ilse…  S’acaba el temps.

P: Perdoni… puc fer-li una última pregunta?

E: It’s Now or Never…

P: Com és que pot fer entrevistes un cop mort?

E: Avantatges d’haver tastat l’experiència fora de l’espai i el temps… puc retornar cada 16 d’agost… Puc retornar…

P: Ah, d’aquí que cada estiu algú afirma que l’ha vist, que està viu, oi?

E: He de marxar.

P: L’ultima, de debò. Com és que sap català?

E: Què burro… Vostè creu que on sóc ara l’idioma és un problema?

P: Moltes gràcies!

E: Busqui, busqui a google a veure si troba les pastilles, ja ja ja!

Published in: on agosto 16, 2011 at 7:29 am  Comments (1)  

EM DIC JOHN O QUALSEVOL ALTRE NOM

Em dic John o qualsevol altre nom i visc a Londres. Sóc jove, no recordo si molt o poc, ni m’importa. I si vinc d’una família desestructurada o estructuradíssima tampoc és important.

Acabo d’endur-me uns quants aparells electrònics d’una botiga, sense pagar-los vull dir, no fotem! I abans he cremat dos contenidors i un cotxe. No sé de qui era el cotxe, només volia cremar-lo.

BOTIGA D'ELECTRODOMÈSTICS SAQUEJADA

No us penseu que sóc imbècil. Sé el que faig! Visc, com vosaltres, en un món consumista. Les botigues d’electrodomèstics, de mòbils, de calçat esportiu, de roba de marca… son els temples del consum. I jo els cremo, igual que cremaven les esglésies els anticlericals. Però no us enganyeu, jo no sóc anti-sistema, al contrari, al contrari, no puc ser més pro-sistema. Aquesta és la diferència. Jo sóc creient, creient en el sistema. El vull, vull ser l’arquebisbe del sistema! Robo, sí, robo per convertir-me en consumidor, com vosaltres. Robo televisors, i-phones, ordinadors, productes nike, adidas… No sóc un desgraciat… vull consumir!  Si tinc una tele en vull dos i si en tinc dos en vull quatre. En vull més! Tothom vol més!  Tothom em diu que he de voler més… i ho agafo! No sóc imbècil, no m’interessen els llibres, les llibreries no les cremo, cremo les icones del consumisme. No per lluitar contra elles, què va!, per emportar-me-les a casa! Vull tenir els mínims de la societat de consum, els meus mínims: tecnologia i moda. No sóc un mort de gana, no robo per menjar.

LLIBRERIA INTACTE

Sóc consumidor, fixa’t en mi: vesteixo roba de marca i em comunico per BlackBerry. Vull consumir i que el sistema em consumeixi, com fa tothom. Vull ser sistema perquè ser sistema és viure consumint i la violència m’ho permet. Individualment no puc, però quan esdevinc massa sóc indestructible i qualsevol producte de consum està al meu abast, el puc agafar i és meu! I me’n duc els meus mínims de consum sistemàtic.

Ara mateix no recordo com va començar tot això, quina va ser l’espurna perquè sortíssim al carrer a transformar-nos en massa violenta, tampoc m’importa. Insisteixo, no sóc anti-sitema, encara que ho sembli: cremo i robo per assimilar-me al sistema, per assolir tot allò que se’m diu que he de tenir. Tinc dret a agafar-ho perquè jo també formo part del sistema, no? Em toca part del pastís, que collons! Jo també em vull empatxar de sistema. I no em parleu d’ideologia! Aquests són uns altres, ni els conec!

Em dic John o qualsevol altre nom. Potser em dic Sistema. I em cremo i em robo i em destrueixo per renovar-me -i em faig més fort. La resta, els altres, vosaltres, no m’importeu. Jo sóc el sistema. I tu?

Published in: on agosto 12, 2011 at 8:44 pm  Comments (2)  

I MÉS ESTAMPES ESTIUENQUES

QUI TORNI A EXPULSAR AQUESTA OBERTURA SERÀ FINESTRA DURANT UN MES

MOLTA, MOLTA CREMA PROTECTORA.
DIA DE L’ARBRE HORRORITZAT.
TRÀFIC.
Published in: on agosto 6, 2011 at 9:57 pm  Dejar un comentario  

ESTAMPES ESTIUENQUES (ARENYENQUES)

DIFERÈNCIES ECLESIÀSTIQUES

PERÒ TANT? QUAN?

EL CANTÓ OCULT DEL MATALÀS (VERD).

EL VIGILANTE DE LA PLAYA

MENYS CINC.
Published in: on agosto 5, 2011 at 10:33 pm  Dejar un comentario