SOMNI DE PREGARIA

Libido Blue, pintor improbable, m’envia una mostra del que ell anomena “pintografia” (pintura/fotografia, sovint d’escenes estàtiques, en aquest cas extreta d’un racó de la Tabacalera de Madrid). I em suggereix una cançó: Pregaria, de The Domestic Tick Band, ara rebatejada com a Somni de pregaria.
I jo que ho penjo…
(Es llevarà després de la cançó?)

Published in: on septiembre 23, 2011 at 12:56 am  Dejar un comentario  

ELS SENTITS

No guanya partits. No és electrònic. No esternuda. És un llibre. I acaba de sortir publicat després d’una llarga travessia. Es titula “Derivas Sensoriales” i és obra de cinc escriptors: Llorenç Torrado, Victor Nubla, Isaki Lacuesta, Miguel Morey i David Picó. I un dibuixant: Virgili.

És un llibre sobre els sentits, amb els sentits, contra els sentits, entre els sentits, per als sentits, sota els sentits, malgrat els sentits i tot el contrari (sense especificar què és el contrari de tot això).

És un llibre seriós i no tant. És un llibre intens i encara més intens. És un llibre.

És el desè volum publicat a l’editorial “Biblioteca para Misántropos” i el podeu trobar a les següents llibreries de Barcelona:

-La Central (la del carrer Mallorca 237 i la del Raval, al carrer Elisabets 6)

-Laie del CCCB (carrer Montalegre 5)

-Loring Art, llibreria especialitzada en art contemporani (carrer Gravina 8 )

La primera ressenya publicada és aquesta:

http://www.revistarambla.com/v1/index.php/libros/75-todos/713-derivas-sensoriales

I com a mostra, un tast del llibre a cinc veus. Tres, dos, un… Ara!

Tanta mirada única, tanta confirmación discursiva, tanta clarividencia racional, tanto sentido común. ¿Puede ser? Tanta aplastante lógica, ¡tanta mirada de cíclope! Y si fuera… ¿Y si fuera todo fruto de una alucinación colectiva que empezara en la mirada y se expandiera, imparable, a través del lenguaje?

Lo propio del tacto no es en modo alguno fijarse, ni puede invitarnos a ello. Lo propio del tacto es notar y notarse.

Sea como sea, hoy en día, nadie en su sano juicio pondría a la venta un apartamento con el reclamo de  “magníficos olores en vecindad”, sino, evidentemente “vistas inmejorables”,  aunque, como muy bien recuerda Josep Pla,  “lo que suscita con mas vivacidad un recuerdo perdido es una melodía o un perfume” .

Supongo que todos  hemos querido en alguna ocasión poder adivinar los pensamientos ajenos. Esta historia empieza el día en que me decidí a entrar en la cabeza de Isa.

No es que estemos en la oscuridad, es que no se puede ver nada claro. No es que nos cubra la niebla, es que no hay contornos.

Published in: on septiembre 12, 2011 at 9:36 pm  Comments (1)  

L’ESTRATÈGIA DE LA CEBA

Parlant del canvi…

“Li arranquem una capa a la ceba i ja no és la mateixa  -aquesta és  la modesta però eficaç estratègia de resistència passiva de les cebes. I no penséssim que li fem cap mal, a la ceba, arrancant-li la pell capa a capa, perquè ja s’ha transformat, és una altra. I nosaltres també, perquè estem pelant una altra ceba. I si li arrenquem més capes es transformarà una vegada i una altra. I si continuem pelant-la,  es transformarà fins al punt extrem, insòlit, de no ser una ceba i desaparèixer: i no tindrem res entre les mans. Cap ceba. I si no aturem la inèrcia mecànica de pelar la no-ceba, notarem les capes de la metafísica, tan discreta, tan usurpadora. Capa a capa fins al no-res. Si plorem és normal, diuen que el no-res es tristíssim”.

Relat japonès explicat per un islandès amb accent portuguès a Libido Blue, un tarda en punt.

LA CEBA

Published in: on septiembre 6, 2011 at 11:57 pm  Comments (2)  

EL CANVI

-No canviïs mai –sento que diuen.

Qualsevol pintor sap que la suma de groc i magenta dóna vermell  -un color nou. De la mateixa manera,  la suma de coneixements i experiències i sentiments que la vida ens ofereix generen nous colors emocionals i de pensament. L’experiència integrada ens transforma. I sumem i restem i dividim i multipliquem sensacions, aprenentatges: ens transformem. Fins i tot aquell que s’imagina d’una sola peça, ha assolit el cim del seu suposat immobilisme transformant-se, perquè al principi no ho era d’una peça (ni tan sols era una peça, potser era una protuberància o un esquitx metabòlic).

El canvi. Tot canvia, tot muda de pell, tot tendeix a una altra cosa, per tant, no és de bojos integrar el propi moviment. L’estabilitat del canvi permanent. Ah!, però no ens embafem de racionalitat evolutiva! No confonguem canviar amb evolucionar. Cap a on? Des d’on? Canviar és transformació, erosió, risc, experiment… no hi ha un progrés calculat (ens agrada pensar que sí que hi és; les biografies, per exemple, responen a aquest desig: són dibuixos lineals -narratius- del que mai és ni serà una línea, perquè la vida no obeeix una lògica lineal). Tot és canvi, fins i tot allò que tendeix a sí mateix experimenta un procés intern de transformació. Tot flueix i canvia. I que em perdoni Heràclit per les obvietats que deixo anar.

Mutacions, no només produïdes pel xoc d’elements contraris, com ens ensenya El llibre dels canvis (yijing). La relació dialèctica és entre oposats, sí, però també entre iguals, entre perifèrics, entre imaginaris, entre inexistents, entre superposats, entre un mateix, entre absents, entre multiplicats… El vermell neix de la suma de dos colors que, d’entrada, és dificil pensar que son el contrari l’un de l’altre. De fet, tret del blanc i el negre, no ens posaríem gaire d’acord en afirmar quin és el contrari del color verd, del vermell o del blau (tot i que sempre podem generar teories classificatòries, com la del cercle cromàtic). Però sí sabem que quan els colors es mesclen es transformen. Fins i tot si no es mesclen,  la llum, la superficie, la climatologia i molts altres aspectes s’encarreguen de modificar-los materialment.

Tot canvia. La pluja reparadora tot ho canvia i ens transformem. Un núvol que tapa el sol, un bri de llum, una veu, una carícia, un crit, un record, un poema, una olor, un plor, un pensament, una cançó, una rialla, un oblit, un petó, una ventada, un àpat, una mirada, una paraula, un gest, una mentida, una veritat… tot ho canvia.

I ens transformem, i ens transformem…

Clar que també podem imaginar-nos pedra, però l’erosió ens modificarà, ni que no vulguem, perquè sovint el canvi s’esdevé sense haver-lo conegut, sense haver-lo cridat. No és un taxi, el canvi.

Sí, canvia, canvia… i fes-ho el més alegrament possible…

I tot canviarà amb tu.

Published in: on septiembre 3, 2011 at 12:00 pm  Dejar un comentario