HEM VINGUT A PATIR

-Més, més!, cridava la població o bona part del la població.

Primer va ser un crit sord, però cada cop més intens… fins i tot s’escapaven alguns gemecs.

-Més, més!

No era un crit sexual, no encara. Era un crit que reclamava més sacrifici, més restriccions, més retallades.

-Més, més!Així!! Més!!

Sí, el sacrifici els salvaria! El dolor és redemptor! La població o bona part de la població vivia en la confiança que la crisi que afectava les finances de mig món es superaria amb mesures valentes, dràstiques i poc populistes: mesures que feien mal a la població, però que eren necessàries… no hi havia més remei! La idea generalitzada es basava en una antiga creença aforística: si pica cura, en versió superlativa, és clar: com pitjor s’ho passi la població, millor per la població (més a prop de sortir de la crisi).

-Escurça’m! Reprimeix-me! Mana’m! Ordre! Més ordre! Més esforç! Més dolor!Sí! Sí!

Patir volia dir seny, feina ben feta, professionalitat… i fer el que s’havia de fer! El que calia fer! Qui dictava què s’havia de fer era irrellevant. Calia fer-ho! Havien aparegut veus que deien que els que dictaven els remeis eren els mateixos que havien provocat la malaltia. Però què sabrien aquestes veus? Poca-soltes! Eren poc significatives, no formaven part de cap majoria, no aplaudien les retallades i el que era pitjor i molt sospitós: no les disfrutaven! Desgraciats! A més, si tenien raó, encara més a favor de les noves mesures perquè… qui els podia treure millor de la crisi que els que l’havien creada? Ells sí que sabien el què feien!

-Més, en volem més! Castiga’m! Et votaré sempre!

Sí, per superar la crisi calien retallades: a més sacrifici, més a prop de la recuperació. I els governants les aplicaven amb insobornable seny i responsabilitat política; però no a ells, no de forma seriosa a l’administració, no a les empreses que havien abusat del mercat durant anys, no a les entitats que havien ensarronat la població, no als que s’havien enriquit obscenament… no, les aplicavena a la població, als serveis destinats a la població. I la població se sentia reconfortada o part de la població. Pateixo ergo tot va bé. Hem vingut a patir…

-Vaig anar a un CAP i estava tancat… I ja em vaig sentir millor!

I es va conquerir un dels cims de la perversió política: els governants castigant la població per una crisi causada, en part, per la nefasta gestió dels governants.

-Castiga’m! Castiga’m!

Perquè el seny també és addictiu i crea tendències masoquistes.

-Més, més seny!! Sí, sí!!

Els crits, cada cop més plaents, se sentien per tot arreu. Al carrer, a les tertúlies, als debats, als col•legis electorals… Crits encesos, voluptuosos. I cada cop cridava més gent.

-Retalla’m! Retalla’m! Ah!!!!

I els governants, obedients, que ho feien sense vergonya: el poble ens dona suport.

Ja ho deia un aforisme de Libido Blue, en una entrada més avall: els politics tenen els votants que es mereixen.
Aforisme aplaudit per la PIPI (Plataforma Ironico-intempestiva Post Imperialista).

Published in: on noviembre 24, 2011 at 2:10 pm  Dejar un comentario  

EL DOTZE

Avui ja no és 11-11-11. La febre de l’11 s’ha acabat i les teories més o menys apocalíptiques sobre la influència de l’11 formen part del passat, concretament del divendres passat, és a dir, ahir. Avui és dia 12. Dotze!
Oh!, el dotze. En un any la lluna gira uns 12 cops al voltant de la Terra. El zodíac té 12 signes i els mesos de l’any són dotze, com les campanades de cap d’any. La mida que utilitzem per agrupar unitats és la dotzena. El 12 es repeteix constantment a la història de la humanitat: 12 apòstols, 12 tribus d’Israel, les 12 hores diürnes i les 12 nocturnes, les 12 estrelles de la Unió Europea (si és que no n’han retallat cap), els 12 deus olímpics de la mitologia grega. Tenim 12 parells de costelles, el nombre de tecles de funció (les que porten la F al davant) d’un ordinador són 12… i el públic d’un estadi de futbol és el jugador número 12. Sabeu que existeixen organitzacions dedicades a la defensa del dotze? I no és broma. I podríem continuar amb dotzenes i dotzenes d’exemples i simbolismes. Sí, el 12 és vital i podem projectar-lo en infinitats d’àmbits i fer-ne teories ben diverses. Només cal voler-ho fer. Si proveu amb el 13 també funciona i podem arribar a la conclusió que demà, dia tretze, és la fi del món, o que tanquen algun CAP segur. I si ho provem amb el 14 o amb el 15 o amb el 16 passa el mateix, i no diguem amb el 10!; esdevenen tots ells números reveladors que generen grans teories i simbolismes ocults. I els veiem per tot arreu. Com qui veu esferes, simetries, quadrats, cercles o capicues que ens dominen.
Veiem el que volem veure.
I avui, el dotze (frase de dotze lletres).

Published in: on noviembre 12, 2011 at 12:15 am  Dejar un comentario  

RINXOLS

La senyora R està asseguda a la perruqueria, assecant-se el cabell amb l’assecador de casc. Ara sembla una astronauta cosmètica, però en uns minuts la transformació serà radical i la senyora R, rejovenida, lluirà rinxols acabats d’estrenar.

Mentre espera el gran moment agafa una revista i la fulleja. S’atura en una pàgina de cites cèlebres. Llegeix la primera: Només allò que mai no ha existit no pot envellir, de Friedrich Schiller.
La medita. Pensa que si Schiller té raó, dissimular l’envelliment és inútil. Estar asseguda amb el cap dins d’un casc és inútil. Inútil i estúpid. I pagar per una estupidesa encara ho és més, d’estúpid. Existir, envellir i pagar… No es pot suportar.

Els cabells estan eixuts. Un ajudant li treu l’assecador i els rul•los. Després arriba el perruquer i li mostra l’obra d’art rinxolada que ha fet amb els seus cabells. La senyora R no fa gaire cas; amoïnada, busca una rèplica que l’alliberi de la fatal influència de Schiller; li cal desmentir la frase urgentment. No se li acudeix res… quan la sorprèn la veu del perruquer.

– Què li sembla? Preciosa, oi?

La senyora R es mira al mirall. Es mira una bona estona. Està radiant, magnífica. Acaba de trobar la rèplica reflectida en el mirall. Una rèplica rinxolada. I el llenguatge, amb un senzill gir lingüístic, li tradueix la imatge: Només allò que existeix pot embellir.
La senyora R es reconcilia amb Schiller i arriba a la conclusió que als romàntics alemanys els calia haver anat més sovint a la pelu.

Els rinxols de Schiller

Avui, 10 de novembre (però de 1759), va néixer Friedrich Schiller. A deu dies del 20-N, jo ho tinc clar, el votaria a ell; fa temps que un del seus lemes em va subjugar: viu en el teu temps, però no en siguis una joguina; i no ofereixis als teus contemporanis allò que aplaudeixen, sinó allò que els manca (Cartes sobre l’educació estètica de l’home. Editorial Laia, p 72).

Published in: on noviembre 10, 2011 at 3:21 pm  Comments (1)