HEM VINGUT A PATIR

-Més, més!, cridava la població o bona part del la població.

Primer va ser un crit sord, però cada cop més intens… fins i tot s’escapaven alguns gemecs.

-Més, més!

No era un crit sexual, no encara. Era un crit que reclamava més sacrifici, més restriccions, més retallades.

-Més, més!Així!! Més!!

Sí, el sacrifici els salvaria! El dolor és redemptor! La població o bona part de la població vivia en la confiança que la crisi que afectava les finances de mig món es superaria amb mesures valentes, dràstiques i poc populistes: mesures que feien mal a la població, però que eren necessàries… no hi havia més remei! La idea generalitzada es basava en una antiga creença aforística: si pica cura, en versió superlativa, és clar: com pitjor s’ho passi la població, millor per la població (més a prop de sortir de la crisi).

-Escurça’m! Reprimeix-me! Mana’m! Ordre! Més ordre! Més esforç! Més dolor!Sí! Sí!

Patir volia dir seny, feina ben feta, professionalitat… i fer el que s’havia de fer! El que calia fer! Qui dictava què s’havia de fer era irrellevant. Calia fer-ho! Havien aparegut veus que deien que els que dictaven els remeis eren els mateixos que havien provocat la malaltia. Però què sabrien aquestes veus? Poca-soltes! Eren poc significatives, no formaven part de cap majoria, no aplaudien les retallades i el que era pitjor i molt sospitós: no les disfrutaven! Desgraciats! A més, si tenien raó, encara més a favor de les noves mesures perquè… qui els podia treure millor de la crisi que els que l’havien creada? Ells sí que sabien el què feien!

-Més, en volem més! Castiga’m! Et votaré sempre!

Sí, per superar la crisi calien retallades: a més sacrifici, més a prop de la recuperació. I els governants les aplicaven amb insobornable seny i responsabilitat política; però no a ells, no de forma seriosa a l’administració, no a les empreses que havien abusat del mercat durant anys, no a les entitats que havien ensarronat la població, no als que s’havien enriquit obscenament… no, les aplicavena a la població, als serveis destinats a la població. I la població se sentia reconfortada o part de la població. Pateixo ergo tot va bé. Hem vingut a patir…

-Vaig anar a un CAP i estava tancat… I ja em vaig sentir millor!

I es va conquerir un dels cims de la perversió política: els governants castigant la població per una crisi causada, en part, per la nefasta gestió dels governants.

-Castiga’m! Castiga’m!

Perquè el seny també és addictiu i crea tendències masoquistes.

-Més, més seny!! Sí, sí!!

Els crits, cada cop més plaents, se sentien per tot arreu. Al carrer, a les tertúlies, als debats, als col•legis electorals… Crits encesos, voluptuosos. I cada cop cridava més gent.

-Retalla’m! Retalla’m! Ah!!!!

I els governants, obedients, que ho feien sense vergonya: el poble ens dona suport.

Ja ho deia un aforisme de Libido Blue, en una entrada més avall: els politics tenen els votants que es mereixen.
Aforisme aplaudit per la PIPI (Plataforma Ironico-intempestiva Post Imperialista).

Anuncios
Published in: on noviembre 24, 2011 at 2:10 pm  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2011/11/24/hem-vingut-a-patir/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: