INVERTIR (LA TENDÈNCIA)

Per Vladimir Estupefacte.

Un encanteri malèvol els ha convertit en éssers miserables? Han pres un brevatge nefast? S’han venut l’ànima al diable?
Què els ha passat als politics, als banquers, als gestors, que ens collen, que ens traeixen, que ens estafen.
O no s’han tornat malvats de cop? O ja ho eren, de miserables? Potser sí que ho eren, però ara es nota més: hi ha víctimes cada dia. Ara la situació és diferent, és exagerada, la veiem ampliada per la lupa de la crisi econòmica. Veiem els responsables, els seus moviments sense escrúpols, els seus arguments sistematitzats. I veiem les víctimes. Si les volem veure…
Però la crisi no és un fet sorgit del no-res. Es parla de la crisi com si fos un fenomen natural, un terratrèmol poc previsible, una erupció volcànica… I ara calen equips de rescat, mesures d’urgència, estratègies de salvament… Tot son ambulàncies amunt i avall, conduïdes pels mateixos que no van ni preveure ni evitar la catàstrofe. Però la crisi, recordem-ho, no és un fenomen natural: ha estat provocada per actituds i gestions nefastes persistents i abusives.
La trampa és parlar d’una crisi conjuntural. El que és conjuntural és que per veure el desastre d’una política i una cultura del negoci del guany exponencial, inesgotable, ha calgut que prenguéssim mal. Però la tendència, el domini del diner que genera més diner i més i més (sense transformar-lo en béns de cap mena) no és res de nou. No, el director d’oficina de la nostra entitat bancària no s’ha tornat un llop de cop i volta. Ja ho era (quan ens va endossar productes de risc sense avisar). La diferència és que ara l’efecte de l’anestèsia s’ha esvaït i notem la queixalada. I fa mal.
Què té a veure la democràcia amb l’ambició del diner? Què té a veure la cultura amb l’ambició del diner? Què te a veure la solidaritat amb l’ambició del diner? Què té a veure la convivència amb l’ambició del diner? Abans ens podia semblar tòpic i demagog parlar de la maldat del diner pel diner. A la fi, tots ens necessitem, oi? Tots. Però perquè els necessitem? Per transformar-los en què? Per especular amb què i amb qui? Ara veiem i patim què vol dir deixar que tot giri al voltant de l’èxit econòmic, de la competència i la recompensa sense fre. Al capitalisme (ara en diem “els mercats”) la democràcia no li interessa. Per què li hauria d’interessar? De vegades sembla, fins i tot, que li molesta. Si “els mercats” imposen la llei, de quina democràcia parlem? I això no son cabòries estrafolàries, em limito (perquè sóc molt limitat) a recordar que per a Angela Merkel, la nostra institutriu europea, el sistema polític vigent es defineix com “la democràcia segons els mercats”.
O potser sí, potser tot plegat és producte d’un encanteri. O més versemblant encara: potser els politics, els banquers, els gestors… han venut l’anima al diable. Em pregunto que farà el diable amb tantes i tantes ànimes. Les invertirà en borsa?

Anuncios
Published in: on enero 18, 2012 at 12:59 pm  Comments (1)  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2012/01/18/invertir-la-tendencia/trackback/

RSS feed for comments on this post.

One CommentDeja un comentario

  1. el diable juga a bitlles amb les animes de tots ells… Es per aixo que malgrat tots els seus esforços per semblar coherents, molts d ells ja estan perdent el cap… Si no l han perdut ja… 😦


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: