PUTA MEMÒRIA

Em va semblar aprendre, quan estudiava estètica, que en moments de tensió social i política la sensibilitat artística acostumava a intensificar-se en formes i expressions molt diverses. Però crec que no ho vaig entendre bé. No em refereixo a limitar l’art a un mer reflex del context històric o a explicar-lo des de la sociologia, no, només dic que em sembla recordar que quan les coses van maldades, sempre hi ha hagut artistes capaços de reaccionar des de sensibilitats ben diferents: ideològiques, personals, socials, crítiques, absurdes, mecàniques, humorístiques, transgressores… Però no ho dec recordar bé.

Em semblava recordar, per exemple, que és difícil explicar l’aparició de les avantguardes i els diversos “ismes” sense esmentar la Primera Guerra Mundial, la revolució soviètica, els feliços anys vint, el crack del ’29, la Segona Guerra Mundial, etc. No ho expliquen tot, per suposat, però vull dir que potser sense un ambient prebèl•lic, la guerra i el període d’entreguerres, l’expressionisme alemany hagués estat una altra cosa (menys expressionista i potser gens alemany) o no hagués aparegut com a moviment, més enllà de la revolta contra el domini de l’impressionisme francès.

En fi, que recordo haver estudiat que els artistes reaccionen i es comprometen, ni que sigui amb la potència transgressora de l’art, per crear la seva obra. Però ho dec haver somniat. Francament, crec que ara suspendria l’assignatura d’estètica.

Ho dic perquè és una obvietat que vivim moments d’una duresa política i social ben palesa però no veig on és la reacció artística. L’art és, sobretot, un valor segur, més segur que l’euro, és clar, i més fins i tot que l’or. El seu valor econòmic està assegurat. Però i l’artístic?

Les cançons? Dòcils. La pintura? Clònica. La literatura? Tòpica. El cinema? Evasiu… Amb excepcions, amb excepcions. Fins i tot l’art urbà decau fins a la simpàtica reivindicació del ganxet o yarnbombing (recobrir objectes urbans amb ganxet de colors).

De veritat que no ens cal denunciar, teoritzar, repensar, plasmar, assenyalar o replantejar el que (ens) està passant?  No importa si en forma de comèdia, art abstracte, simfonia d’ukeleles o poesia monosil·làbica (per estalviar síl·labes!). Ha decaigut la sensibilitat artística fins aquest grau de docilitat benestant? O potser és que la sensibilitat actual és així: dòcil, passiva, acomodada, consumista? Ufffffffffff.

No, això ho tinc mal entès. No ho recordo bé. He de trobar els apunts d’estètica i repassar-los. He de buscar-los i llegir-los de nou, especialment els de les classes del professor José Maria Valverde. Sí, els apunts… Els apunts… On deuen ser, el apunts? On deuen… Puta memòria!

Anuncios
Published in: on marzo 3, 2012 at 1:27 am  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2012/03/03/puta-memoria/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: