LA XANCLETA O LA DECADÈNCIA PLANETARIA

L’altre dia vaig coincidir amb J. W. (no puc revelar el seu nom) , astrofísic i expert en fenòmens paranormals. A la matinada, en un bar de l’esquerra de l’Eixample, em va explicar una teoria que tinc permís per publicar. Tot i que a aquelles hores de la nit la mescla de ciència i alcohol era evident, no semblava que J. W. parlés en broma.
Em va explicar que la invasió extraterrestre (sí, la teoria comença amb extraterrestres) no tindria una iconografia hollywoodenca. Res de rajos làser ni invasions espectaculars. Em va dir que seria una invasió progressiva i dissimulada però molt efectiva, similar a la del conte de Pere Calders (Invasió Subtil). I va afegir: “i ja ha començat”.
Transcric les seves paraules, o la majoria.

ARMA EXTRATERRESTRE


L’estratègia dels extraterrestres és la següent: ens volen sotmetre subtilment, han planejat un procés delicadíssim de submissió implacable. A poc a poc ens sotmetran més i més sense que ens adonem. I no serem conscients de la submissió a la que som sotmesos fins al punt que la valorarem com una cosa natural i domèstica, fins i tot positiva. Per això cal estar molt atent per detectar actituts massives poc raonables; si no les percebem estem perduts.
Ells són molt llestos, molt llestos, i han elaborat un pla en diverses fases. La primera fase ha estat un èxit. T’explico, t’explico… Van detectar una tendència irreprimible en els humans a despullar els peus quan comença a fer una mica de caloreta. Una tendència especialment arrelada entre les dones. Van estudiar les possibilitats que permetia aquesta inèrcia psicofisiològica i van preparar un pla. Sotmetrien a les dones i si elles queien, després caurien el homes, éssers imitadors per naturalesa. I així haurien sotmès a la humanitat sencera. Però com?
Serien capaços de manipular la ment humana fins al punt, quasi al•lucinogen, d’aconseguir que els éssers humans es posessin de forma massiva un calçat marginal, lleig, incòmode i que en baixar o pujar qualsevol escala emet un soroll indigne? Serien capaços d’imposar al carrer de totes les ciutats del món un calçat residual, ínfim, utilitzat bàsicament en piscines i platges i que gaudia d’un inqüestionat desprestigi social? Serien capaços de fer creure a la gent que aquell calçat era meravellós, còmode, rebel i de moda? Podrien sotmetre els seus cervells fins a aquest extrem? El calçat al que em refereixo, ho hauràs endevinat, és la xancleta.
Recorda que la xancleta, als anys setanta i bona part del vuitanta, era un calçat minoritari d’us aquàtic: es portava a la piscina o a la platja. La majoria eren de tira blava i també es coneixien com “xancletes de dit”. Les portaven sobretot els nens i no era estrany que acabessin en un hospital d’urgències (ells, no les xancletes) perquè s’havien clavat alguna cosa al peu i s’havien obert una ungla (mai ha estat un calçat segur ni protector). En alguns països subdesenvolupats, la xancleta era el grau immediatament superior a anar descalç, és a dir, un quasi-anar-descalç estandaritzat. I pel seu preu molt econòmic, també era el calçat habitual d’indigents, captaires, reclusos, pescadors, etc.
Acceptaria (sobretot occident) calçar-se una sabatilla tan desprestigiada i tan poc dissenyada pel mitjà urbà i caminar amb els peus despullats a tres o quatre centímetres de la superfície més repugnant del planeta, és a dir, el terra d’una gran ciutat? Caldria molta submissió…
Aquí J. W, va fer una pausa i em va preguntar: agafes el metro ? Fes-ho, fes-ho quan comença la caloreta… El metro és un catàleg de peus de tot tipus: enormes, boteruts, embrutits, amb els dits uns sobre els altres, mirant cap a costats diferents, lletjos, desagradables… Tothom va amb la seva samarreta ben escollida, els seus pantalons o la faldilleta ben mona… i en arribar als peus… una xancleta! Ai! Quin horror! Ho han aconseguit. Te n’adones? Ho han aconseguit! I ens creiem que és moda, que és còmode, que és higiènic o fins i tot solidari… jo què sé!! Des dels noranta, xancletes de totes menes i dissenys, (amb un canvi radical: la inclusió d’una bandereta brasilera!) s’han apoderat dels peus de la humanitat. La primera fase de submissió ha estat un èxit. Ho veus? Però és que ara n’han pensat una altra de més humiliant. La segona fase és un repte: manipular la ment humana fins al punt de que ens agradi un calçat que quan te’l poses sistemàticament et fa el peu gran, que queda ridícul combinat amb el que sigui, t’apropa a la imatge d’un pallasso i que, per fer-ho més humiliant encara, és un calçat que fins ara només tenia un relatiu sentit (estèticament molt discutible) en l’univers de la tauromàquia. O és que et sembla normal que les noies i les dones de cop portin manoletines com si fos la cosa més natural del món? Déu meu, ho estan tornant a aconseguir! Ens tenen collats! Absolutament sotmesos! Quina serà la tercera fase? Imposar les botes militars? Ah no, ja ho han imposat. Les bambes? No, també ho han fet… Els peücs? Els peücs!!!!! Temps al temps… No m’extranyaria que això de la crisi també fos cosa seva…
I va demanar un altre gintònic.
Fa dies que no agafo el metro.

Published in: on mayo 29, 2012 at 11:33 am  Comments (1)  

LAST DANCE

I és com si la puta crisi ens volgués retallar fins i tot l’esperit lúdic i les ganes de ballar. Com si necessités avortar la coreografia de l’alegria, del cos giravoltant fins a la despersonalització, com si volgués negar l’ancestral ritual de la migració del cos, com si, en època d’austeritats, volgués congelar el ritual dionisíac…
A principis d’any se’n va endur a Whitney Houston i ara… Ara a la gran, gran, Donna Summer.
Ballem, ballem i avergonyim el monstre de la crisi. Que sàpiga que no serà l’últim ball.

http://www.youtube.com/watch?v=qG07rYStCjw

Published in: on mayo 17, 2012 at 8:39 pm  Dejar un comentario  

RETALLA COM PUGUIS

Ja s’ha confirmat, el Govern reduirà les subvencions a la mínima expressió i retallarà més en sanitat, educació i universitat. Aquestes son les noves -no gens noves- mesures per reduir el dèficit en 1.500 milions.
Cada cop falta menys perquè un dia el President exigeixi als seus Consellers més retallades i els Consellers, afligits i atemorits, li confessin que ja no queda res per retallar. Res? Impossible!, crida molt indignat el Molt Honorable. Hem de retallar més! Ha d’haver alguna cosa que encara no hàgim retallat! Els Consellers callen, espantats, retallant qualsevol comentari. Fins que tímidament, el Conseller de Cultura aixeca el braç. El President el mira fixament: què, Ferran, què dius! Podríem… –diu el Conseller amb veu culturalment tremolosa- podríem retallar la Història de Catalunya… Crec que és l’únic que queda.
Silenci històric.
El President se’l mira paralitzat, però el Conseller continua i diu: no sé, que en Jaume I sigui només en Jaume. Retallar els Quatre Gats a Dos Gats. El General Prim hauria de ser molt més prim encara… Sí!, esclata un Felip Puig entusiasmat. I reduïm institucions… Que el Consell de Cent sigui el Consell de Noranta-nou o de Vuitanta si cal!! I si la gent s’oposa els envio els anti-avalots, que fa cinc minuts que els tinc aturats! I l’Onze de Setembre!, deixa anar en Mas-Colell! No podem repetir dos “1”, l’economia no ens ho permet. Retallem-ne un!! L’1 de Setembre! O millor de juny que té menys lletres.
Eufòria general, abraçades, deliris.
Però esteu bojos? Us heu retallat el cervell o què?, protesta l’il·luminat President. No, no… Irene, segur que no queda res per retallar a Ensenyament? Els alumnes, per exemple… Irene Rigau contesta, pàl·lida: no President, recordi que no podem retallar el número d’alumnes per aula perquè fa no res que els hem apujat. El President, contrariat, reflexiona en clau patriòtica: i si posem un peatge d’accés al seient dels alumnes?
Silenci prehistòric.
I en Salut?, insisteix el President. Podríem imposar una taxa per estar sa. Què us sembla? La salut és un luxe ara mateix, oi, Boi? I en Boi Ruiz que tanca la boca com qui tanca un C.A.P. i no diu res.
Collons! M’ho poseu molt difícil! A en Jordi li haguéssiu dit que sí!! Encara em fareu retallar el pacte fiscal!, es queixa el President. No sé… a veure… Ferran! Torna’m a explicar això de retallar la Història? Perquè no podria ser la d’Espanya. O la d’en Montilla? No, oi?

Published in: on mayo 15, 2012 at 6:54 pm  Dejar un comentario  

ARA FA UN ANY

Ara fa un any, l’11 de maig (dia del naixement de Karl Friedrich Hieronymus, baró de Münchhausen) neixia la PIPI (PLATAFORMA IRONICO-INTEMPESTIVA POST IMPERIALISTA), just quatre dies abans de les revoltes dels indignats i, per tant, de l’aparició del moviment del 15-M. Pura premonició.
Un any després, com és sabut, tot ha crescut òptimament:

-els nens han crescut
-el deute ha crescut
-l’esquerda del menjador ha crescut
-la pobresa ha crescut
-la taca de les tovalles ha crescut
-la mandra ha crescut
-el poder ha crescut
-la metafísica post apocalíptica ha crescut
-les plantes han crescut
-la literatura universal ha crescut
-la riquesa ha crescut
-el folk ha crescut
-Hannah Montana ha crescut
-i l’atur ha crescut

I la societat, conscient de la seva força i el seu poder s’ha mogut ferma i sense por per:

-comprar un pollastre a l’ast
-anar a l’INEM
-baixar-se una aplicació
-muntar en bicicleta
-aplaudir en general
-renyar un nen
-tallar una relació
-tatuar-se més
-aplaudir en concret
-fer gàrgares
-mirar cap un altre costat
-trepitjar una merda

En canvi, globalment ens hem negat a:

-esternudar en la menor
-canviar el sistema
-sistematitzar el canvi
-respirar amb esdrúixoles
-estripar els estereotips
-fer un esforç
-facilitar premonicions
-avançar per darrera
-llegir aquell llibre
-descomprimir les paraules
-comprar menys

I per demostrar que ningú podrà amb nosaltres i ens mantindrem fidels als nostres actes i les nostres inèrcies, la PIPI proposa una nova acció radical:

ATENCIÓ!!!!!!!!!!!!!!!!!
EL PROPER DIMARTS 15 DE MAIG, A LES 8 DEL VESPRE, SIGUEU AGOSARATS I FEU EXACTAMENT EL QUE TENIEU PREVIST FER.
NO S’HO ESPEREN!!!!

PIPI (PLATAFORMA IRONICO-INTEMPESTIVA POST IMPERIALISTA)

Published in: on mayo 9, 2012 at 8:39 am  Dejar un comentario