DINERS

1.Em truca una senyora que no conec i em diu que és del banc, que la llibreta em caduca (o alguna cosa similar, no li faig gaire cas) i que té unes propostes a fer-me que poden ser interessants. Concretem una cita, que seria una cita a cegues (perquè no sé com és aquesta senyora) si no fos perquè a l’oficina bancària em rebrà ella directament. Llàstima, hagués preferit l’opció de la cita a cegues, per allò de “perquè em reconeguis, senyor client, portaré unes quantes preferents sota el braç i estaré escanyant un pensionista”.
M’han trucat molt poques vegades la gent del banc, però sempre em sorprèn. Els de la botiga de verdures del costat de casa no em truquen mai per avisar-me que tenen una oferta de tres albergínies al preu de dos que em pot interessar. Ni la pizzeria de davant per comentar-me la magnifica promoció “Demana una Quatre Estacions i et regalem una estació de més”. Per què em truquen els del banc?
Acudeixo puntual a la cita. La senyora em saluda amablement i em comenta que no em te vist, que creu que fa més d’un any que no entro a parlar amb ningú de l’oficina. Li confirmo. Tinc el costum d’entrar a les botigues quan necessito alguna cosa, no pas a saludar i xerrar amb els dependents, li dic.
Li explico el que vull del seu banc: que em guardi els pocs diners que tinc. “No vull guanyar un euro, però tampoc en vull perdre, vull que me’ls guardeu. Podeu fer-ho? Si no podeu els trec i en pau”.
Em diu que sí amablement i comença a explicar-me que té uns productes… Però li dic que no en vull cap. Insisteixo: que me’ls guardin i els pugui treure quan em doni la gana. Però pensi que amb aquest producte els interessos són superiors i… m’insisteix. Que no, gràcies. Té cotxe?, em pregunta. En general els botiguers mai em pregunten si tinc cotxe, però contesto: no. Llàstima, em diu. Llàstima? A mi no en fa cap, de llàstima, però no vull interferir en els sentiments d’una senyora que, fins ara, ha estat amable amb mi.
Resignada, em proposa un parell de coses que poden ser raonablement profitoses. Entenc que efectivament són profitoses, però torno a dir que no. No me’n fio, a la fi, es tracta d’una primera cita. Al cap d’una estona marxo i m’acomiado amb un “fins d’aquí un any”. Ella s’ho pren a broma, però no ho és.
2.Fa temps que quan anem al cinema no paguem amb una cabra i ens tornen de canvi un conill i cent grams de llenties. El sistema de permuta l’hem deixat enrere, fem servir els diners. Però què són els diners? Són un mitjà estanderitzat d’intercanvi. Per ells mateixos, els diners, no valen res (el que es diu valor fiduciari), però ens posem d’acord i acceptem que tenen un valor determinat i l’utilitzem per adquirir coses, bens, serveis, el que sigui, des d’un gat xinès de la sort a un cd de Macromassa. Fins aquí tot bastant raonable, oi? Però què passa quan el diner no serveix per l’ús pel que ha estat creat? Què passa quan no serveix o no el fan servir per intercanviar res? Què passa quan el diner serveix per guanyar més diner? I més encara. I més. Què estem intercanviat, aleshores? Per això no es va inventar el diner! Jo només entenc els diners per canviar-los per altres coses que m’interessen o necessito. Coses materials, immaterials, còsmiques o metafísiques. Però es veu que hi ha un exercit de gent que no vol els diners per intercanviar-los per alguna altra cosa, sinó fer-ne més. Més diners.
3.Proposo que aquells que volen tenir diners per guanyar-ne més, no utilitzin diners (les monedes i bitllets corrents) sinó una moneda especial que només serveixi per aquest objectiu. Si els diners tenen el valor que voluntàriament els hem adjudicat, també podem inventar una moneda nova, o un cromo, o una postaleta, o un gomet, que serveixi exclusivament per generar més cromos o postaletes o gomets, però que no es pugui intercanviar per res més (ep!, no valen xecs, ni pagarés ni res que després es pugui bescanviar per diner en efectiu o coses materials). La gent que en tingui molts, d’aquests gomets, disfrutarà d’un gran prestigi econòmic i fins i tot de descomptes en alguns restaurants, però no podrà comprar res. D’aquesta manera, per una banda, els més rics seran, progressivament, els més pobres i per una altra banda ens deixaran en pau a la resta d’humans que utilitzem els diners per intercanviar-los per coses tan habituals com fuet de vic, Sugus, oli d’oliva, llibres, pisos, temps, vi del Penedès, art, suborns diversos, gelocatils, compreses, projectes estrambòtics, discos, bunkers, samarretes, mòbils, galetes daneses, cervesa, tisores, bigotis postissos, hamsters, pinzells, bitllets d’avió…

Anuncios
Published in: on julio 27, 2012 at 10:42 am  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2012/07/27/diners/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: