A JOAN SAURA, MÚSIC

Fa un munt d’anys coincidíem cada dos per tres en concerts de músiques contemporànies i experimentals. I de tant coincidir ens saludàvem i xerràvem una estona i sempre em sorprenia aquell somriure franc que mantenia serenament durant tota la conversa. Com ho feia? I la seva inusual humilitat venint de qui venia… Insisteixo, venint de qui venia: un músic inquiet, despert com pocs i referent imprescindible de l’experimentació electrònica i el sampler més imaginatiu.
L’any 1998, en motiu del seu primer cd en solitari (en solitari és una manera de parlar perquè hi col•laboraven un grapat de músics amics) vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo al Rock’n Clàssic (suplement de música del diari Avui).
La trajectòria de Joan Saura, aleshores, ja era llarga i brillant, així que varem parlar dels primers setanta i això volia dir del grup Rambla, on tocava els teclats i improvisava sota la influència de Soft Machine, Miles Davis o Weather Report. I com no, de la formació posterior, els Blay Tritono. “Era l’època del rock progressiu amb arrels, el que es va nomenar ona laietana. Va ser un temps d’aprenentatge, varem aprendre a tocar, a tocar en públic, a enregistrar…”, em comentava. Apagat el foc laietà va tocar amb Rambliolia, una banda afí a la música contemporània “molt a contracorrent”. I afegia: “els grups sempre els he entès com a tallers per provar coses noves i veure’n els resultats”. I després, als noranta, va formar part d’una banda cabdal de la improvisació més inesperada i desinhibida que va durar més d’una dècada: Koniec. En aquesta època també va col.laborar en el compacte “Els quatre camins”, amb la Big Enseble Taller de Músics, i més tard va consolidar projectes com el magnífic Trio Local amb Agustí Fernández i Liba Villavecchia, així com el duet (Jakob) Braminsky-Saura.
I varem parlar, també, de les col•laboracions, perquè Saura era un músic intrèpid absolutament abocat a la suma de talents i gèneres. “Un grup de rock et pot enriquir tant com un de música contemporània. Com més diferents siguin els llocs on has estat, més s’amplia el teu bagatge. Aleshores saps què vol dir la potència del funky, i també el plaer de raonar una obra ben estructurada, i el feeling de la improvisació, i el lirisme d’un quartet de corda…”. Per això els músics i les formacions amb les que va col.laborar Joan Saura son moltes i diverses: Nuno Rebelo, John Zorn, Evan Parker, Wolfgang Reisinger, Carlos Zingaro, Aixònoéspànic…
I també varem parlar, òbviament, de seu primer disc en solitari: Àlbum, recull de pindoles sonores.
El vaig seguir veient i escoltant amb altres formacions i col.laboracions com l’Orquestra del Caos, Pole Pole, Araki o Les Anciens. I amb el temps varem coincidir de nou en concerts, ja no tant com abans, i em seguia sorprenent que un músic com ell, amb la seva carrera i coneixements tingués el do de l’amabilitat ben temperada i l’espontaneïtat més generosa. I aquell somriure franc… Com ho feia?
No sé si m’acabo de creure que no coincidirem més.

Published in: on octubre 22, 2012 at 10:59 pm  Dejar un comentario  

FERNANDO CAGE

És sabut que l’any 1930, un joveníssim John Cage visita Espanya. Compon música a Mallorca i a Sevilla. El que no és tan sabut és que també fa una visita llampec a Portugal, a Lisboa.
L’objectiu d’aquell viatge és conèixer un poeta portuguès encara poc difós: Fernando Pessoa (sembla que Cage va tenir accés al poema Antinous, editat l’any 1918 en anglès).
El cas és que Cage va anar a Lisboa i va arribar a tenir un breu encontre amb Pessoa en un cafè-bar, possiblement A Brasileira. Segons s’ha sabut, Cage estava molt interessat per la simultaneïtat de personatges (heterònims) ja que en la seva visita a Sevilla havia descobert la “multiplicitat d’esdeveniments simultanis”, segons va explicar ell mateix temps després. El més rellevant és que va sorgir un projecte comú anomenat provisionalment Fernando Cage. Un projecte que volia incloure poesia, música, assaig… i màgia! (recordem que aquell mateix any Pessoa es reuneix, en una trobada famosa, amb el mag i ocultista anglès Aleister Crowley al qual li comenta el projecte). Fernando Cage, pel poc que sabem, era un projecte que articulava composició musical a partir de teories matemàtiques amb reminiscències esotèriques i textos poètics. El projecte no es va arribar a portar a terme (i la mort del poeta portuguès cinc anys després va acabar d’avortar-lo) però tant Cage com Pessoa van reciclar parts d’aquell misteriós projecte en algunes de les seves obres posteriors.
Us imagineu recompondre el projecte a partir dels fragments i les informacions aparegudes en alguns articles? O és pura ficció?

FERNANDO PESSOA

I tot en el centenari del naixement de John Cage (quina data menys adequada per celebrar res de Cage, oi? Millor una data aleatòria qualsevol). I fa 124 anys del naixement de Fernando Pessoa. I també fa anys que van néixer Grouxo Marx, Aristòtil, Violeta Parra i Romy Schneider, però lamentablement no formen part d’aquest article.

Published in: on octubre 18, 2012 at 3:34 pm  Dejar un comentario  

CONTE INACABAT

Temps era temps, però no gaire temps, no us penseu, un President, cofoi, va proclamar que ja n’hi havia prou, que calia un estat propi, i ho va dir clar i català. I el van seguir milions de ciutadans amb fe i alegria.
I un d’aquells seguidors il•lusionats, només un, va preguntar, entusiasmat:
-President, President, un estat propi, sí, sí, sí, i tant que sí… però quin?
I va insistir.
-President, President, un estat com el d’Espanya, com el de França, com el de Suïssa, com el d’Islàndia?
I va insistir més.
-I farem una Constitució? Oi que en farem una? En quins termes?
I va continuar preguntant, il•lusionat com estava:
-I aquest estat serà una democràcia participativa? La farem participativa, oi? I els referèndums seran una possibilitat real? I seran vinculants fins i tot encara que els resultats vagin en contra del nou estat, perquè farem un país sense por a la veu del poble, veritat? I les llistes, per fi seran obertes? I a Eurovisió, li donarem els 12 punts a Espanya? O a Andorra?
I no podia parar, imaginant com hauria de ser aquell estat…
-I com que serem un país petit, ho aprofitarem per tenir un sistema bancari controlat, una economia menys salvatge i una democràcia més transparent? Ho aprofitarem, oi President? No caurem en els mateixos errors…
I va seguir insistint i insistint.
-President, President, digui’m, i podrem renovar per fi la classe política, tan i tan desprestigiada? I hi haurà nous polítics? Segur que n’hi haurà, a que si? Perquè els d’ara no són cap exemple de politiques renovades… I nous partits? I resoldrem els problemes de l’atur, President? I eliminarem el peatges de les autopistes, veritat? I tornarem a abaixar l’IVA, que està afectant a molta gent i perjudicant la cultura catalana, a que sí? I eliminarem l’euro per recepta, oi que sí President? I deixarem de retallar en sanitat i educació, a que no m’equivoco? I no tolerarem que quasi el 30% dels catalans visquin en risc d’exclusió social, perquè això és escandalós, a què no ho tolerarem?
I va cridar, eufòric.
-Farem un país modèlic! Però digui’m, digui’m, quin model d’estat té al cap, President?
I el president, conscient del moment històric, va cridar amb veu ferma i sense complexos: ja n’hi ha prou, cal un estat propi! I es va allunyar.
-Sí, President, però quin? Quin? No marxi. No em dirà que això no ho hem pensat? Perquè és el moment de fer-ho. Em sent? És el moment. Miri, President, això és com estar molt content perquè per fi has decidit canviar de pis, un pis petit en una finca ruïnosa que cau a trossos. I quan ets al carrer, amb tots els trastos del trasllat al camió de les mudances, el conductor del camió et pregunta: on vol que li porti tot això? I tu que et mires les caixes, els mobles, el camió i el conductor i que li contestes: no ho sé… amb l’alegria de canviar de pis no ho havia pensat.
Feia estona que el personatge il•lusionat s’havia quedat sol. Però seguia preguntant, no podia aturar-se…
-No és el nostre cas, oi President? Hi haurà un debat magnífic sobre el model d’estat, oi? No fos cas que l’hàgim de pensar precipitadament i ens surti un nyap, o una mena d’estat que no millori en res el d’ara… No m’agradaria canviar de pis per acabar en un de pitjor… Això ho tenim ben meditat, oi President? A que sí? No imitarem el mateix sistema de sempre, que ja veiem que no funciona bé, oi? I si en comptes d’un pis volem una masia? O un bosc? O una platja? O un tros de Saturn? Algú ens parlarà del tipus d’estat? I si no és exactament un estat el que volem, ho podem dir? I algú ens parlarà del tipus de democràcia, veritat? Algú ho deu tenir clar, oi? Algú…
Es va fer de nit. I el personatge il•lusionat no va deixar de preguntar i preguntar. Fins que, de sobte, va callar. L’eco de les preguntes es gronxava en el tel blanquinós de la lluna. I en aquell instant precís…

Published in: on octubre 13, 2012 at 2:29 pm  Dejar un comentario