UN DIA (POC) PERFECTE, SENSE LOU REED

A finals dels seixanta, a les acaballes (molt acaballes) de la generació beat, Lou ja hi era (amb grups juvenils, al costat de John Cale, com The Spikes o The Warlocks). En un concert d’aquells anys va aparèixer Andy Warhol; la història posterior és prou coneguda. Quan els The Beatles, l’any 1966, cantaven “Eleanor Rigby” i els hippies creien en l’amor Lou ja hi era (la Velvet edita el seu “Velvet Underground and Nico” aquell mateix any, on s’inclouen joies com “I’m waiting for the man” o “Heroine”). A principis dels setanta, amb l’esclat del Glam Rock, Lou ja hi era (“Transformer”, de la mà de Bowie i Mick Ronson va ser l’entrada al món del cabaret rock decadent i el disc que va engendrar algunes de les cançons més conegudes del cantant novaiorquès, des de l’inevitable “Walk on the Wild Side” a “Perfect Day” o “Satellite of Love”). Als setanta de la psicodèlica, el hard rock i el rock simfònic, Lou ja hi era (amb discos immensos com el temàtic “Berlín” o la controvertida oda al sorollisme distorsionant “Metal Machine Music”, un disc tan sorollós que Lou Reed deia que no coneixia ningú que l’hagués escoltat sencer, a part d’ell mateix. Us imagineu a Sonic Youth sense l’existència de la V.U i de MMM?). A finals dels setanta, amb el punk cridant consignes nihilistes, Lou ja hi era, i el van començar a reivindicar com a poeta urbà del punk… abans del punk! Als efervescents anys vuitantes, Lou ja hi era (amb discos imprescindibles com “The Blue Mask” o el magnífic “New York”). Als norantes del grounge i el brit-pop Lou ja hi era (amb discos inoblidables com el que va reunir de nou a Lou Reed i John Cale en homenatge pòstum a Warhol: “Songs for Drella”). Als dos-mil, Lou ja hi era (un Lou Reed cada cop més interessat per la versió conceptual del rock com a “The Raven”, acuradíssim disc de cançons i narracions al voltant dels contes i els poemes d’Edgar Allan Poe o el disc operístic Lulu, en col·laboració amb la banda Metallica, un treball majoritàriament destrossat pels crítics de rock, com ja havia passat altres vegades amb els projectes de Lou Reed). Sí, Lou Reed hi era sempre, fins fa unes hores.
I ara ens parlaran de la importància de la seva música i dels grups que ha influenciat, i de les seves lletres fosques i de les drogues i del sexe… Per qualsevol persona una mica interessada pel rock’n roll, serà una història coneguda, ben coneguda. I si no la coneix és que o no li interessa o no sap res d’això que hem anomenat rock’n roll, o també, per semblar més formals, música popular. I ens recordaran la seva trajectòria irregular, els seus sonors èxits i les seus fracassos… Però Lou Reed sempre hi era, i sempre tossudament genuí i sempre experimentant amb els límits, i sempre des del rock’n roll, encara que hagués abandonat feia temps alguns dels tòpics més repetits del rock.

Era fàcil imaginar un dia perfecte quan Lou Reed hi era. Ara que no hi és caldrà imaginar molt més.

Anuncios
Published in: on octubre 28, 2013 at 12:58 am  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2013/10/28/un-dia-poc-perfecte-sense-lou-reed/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: