¡SALVEM EL CAOS!

L’Associació Protectora del Caos és una associació molt poc coneguda que té com a únic objectiu intentar salvar el caos en perill d’extinció. Estudis recents elaborats per especialistes en el tema indiquen que, efectivament, el caos, després de milions d’anys regnant l’Univers, està a punt de desaparèixer de la Terra. I això és degut a l’anomenat escalfament intel•lectual del planeta. Sí, durant els darrers segles, des del socratisme fins l’actualitat, filòsofs, científics, artistes, polítics, religiosos i altres autoritats intel•lectuals no han defallit en l’intent sistemàtic d’endreçar el món en tots els vessants possibles, incloent el submón i l’ultra món. S’han escalfat tant el cervell elaborant teories que no hi ha cap concepte o activitat rellevant per la vida humana que no hagi estat reduïda, sintetitzada i classificada des del punt de vista de l’ordre. Pensem-ho. Bellesa: ordre (equilibri); lletjor: ordre (equilibri decadent); política: ordre (constitucional): ciència: ordre (simètric); amor: ordre (dual); natura: ordre (essencial); matemàtiques: ordre (funcional); religió: ordre (transcendental)… Els humans no només hem ofegat els recursos naturals i sacrificat les espècies animals, també hem ofegat i sacrificat el caos, que és d’on ha sorgit tot. O ens cal recordar encara que tota lògica sorgeix de l’estat anterior, és a dir, de la no-lògica? Simetries que exclouen la realitat asimètrica (o pitjor encara, la criminalitzen), lleis, classificacions i sistemes que dissimulen la indemostrabilitat dels fets, que neguen el dubte, la sorpresa i la fascinació més enllà de la lògica del coneixement. Perquè ens costa tant assimilar el no sentit de les coses, de les petites i de les macro còsmiques? O és que creiem que el sentit garanteix l’existència? Tanta supèrbia és possible?
L’escriptor Arthur C. Clark ens va avisar una vegada i una altra: els nostres mecanismes cognoscitius, i les seves lògiques que ens semblen inqüestionables, no serveixen de gaire davant de fets que ens sobrepassen i que no depenen del nostre coneixement perquè succeeixin. Hi posem tot el nostre interès i la nostra curiositat, però no els podem assumir intel•lectualment perquè no es deixen endreçar dins les nostres categories cognoscitives. Com a molt, podem obrir la boca i viure-les com a experiències estètico-mistiques, com l’aparició del famós monòlit o de l’aparent asteroide Rama. Fins i tot les podem viure, si s’escau, de forma irònica. Clark, com Kubrik, evidentment, eren membres de l’Associació Protectora del Caos.
A poc a poc hem anat coneixent alguns detalls d’aquesta associació poc tendent a la publicitat. Per exemple, que rendeix culte a Lucreci, el filòsof i poeta llatí que va viure al segle I abans de Crist. I li rendeix culte perquè Lucreci introdueix una espurna de caos, de subtil imperfecció en la seva teoria de la caiguda dels àtoms, pertanyent al poema De Rerum Natura (215-250). Una teoria segons la qual, en la seva vertiginosa caiguda, els àtoms pateixen una sobtada desviació, un gir inesperat. Lucreci ens explica en el seu segon llibre que aquest sorprenent moviment, gens lògic, és d’una importància vital perquè si els àtoms caiguessin només per l’efecte de la gravetat caurien en paral•lel sense tocar-se mai, sense topar els uns amb el altres i, en conseqüència, fent impossible la unió dels àtoms i la creació de cossos compostos. Ves per on, una teoria on la desviació i no la norma és l’origen de la creació. Els àtoms, tan perfectament imperfectes, es desvien a mig camí, improvisen, experimenten… i creen nous universos!
Entenem, és clar, que la classificació és d’una utilitat innegable, però des de quant la utilitat és el criteri que ha de dominar el nostre coneixement i la nostra vida? Tot i que és molt tranquil•litzador; per exemple, la simetria t’estalvia la meitat de feina, un cop esbrinada una part… ja pots deduir-ne l’altra! Com un puzzle de dues peces. Un joc de nens.
I parlant de puzzles. L’Associació Protectora del Caos està composta per persones físiques però també per empreses i col•lectius molt diversos. Cadascú, segons les seves possibilitats, porta a terme accions, per insignificants que siguin, amb l’objectiu de protegir el caos en perill d’extinció. Un dels integrants -tot i que aquest extrem està per confirmar- és la fàbrica de puzzles Zwyck. Segons explica José Carlos Fernandes (La Peor Banda del Mundo, ed. Astiberri pàg. 126-127) fer puzzles és una activitat tranquil•litzadora perquè és reconfortant comprovar que cada peça te el seu lloc i que progressivament sorgeix una imatge de l’interior del caos… però precisament per això la fàbrica de puzzles Zwyck, segueix explicant l’escriptor i dibuixant d’historietes portuguès en boca de Teófilo Zwyck, sempre es deixa deliberadament una peça en tots els puzzles per, citat textualment “reinstaurar la inquietud… Recordem a les persones que la vida i el món no han de tenir sentit necessariament davant els nostres ulls”.
Això em recorda la col•lecció de peces de puzzle trobades al carrer per l’escriptor i músic Victor Nubla. Amb això no dic que ell formi part de l’Associació Protectora del Caos, ja dic que és una associació molt desconeguda i els seus integrants no acostumen a donar-se a conèixer (sovint se sap un cop morts, com els casos ja citats de Kubrick i Clark). Vull dir que em recorda la seva singular col•lecció i l’experiència de trobar peces perdudes de puzzles que Nubla concretava en aquesta entrevista de la qual en transcric un fragment:(http://www.hronir.org/puzzleentrada.htm)
“Todo comenzó un día de 1984. Me encontré una pieza de puzzle en el suelo, caminando por la calle. Y la recogí, porque era bonita. Me hizo pensar mucho, recordé que en casa de mi familia había siempre un gran puzzle que yo hacía de niño un par de veces al año. A aquel puzzle le faltaba una pieza, que alguien había sustituído por un trozo de cartón dándole la forma adecuada. Cuando era niño muchas veces me pregunté cómo podía haberse perdido aquella pieza, si el puzzle nunca salía de casa. Al encontrar mi pieza del 84, tuve la intuición de que provenía de alguna casa donde todos deberían estar preguntándose lo mismo. Experimenté la sensación de que había una conspiración mundial de piezas de puzzle que huían del puzzle matriz para el que habían sido creadas. Pero no tuve la certeza de ello hasta que pocos días después encontré otra pieza de otro puzzle distinto. Desde entonces he encontrado unas 150, de las que he catalogado 55. Fué una progresión geométrica hasta hoy día”.

Peça de puzzle trobada per Victor Nubla a la Plaça Raspall de Barcelona el 27/7/84

Peça de puzzle trobada per Victor Nubla a la Plaça Raspall de Barcelona el 27/7/84


Em pregunto si aquestes peces de puzzle fugisseres -aquestes o d’altres- no podrien ser les peces “oblidades” de la fàbrica de puzzles Zwyck, les que ens retornen la idea d’una realitat no acabada, sense el sentit imposat de totes les peces encaixades, en les dues direccions (l’encontre de la peça solitària en un carrer qualsevol o la visió del puzzle perfectament inacabat). Però afortunadament aquesta inquietud no és una teoria, només és una pregunta, una idea petita i solitària com una peça de puzzle perduda.

Anuncios
Published in: on enero 20, 2014 at 5:29 pm  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2014/01/20/salvem-el-caos/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: