APLAUDIR, XIULAR

Consideracions a propòsit de la polèmica encetada sobre la possibilitat i la conveniència de xiular o no un himne a la final de la Copa del Rei de futbol…

Un himne, com quasi totes les composicions musicals, sona, s’exposa. Clar que aquesta composició té una especificitat que se’ns recorda constantment: és un himne nacional i, per tant, actua com a símbol.

D’entrada, quan allò que representa el símbol, per analogia, és un col·lectiu, en aquest cas el col·lectiu d’espanyols, caldria pensar en la possibilitat que part del col·lectiu o el col·lectiu sencer pugui no sentir-se representat per aquella convenció, que funciona com a signe figuratiu, que anomenem símbol. Podem no sentir-nos gaire o gens representats amb el símbol masculí, tot i ser homes, amb l’himne d’Europa, tot i ser europeus, o amb l’Himne al Pollastre a l’Ast tot i ser devoradors de pollastres rostits. És més, precisament perquè un himne és un símbol la seva exposició (en aquest cas sonora) està més exposada que mai a la reacció d’aquells que, segons la convenció, son part directe o indirecte del significat del símbol.

Un cop esmentat el tema simbòlic… El que queda de l’himne és una composició musical que, com totes, s’exposa i es mostra quan sona. I com tota exposició pública s’exposa a ser:

-aplaudida
-xiulada
-ignorada per un públic que mira el mòbil
-adorada
-despreciada
-interrompuda per atacs de tos
-respectada
-confosa amb una grapadora

Qualsevol d’aquestes actituds és possible i més sabent que la gent reunida en l’estadi on es celebri la final no ha quedat per escoltar un tipus de música, sovint molt mediocre, que anomenem himne. Els seguidors presents no ho són d’himnes, ho són d’equips de futbol. Entenc, per exemple, que en un Festival d’Himnes del Món, el públic assistent aplaudiria i disfrutaria del concert i, amb raó, s’emprenyaria amb els pesats –sempre hi són- que impedissin escoltar el concert perquè no deixessin de parlar.

Pensar que la gent que escolti un himne només pot reaccionar d’una manera és un pensament molt limitat i poc amic de la varietat d’opinions i reaccions. Per altra banda, la definició d’himne no inclou la reacció de qui l’escolta. La reacció depèn del criteri de l’oient, podent ser una reacció d’alegria, d’eufòria, de profunda depressió, d’al·lèrgia, d’incontinència urinària, d’insults esdrúixols o reaccionar sentint la necessitat de menjar una carxofa.

Una altra cosa és optar per una possibilitar i lluitar en contra d’una altra. És el cas de Glenn Gould que, com és sabut, va abandonar els escenaris perquè no suportava l’exposició i l’escenificació d’un concert. Estimava el silenci i el so del piano, la resta li semblava odiós, per això va fundar la PGAAMTT (Plataforma Gould per l’Abolició de l’Aplaudiment i Manifestacions de Tot Tipus). És una opció… Invito als fanàtics de l’anti xiulet que segueixin l’exemple de Gould i fundin la PAXMAD, Plataforma per l’Abolició del Xiulet Massiu Altament Desagradable. Personalment, com que la tos dels concerts és inevitable, demanaria als que tossen que assagin a casa i ens ofereixin solos de tos de qualitat. I als que parlen contínuament a tots els concerts que vagin a un concert el dia abans, cridin molt i es quedin afònics o bé que els temes que formaran part de la seva ininterrompuda xerrameca siguin d’interès general com ara: plantes i gènere, papiroflèxia subaquàtica o noves tecnologies aplicades a l’insult discret.

MOLTES GRÀCIES.

Anuncios
Published in: on marzo 23, 2015 at 3:46 pm  Dejar un comentario