L’home que sempre feia una altra cosa (i ara ens diuen que ha mort)

De sobte, sabem que ha tret un disc nou amb una banda de jazz contemporani per celebrar els seus seixanta-nou anys. De sobte, dos dies després de la publicació del disc, sabem que ha mort. David Bowie (que m’ha acompanyat tota la vida) sempre sorprenent, sempre imprevisible. Noi, potser ara t’has passat…

Bowie, sempre fent i desfent, sent i no sent, ego i alter ego. Màquina de crear el personatge exitós per foragitar-lo immediatament i presentar el nou Bowie, renascut de l’última màscara. Cada disc una sorpresa. Cada cançó un enigma.

Bowie… Quants cops he pronunciat aquest nom? Crec que tinc més discos de Bowie que Bowie. De sobte… qui és Bowie? Ho diré d’una glopada.

De sobte és un Bob Dylan oxigenat i li canta a l’odissea espacial de Kubrick (Space Oddity, amb joies com Memory of a Free Festival). Era l’any 1969. De sobte s’electrifica i etziba petits himnes rock com The man who sold the world (que els més joves han conegut gràcies a Nirvana) o l’emocionant All the Madmen. De sobte es transforma en home-dona i deixa anar un disc imprescindible (Hunky Dory, amb cançons extraordinàries com Changes, Oh! You pretty Things, Life on Mars?, The Bewlay Brothers). De sobte és l’indiscutible rei del Glam (amb permís del seu amic Marc Bolan) i fa, ja ho sabem, un dels discos més ben valorats de la història del rock: Ascensió i caiguda de Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart. Comença l’era Ziggy i les diverses metamorfosis. De sobte canta cançons de Jacques Brel (gràcies, Scott Walker). De sobte és Aladdine Sane (oh!, el solo de piano de la cançó que dona títol a l’àlbum o la vaporosa Lady Grinning Soul). De sobte mata a Ziggy Stardust a l’escenari. De sobte és l’home-gos que ens narra un futur apocalíptic i orwelià, a Diamod Dogs: This ain’t rock’n’roll. This is genocide! De sobte conquereix els USA a base de funk i soul refinadíssim, amb l’ajut de John Lennon. Bowie cantant funk i soul? I tant! Comença el Bowie crooner –de fet sempre ho ha sigut, de crooner (Young Americans, Fame, Can you hear me? Uffff, quina veu, quina polidesa). I de sobte el soul es robotitza (Station to station), ressona Kraftwerk i Neu! i, de la mà de Brian Eno, arriben discos apassionadament gèlids (la famosa trilogia berlinesa: Low, Heroes i Lodger), on conviuen cançons amb peces instrumentals farcides de teclats i sonoritats gens pop. Una trilogia que entusiasma tant a grups gòtics, com techno com al minimalisme americà (Philip Glass va revisitar Low i Heroes). Aquesta trilogia deixa un rastre inesborrable i grans cançons com Speed of Life, Sound and Vision, Heroes, Sons of the Silent Age, V-2 Schneider, Dj, Loock Back in Anger, Boys Keep Swinging… I pel mig, de sobte, canta una nadala amb Bing Crosby. I de sobte arriben els anys vuitanta i Bowie es transvesteix de pallasso-mim decadent amb cançons gens convencionals (Scary Monsters) i de sobte fa vídeo-clips d’impacte. I de sobte sabem –els que no ho sabíem- que abans de ser famós ja havia gravat discos a mig camí entre la cançó i el musical i que abans i tot de dir-se Bowie, quan encara era David Jones, havia editat discos de rock de garatge adolescent. I de sobte compon bandes sonores, i fa d’actor de cinema i de teatre, i de narrador i es converteix en una estrella global a base de ritmes ballables (Let’s Dance amb l’energètica Modern Love, la recuperada China Girl i l’acuradíssima Without you). I de sobte dos discos poc reeixits amb tresors amagats: Tognight (Loving the Alien, la versió de God Only Knows) i Never Let Me down (Beat of your Drum). I en l’impàs als noranta Bowie s’esvaeix formant una banda de rock cru quasi grunge que es diu Tin Machine. I de sobte ja no és Bowie, és el membre d’aquesta banda (nova metamorfosi, aquest cop en banda i no en personatge). I quan els noranta diuen hola Bowie ja no és a primera línia. I publica quatre discos oblidats però gens oblidables, al contrari. De sobte tornen els ritmes ballables però a contra corrent i es retroba amb el guitarrista clau de l’època Ziggy Stardust, Mick Ronson, que mor aquell any, el 1993, de càncer. El disc és Black tie White noise (You’ve Been Around, la versió de Nite Flights, Looking for Lester). I de sobte un disc conceptual de novel.la negre, un gran disc: Outside (The hearts filthy lesson, A small plot of land, I have not been to Oxford Town, No control, I’m Derenged, boníssim…). I més tard una dosi de drum and bass amb el disc Earthling (amb perles com Battle for Britain, Dead Man Walking, Looking for Satellites). I de sobte és un personatge d’un vídeo-joc (Omikron, The Nomad Soul) i un disc “Hours…” (Something in the air, Seven). I de sobte s’acaben els noranta i arriba el 2.000 i el seu ridícul efecte. I Bowie que continua. I més discos oblidats. Un de molt destacable: Heathen (retorn del productor de confiança, Tony Visconti i cançons impecables com Slip Away, Sunday, Slow Burn). I de sobte en el tour del següent disc, Reality, ens assabentem que ha tingut un infart –això ens diuen. I passen els anys i no sabem res més d’ell i ens fem a la idea (estranya, incòmoda) que ja no tornarà a editar cap disc. És més, sospitem que està malalt. I de sobte, oh miracle!, publica un nou disc per art de màgia. The Next Day, amb disset cançons. Torna a estar en forma! Visca! I dos anys després, la noticia: un disc més! Blackstar. I quan creiem que està més viu que mai, de sobte, es mor.

Bowie m’ha acompanyat sempre. L’últim cop fa ben poc, estirat al sofà escoltant atentament Blackstar.

A la festa sorpresa que em van preparar quan vaig complir 25 anys em van penjar una mena d’acreditació inventada amb la foto de Bowie. Quan en vaig fer cinquanta vaig cantar en directe (gràcies Nainonain) Suffragette City… D’adolescent vaig escriure a Trenc D’Alba, revista de Sants, Hostafrancs i La Bordeta dirigida pel meu germà, un article sobre Bowie (signava David Stardust). Ahir a la nit, precisament ahir, llegia “Personatge anglès en una illa”, de Jean-Noël Vuarnet. A l’obra s’esmenta Lady Stardust i Starman i al prefaci, de Miguel Morey, es cita a Bowie. Als vídeo-clips, encara inèdits, del meu nou projecte musical, Aivesquiho, sortim uns quants amb una màscara del Bowie-Aladdin Sane, ja sabeu, el del raig tapant un ull. Només són coincidències. Tampoc tenen gaire mèrit, Bowie m’ha acompanyat sempre. Ho seguirà fent.

Per quan un nou disc de Bowie? De què anirà? Mai m’ho deixaré de preguntar.

 

Published in: on enero 11, 2016 at 2:58 pm  Dejar un comentario