INVISIBLES I DESAPAREGUTS, POTSER

Un any després de la mort de Miquel Bauçà, un documental recordava la seva figura sota el títol: Miquel Bauçà, poeta invisible. Invisible, entenem, no pas per l’obra, singularíssima i transgressora i, per tant, ben visible i diferenciada. No… Invisible per poc conegut, potser. Invisible per poc vist. Podríem dir que el tarannà esquerp i solitari de l’escriptor mallorquí no ajudava a la visibilitat. Ho podríem dir, però no seria del tot encertat; precisament aquesta actitud ombrívola el feia mereixedor de tota mena de comentaris al voltant de la seva persona i el seu caràcter. I per altra banda, quants cops esdevenim lectors apassionats d’autors o autores que no hem vist mai ni en sabem gairebé res? No conèixer l’autor no sembla motiu per mantenir-lo a la invisibilitat.

Aquest any que s’acaba, aquest 2016, han mort tres figures clau que, em temo, podrien protagonitzar un documental titulat: Carles Hac Mor, poeta invisible; Benet Rossell, artista invisible; Tres, músic invisible. Invisibilitats molt diferents i la mateixa. I els tres amb una obra, gens, gens, gens, invisible.

Potser cal preguntar-se si la invisibilitat és un atribut personal (sóc invisible) o és l’efecte de l’altre, que no et veu. I les preguntes s’acumulen. Quina mirada és la que no et veu? Què hi ha en el seu radi de visió? O potser ens hem de preguntar: invisibles sota l’ombra de la visió de què o de qui? Què o qui ens fa invisibles? Què o qui ens vol invisibles? Què o qui ens enlluerna tant que no veiem res més?

O potser, avesats a la lluminària cultural, ja no mirem als marges, ni al costat, no girem el cap. Potser la invisibilitat depèn de la nostra ceguesa. No veiem. Potser, el nostre, és un país invisible, on passen coses invisibles, fetes per gent invisible que entusiasma a gent, també invisible. I potser quan ens tornem visibles, en els actes, els discursos, les obres… ens tornem mesquins, avorrits, previsibles.

Potser si féssim visible l’invisible, obeint el consell de Klee, la invisibilitat deixaria de ser forçada: invisible no pas perquè no em veus, invisible perquè no em veus amb els teus ulls, una visió i una percepció, per tant, diferent, no ensinistrada. Potser hem de començar a estar-ne farts de tanta invisibilitat imposada i tanta visibilitat reguladora. Tu, visible! Tu, invisible!

Potser en els marges de la visibilitat hi ha crescut un univers, que en diuen invisible, extraordinàriament frondós, divers i apassionant. El veus? El veiem?

Anuncios
Published in: on noviembre 30, 2016 at 9:17 am  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2016/11/30/invisibles-i-desapareguts-potser/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: