NO PARTICULAR PLACE TO GO (Chuck Berry, 1926-2017)

Caminar. Avançar enlloc. Passejar. Caminar és el ritme del pensament mandrós i expectant. Caminem i veiem i pensem allò que estem caminant. No passem sense veure ni voler veure, menyspreant l’espai que ens acull com fa un vehicle de carreres pel desert del Dakar. Passejar és esdevenir passeig, és viure en el temps de les coses que veus, de les cosses que passen i et passen. La velocitat impossibilita aquest ritme de pensament; no impedeix el pensament, només el vincula fora del visible simplement perquè no veiem res. És una altra mena de pensament potser més elèctric, abstracte i referent, quasi sempre deutor d’una qüestió plantejada amb anterioritat que de sobte la velocitat esvaeix i resol…

El pensament a peu, en canvi, caminant per la ciutat, és lent i arabesc com el ritme del caminant. Caminar imposa un ritme monòton, alhora distret i atent. Distret perquè no hi ha objecte, atent perquè qualsevol objecte és possible. I qualsevol objecte vol dir qualsevol sentit; caminar convida al formigueig conceptual de sentits i destins escampats i diversos com vianants. D’aquest caminar embadalit en diem badar, que vol dir tenir l’atenció distreta però també, i alhora, encantar-se mirant una cosa, per tant, l’acte de prestar atenció distretament que és el que fa brollar un pensament embadocat. Badar i el pensament que se n’extreu és una perspectiva del món única, plural, dinàmica, fluida, desinhibida i sovint còmica. Badar i l’experiència que se n’extreu és un acte d’acurada distracció atzarosa, un acte fràgil i desprotegit víctima de tota mena d’agressions i autoagressions quotidianes. Per exemple, badar i l’experiència que se n’extreu és impossible si:

-Passen bicicletes per la vorera

-Tenim les oïdes taponades per una música que no és la dels nostres pensaments

-Caminem mirant el mòbil

L’home embadocat, espècie en perill d’extinció. Si en veieu un, protegiu-lo!

Published in: on abril 26, 2017 at 9:42 pm  Dejar un comentario