TO-CA-TI-CO-TO-CA-TÀ (Carles Santos 1940-2017)

De vegades no era tan evident distingir el piano del pianista. Bé, sí, el pianista acabava exhaust, molt suat i estabornit després d’un exercici interpretatiu i compositiu extasiant. I el piano… també.

La música de Carles Santos, interpretada per ell mateix al piano, era virtuosa, energètica, corporal, sexual, irònica, gimnàstica, emocional, mística, vital. Única. No s’explica només apel·lant a un minimalisme corpori, a voltes romàntic, a voltes atonal, original, provocador i humorístic, o a J. S. Bach, o a les avantguardes, o a John Cage (que va conèixer personalment), o al Grup Instrumental Català (que va crear amb Mestres-Quadreny), o als espectacles escènics de gran poder visual, iconoclastes de veritat, divertidíssims, que impressionaven a mitja Europa, o a la fanfàrria inaugural dels JJOO de Barcelona ’92, o a les col·laboracions amb disciplines com el cinema o la dansa, o a les moltes accions musicals a auditoris, carrers i espais naturals que deixaven al públic descol·locat… Potser entenem més a Carles Santos quan esmentem a Joan Brossa, a Carles Hac Mor, a Benet Rossell… Tots amics seus, també desapareguts.

La música de Carles Santos em va guarir un munt de vegades, el vaig veure i escoltar tants cops com vaig poder des de l’adolescència (crec que no em vaig perdre cap estrena). I sempre tornava a casa esperonat, hipnotitzat, alterat. Els formats operístics eren magnífics, paròdics, una clatellada visual on tots els clixés queien rodolant. I et feia riure. Res se li assemblava. Però m’agradaven especialment els formats petits, els concerts per a piano: “Fins l’últim llagostí”, “Al meu llit i…”, “Pianolerolerolero-Larero”, la magnifica “Bujaraloz By Night”, i tantes i tantes altres composicions seves. I també les composicions per a veu: de “to-ca-ti-co-to-ca-tà” en endavant. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo (Rock’n Clàssic, diari Avui), amb motiu de l’estrena de “La Pantera Imperial”, una obra, al meu entendre, colossal i sintètica, tribut passional, i el que ara en diem polièdric, a la figura-tòtem de J. S Bach. “Bach és un músic que equilibra, és bo per la tècnica (per aprendre a tocar el piano) i per tot l’estat anímic”, comentava el compositor de Vinaròs. A mi em passava i em passa, també, això mateix, amb la música de Carles Santos: bona per l’estat anímic, poderosíssim actiu.

La subversió de Carles Santos, musical i visual, era tota una juguesca. Conceptual, sí, però còmica: qualsevol impostura, moderna, postmoderna o acadèmica, quedava desactivada. No hi havia espai per l’estancament ni per l’avorriment. Era formal i informal, clàssic i dissident, radicalment sanguini. La tècnica i l’ortodòxia de conservatori al servei de la imaginació arrauxada.

Se’m fa estrany que ja no hi sigui… Encara el veig, tocant delicadament, furiosament, el seu piano negre, un Bösendofer Imperial que ell comparava amb una pantera negra. I encara sento rugir la seva música. La sentiré sempre.

To-ca-ti-co-to-ca-tà. Res més a dir.

carles santos

Anuncios
Published in: on diciembre 5, 2017 at 5:48 pm  Dejar un comentario  

The URI to TrackBack this entry is: https://penjaments.wordpress.com/2017/12/05/to-ca-ti-co-to-ca-ta-carles-santos-1940-2017/trackback/

RSS feed for comments on this post.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: