SENSE ESPECIFICAR

Em mira, somriure a la mirada, i diu: guai!

No vaig conèixer Víctor Nubla.

El seu univers em va abduir. I sí, allà, en aquell espai (continu-divers, el mateix en llocs sempre dispars, infinit i material com una cançó ) i en aquell temps, temps-Nubla, hi havia un ésser-persona-personatge-cargol-amic, al qual, de vegades deia Víctor i de vegades Nubla. No sé per què.

No sé per què. Mai m’ho vaig preguntar, ara tampoc.

La taula rodona i plena com la lluna. I al voltant amics, mai gent. La gent fa por, ombra d’algú que no som nosaltres ni ningú. A l’univers-Nubla brotaven éssers de tota mena i condició, sense especificar.

Mai vaig anar a un concert de Macromassa.

Vaig assistir, això sí, a boires sonores i tramuntanades sòniques que sonaven a una altra cosa, sense especificar. I tot allò formava part, em deia i em deien, d’un concert de Macromassa. Queda dit, però sabem que dir és recrear i recrear és inventar. Nubla inventava. També ell era inventat. Vaig conèixer uns quants invents, alguns tenien nom i tot, i vam riure.

Els invents també reien, si podien.

A l’entrada d’un local deia Macromassa o no deia Macromassa (la millor banda del món, segons l’esperit del vi). Per mi era una pista, tot i que dir “mi”, tot parlant de Víctor Nubla, sigui molt agosarat. Exceptuant que sigui la nota Mi i com tota nota amagui un missatge que com tot missatge calgui desxifrar i en fer-ho, digui una altra cosa, sense especificar.

Guai!

—Senyor V.N., bon dia.
—Bona tarda.
—Ja sap, allò seu?
—Meu? No…
—Allò que li ha passat…
—En passen tantes, de coses…
—A vostè, vull dir.
—Si ho volia dir, ho ha dit molt bé.
—Allò de la transformació…
—Tendeixo a transformar-me, sí, és la meva manera de romandre.
—I ara on es troba?
—No em trobo. I espero no trobar-me mai, quin ensurt, oi?
—Què en pensa del confinament?
—Penso moltes coses, però no les dic, les penso.
—Li preocupa?
—Pensar-les o no dir-les?
—El confinament…
—Ah… El confinament… Em preocupa més la ment confinada.
—Què vol dir?
—És una epidèmia universal: ments recloses en elles mateixes, es creuen que pensen però només obeeixen. Moblades amb quatres tòpics o contra tòpics, tant se val… diuen estupideses molt perilloses. Fa segles que dura.
—Caram…
—Però hi ha vacuna.
—Quina?
—Anti ego i fetge de rap.
—On és vostè, ara?
—Aquí.
—I què pensa fer?
—Avui no tocaré ningú, a veure què passa.
—Molt adient, donades les circumstàncies.
—Ningú m’ha donat cap circumstància, a més, ja ho havia escrit, això…
—Hem d’anar acabant aquesta entrevista.
—Jo em demanaré una altra canya.

Feia esforços per no esvair-se… Qui? Ell, quan era corpori i lingüístic. Les paraules l’estimaven. Les paraules mai no li faran cap mal, la gent sí, sense especificar.

No vaig anar mai a casa d’en Nubla…

El millor auditori desconegut és a Milà i Fontanals. Músiques. Teca. Pensaments. Escolta. Beures. Silencis. Bajanades i riures. Fabulacions ben reals. Ciència lògicament poètica. Insisteixo, que em surt bé i és gratis: no parlo de Víctor Nubla, encara que ho sembli. Les coses s’assemblen a altres coses i ja no sabem el que sabíem —en sabem unes altres. Qui digui que el coneix, al Víctor, que ho discuteixi amb ell, pausadament. Ell era l’altre: el que no deies, el que t’oblidaves de dir, el que no et confirmava la part de tu mateix que diu que el coneixes. Era l’altre, per això era Nubla, per això ets qui ets, l’altre. Sense especificar.

-Nubla és la part de tu que és Nubla
-Nubla és la part de tu que no ets tu
-Nubla no és part de res
-Nubla no és Nubla
-L’univers-Nubla és la part de l’Univers-univers que diu i estima i xerra i riu
-Nubla és i no és, sense especificar

Ergo:

-És un dia gris i plujós, faci el dia que faci.

Mai he llegit un llibre de Víctor Nubla —em llegeixen a mi.

Una vegada el Nubla ens va convocar per motius inversemblantment contrastats. Temps després hi havia persones que havien assistit a la reunió que no se’n recordaven i persones que no havien assistit que asseguraven que hi eren, aquella tarda. Tot ben normal. Ens pixàvem de riure, amb el Nubla.

Si concreto, els sentits no ho fan.

Les coses passaven sota l’efecte-Nubla, passaven perquè era necessari, de tan atzaroses. Sabeu que era amic de l’atzar, oi? Es coneixien de feia temps, un temps que juga i espera i no exigeix. L’atzar sí que us podria parlar de Víctor Nubla, però no ho farà, perquè és l’atzar i és tímid, com el Nubla, com qualsevol univers possible.

Mireu, mireu! Mireu com fuig el Víctor del fantasma de la nostàlgia! Fuig cap al brunzit que batega, sense especificar.

No vaig conèixer Víctor Nubla. Ell tampoc a mi. Per això érem amics. L’enyorava abans i l’enyoro ara. Abans serà ara… i variacions. Sense especificar, no cal.

Demà he quedat a dinar amb el Víctor.