APLAUDIR, XIULAR

Consideracions a propòsit de la polèmica encetada sobre la possibilitat i la conveniència de xiular o no un himne a la final de la Copa del Rei de futbol…

Un himne, com quasi totes les composicions musicals, sona, s’exposa. Clar que aquesta composició té una especificitat que se’ns recorda constantment: és un himne nacional i, per tant, actua com a símbol.

D’entrada, quan allò que representa el símbol, per analogia, és un col·lectiu, en aquest cas el col·lectiu d’espanyols, caldria pensar en la possibilitat que part del col·lectiu o el col·lectiu sencer pugui no sentir-se representat per aquella convenció, que funciona com a signe figuratiu, que anomenem símbol. Podem no sentir-nos gaire o gens representats amb el símbol masculí, tot i ser homes, amb l’himne d’Europa, tot i ser europeus, o amb l’Himne al Pollastre a l’Ast tot i ser devoradors de pollastres rostits. És més, precisament perquè un himne és un símbol la seva exposició (en aquest cas sonora) està més exposada que mai a la reacció d’aquells que, segons la convenció, son part directe o indirecte del significat del símbol.

Un cop esmentat el tema simbòlic… El que queda de l’himne és una composició musical que, com totes, s’exposa i es mostra quan sona. I com tota exposició pública s’exposa a ser:

-aplaudida
-xiulada
-ignorada per un públic que mira el mòbil
-adorada
-despreciada
-interrompuda per atacs de tos
-respectada
-confosa amb una grapadora

Qualsevol d’aquestes actituds és possible i més sabent que la gent reunida en l’estadi on es celebri la final no ha quedat per escoltar un tipus de música, sovint molt mediocre, que anomenem himne. Els seguidors presents no ho són d’himnes, ho són d’equips de futbol. Entenc, per exemple, que en un Festival d’Himnes del Món, el públic assistent aplaudiria i disfrutaria del concert i, amb raó, s’emprenyaria amb els pesats –sempre hi són- que impedissin escoltar el concert perquè no deixessin de parlar.

Pensar que la gent que escolti un himne només pot reaccionar d’una manera és un pensament molt limitat i poc amic de la varietat d’opinions i reaccions. Per altra banda, la definició d’himne no inclou la reacció de qui l’escolta. La reacció depèn del criteri de l’oient, podent ser una reacció d’alegria, d’eufòria, de profunda depressió, d’al·lèrgia, d’incontinència urinària, d’insults esdrúixols o reaccionar sentint la necessitat de menjar una carxofa.

Una altra cosa és optar per una possibilitar i lluitar en contra d’una altra. És el cas de Glenn Gould que, com és sabut, va abandonar els escenaris perquè no suportava l’exposició i l’escenificació d’un concert. Estimava el silenci i el so del piano, la resta li semblava odiós, per això va fundar la PGAAMTT (Plataforma Gould per l’Abolició de l’Aplaudiment i Manifestacions de Tot Tipus). És una opció… Invito als fanàtics de l’anti xiulet que segueixin l’exemple de Gould i fundin la PAXMAD, Plataforma per l’Abolició del Xiulet Massiu Altament Desagradable. Personalment, com que la tos dels concerts és inevitable, demanaria als que tossen que assagin a casa i ens ofereixin solos de tos de qualitat. I als que parlen contínuament a tots els concerts que vagin a un concert el dia abans, cridin molt i es quedin afònics o bé que els temes que formaran part de la seva ininterrompuda xerrameca siguin d’interès general com ara: plantes i gènere, papiroflèxia subaquàtica o noves tecnologies aplicades a l’insult discret.

MOLTES GRÀCIES.

Published in: on marzo 23, 2015 at 3:46 pm  Dejar un comentario  

HI HA UN FESTIVAL QUE ES DIU LEM

HI HA COSES QUE PASSEN I COSES QUE NO PASSEN.

PASSA QUE COMENÇA EL FESTIVAL LEM. SENSE EXAGERAR, UN DELS MILLORS FESTIVALS DE MÚSIQUES EXPERIMENTALS D’EUROPA. EXAGERANT, EL MILLOR FESTIVAL DE MÚSIQUES EXPERIMENTALS DEL COSMOS.

I PASSA QUE HI HA UN MUNT D’ACTUACIONS I QUE NO ES SOLAPEN I QUE MOLTES SÓN GRATUITES I ACABES XERRANT I CONEIXENT ELS MÚSICS. I PASSEN COSES I MÉS COSES QUE NO ESTAN EN EL PROGRAMA

I NO PASSA QUE SIGUI CAR, NI AVORRIT, NI PEDANT, NI ABSURD.

SONORAMENT IN/RETALLABLE!!!!!!

LABERINT ESPASMÒDICAMENT MISANTRÒPIC: LEM
AQUI VA EL PROGRAMA:

I COM A MOSTRA (SONORA) UN CLIP (SONOR): CHUPACONCHA (dijous 20 d’octubre).

Published in: on octubre 11, 2011 at 9:19 pm  Comments (1)  

(META) ELVIS

Ho han intentat científics, filòsofs, escriptors, cineastes, poetes, músics, espiritistes, pintors… Tots ells han buscat o s’han imaginat el secret de l’experiència del més enllà, la vida fora de l’espai-temps. Diuen que alguns místics ho han experimentat. Potser alguns grecs antics també, en ple èxtasi dionisíac. O alguna tribu africana, amb les seves danses i rituals animistes. O algú de la generació beat transportat per substàncies al·lucinògenes… I algú més? Doncs sí, hi ha un cas excepcional. Un home que va viure fora del temps i de l’espai, musicalment parlant. Però no el que dura una cançó o una ària o una simfonia, no. Va viure més enllà del temps i l’espai durant anys, set anys en concret: Elvis Presley.

L’Elvis dels setanta. Sí, aquell Elvis que no era ni antic ni modern, ni avançat i retrògrada, ni pre ni post, ni pro, ni anti; no formava part de cap moviment acabat d’estrenar ni de cap d’anterior; les seves actuacions, la seva estètica, la seva forma de cantar, els seus arranjaments… res obeïa a les tendències que definien la música dels setanta, ni la d’altres dècades: musicalment s’ubicava fora de l’espai i del temps, en una altra dimensió.  I això, que pot semblar una bajanada de ciència-ficció, no ho és. I no ho és perquè ho diu el mateix Elvis, en una entrevista en exclusiva feta avui, 16 d’agost del 2011, trenta-quatre anys després de la seva mort. Una entrevista realitzada pel prestigiós periodista gironí Josep Enric Respall i Cosafina.

PERIODISTA: Bon dia.

ELVIS: És de dia? No ho sabia…

P: D’entrada, gràcies per acceptar l’entrevista.

ELVIS: I de sortida? Ja ja ja! Perdoni, feia temps que no feia una broma. Aquí s’imposa l’avorriment…

P: Avui fa exactament 34 anys que va morir, com ho recorda?

E: El temps, quan estàs mort, és… com dir-ho, intangible, no, imperceptible… no sé, comença per i. No comptes els anys, no hi ha anys, no sé si m’entén vostè? Però recordar-ho… és clar que ho recordo! Les coses importants sempre es recorden.

P: Com hem pactat, l’entrevista girarà a l’entorn de la teoria segons la qual, vostè va viure set anys més enllà de l’espai-temps.

E: No és una teoria.

P: Què és, aleshores?

E: Una decisió que l’Elvis va prendre.

P: Quan?

E: L’any 1970.

P: I en què consistia aquesta decisió?

E: Miri, que l’Elvis va ser el rei del rock’n roll a la dècada dels cinquanta és cosa sabuda, però això del rock’n roll, com a moviment, ja sap, jo, Jerry Lee Lewis, Fast Domino, Bill Haley, Little Richard, Chuck Berry, Gene Vincent, Carl Perkins, Buddy Holly… tota aquesta colla… doncs… Per on anava?

P: El rock’n roll…

E: Ah, sí, sí, que tot això, aquesta música rítmica i visceral, va durar molt poc. Molt menys del que l’Elvis es pensava. El rock’n roll, als seixanta, no tenia cap sentit.

P: I què va fer?

E: Esperi, esperi… A més, l’Elvis, després de la tercera aparició al programa de l’Ed Sullivan -perquè va sortir tres cops i…- en fi, quan estava en plena progressió, va haver d’anar a la mili… I no va tornar fins dos anys després. Se’n va anar l’any ‘58 i va tornar el 1960. S’ho imagina? Al 1960!!

P: Perdoni, una curiositat, perquè parla de l’Elvis en tercera persona?

E: Com? Vostè és tonto o què? L’Elvis és l’Elvis, l’icona de la música popular. No ho sóc pas jo, l’icona! Jo ara sóc una altra cosa. Estic mort! Que no se’m nota? L’Elvis, el rei del rock, és ben viu entre els vius, i allà es quedarà per sempre! L’Elvis és ell no jo! Jo sóc l’espectre…

P: Val, perdoni només era una curiositat…. I què li passa als seixanta?

E: Què les coses canvien…

P: I l’Elvis?

E: Encara prou. Entre les bandes sonores de les pel·lícules i… No m’ho dirà?

P: El què?

E: Que eren una merda, les pel·lícules.

P: No, no va d’això, l’entrevista.

E: Però que consti que les cançons eren bones, sort en va tenir l’Elvis d’aquelles cançons… Volia dir que entre les bandes sonores i el  show de l’any 68, el del retorn… una mena de retorn als orígens… recorda el concert? L’Elvis vestia de cuir negre cenyit… mare meva com va patir amb aquella roba. Per on anava?

P: Els anys seixanta…

E: Ah, sí. L’Evis va aguantar prou bé, però ja no era el rei del rock, era Elvis, una llegenda, una marca, un icona, un superstar, un mite…

P: Val, val, ho entenc.

E: Però als setanta… Com ser Elvis als setanta? Com?

P: Com?

E: No podia retornar cada any! No era el Nadal, l’Elvis! I aleshores…

P: Què, què va passar?

E: L’Elvis va prendre la decisió més important de la seva vida.

P: Ah…

E: L’Elvis no era els The Beatles, ni el The Byrds, ni el Bob Dylan, al qual mai va entendre… ni era un cantant pop, ni un de folk ni res d’allò que es portava… I els temps del rei del rock havien passat. Però l’Elvis era l’Elvis, una figura immensa sense lloc, sense cau… Només hi havia una sortida, que de fet era una entrada…

P: Ai, quina manera més enrevessada d’explicar-ho, no?

E: No m’interrompi,  jove, que sóc un espectre. La solució era convertir l’Elvis en una figura atemporal, ho entén?  Una figura estàtica en un temps fora del temps i un espai fora de l’espai.

P: Francament, no sé si ho entenc.

E: Des del punt de vista material, que és el que vostès entenen, L’Elvis actuava  en locals grans però neutres, asèptics, sense pes generacional… Las Vegas el va ajudar molt. El repertori era… com dir-ho? Intemporal i la vestimenta pseudo-còsmica.

P: Ara que esmenta la vestimenta… molts l’acusaven d’hortera.

E: Fora del temps-espai no hi ha modes. Només des de l’esclavatge de la moda es pot acusar a algú de no assumir-la, de no seguir-la…  Em segueix?

P: Crec que sí.

E: Per altra banda, les pedres brillants del vestit  i els anells eren energètics, en fi, no li explicaré tot ara, però la vestimenta per l’Elvis era tan necessària com el casc per un astronauta.

P: Ja… Però ser intemporal… No és una cosa que un decideix i ja està, oi? Com ho va aconseguir?

E: Amb les pastilles. Hi ha pastilles per això i per a moles altres coses…

P: Quines pastilles?

E: No li diré pas. Només li diré que cal tenir una fortuna per aconseguir-les. I jo tenia varies fortunes, ja ja ja! Vull dir que les tenia l’Elvis…

P: I qui li va proporcionar, les pastilles aquestes?

E: El Coronel.

P: El Coronel Parker, el seu representant?

E: Sí, clar, qui vol que sigui, el coronel Custer, ja ja ja!

P: Era general.

E: Ja l’han fet general?

P: Se’l coneix com a general Custer, em sembla… Deixem-ho. I què va fer?

E: Qui? El general Custer, el coronel Parker?

P: Vostè. L’Elvis… Uf…

E: Sí, la cosa va anar així: l’Elvis prenia les patilles i es convertia en una màquina d’interpretar. Ho podia interpretar tot, tot, tot… i sempre a la seva manera. Digui’m qui pot incloure en un mateix concert Hound Dog, My Way, It’s Now or Never, In the Getho, Burning Love i Sweet Caroline, per exemple?

P: Una orquestra de poble?

E: Però vostè què té al cap? L’Elvis omplia grans escenaris, actuava quasi cada dia, provocava deliris, i tot el que cantava es convertia en repertori propi: blues, folk, estàndards, gospel, rock’n roll, pop, soul, cançons italianes, franceses… tot. Aquesta era la grandesa d’estar fora del marc espai-temporal. Res sonava nou però res sonava vell. Tot sonava a Elvis. I encara sona igual… i sempre sonarà igual perquè no pot caducar. Ho capta? L’Elvis és universal…

P: Vaig captant…

E: Fixi’s… L’Elvis cantava els vells temes del rock’n roll més accelerats que mai, en poc més d’un minut els enllestia… però ja no eren rock’n roll, els transformava amb una orquestració nova. Era una altra cosa, inèdita, sensual, clàssica i sense  referents. Fins i tot se’n fotia del seu estatus del rei del rock’n roll. Feia una mena de meta-concerts, m’entén?

P: De vegades costa seguir-lo…

E: I sovint enganxava les cançons, com ho feien The Ramones, sap? Allò era adrenalina non stop, però no s’assemblava a res. Però és clar, l’Elvis podia fer-ho perquè no estava arrelat a res conjuntural…  estava, tan mateix,  fora de l’espai-temps.

P: I com se sent un fora de l’espai temps? En quin estat vius?

E: Estàs viu però no del tot. Ho estàs mentre actues, només si actues…

P: Una mena de zoombie, però gras, en el seu cas.

E: Que sigui l’ultima impertinència!

P:  I quina diferencia hi ha entre l’Elvis atemporal i l’Elvis mort, amb perdó?

E: L’Elvis mort no canta.

P: I l’atemporal?

E: Ja li he dit. Si deixava de cantar, s’acabava tot.

P: I perquè ho va fer, perquè Elvis the pelvis va deixar de cantar?

E: Escolti, a mi no em digui Elvis the pelvis, eh? És una imbecil·litat de l’estil de “morritos Jagger”, el duc blanc, o el vell perruques…

P: El vell perruques? No em sona, deu ser un músic molt antic.

E: Sí, bastant, era com anomenaven els fills de J. S. Bach al seu pare, perquè portava una perruca passada de moda. Sap que ell també va viure fora de l’espai-temps?

P: Ai, no m’atabali. Contesti’m, sisplau: i perquè Elvis va deixar de cantar?

E: Per cansament… i perquè tocava.

P: I perquè l’any 1977?

E: Perquè va tornar el rock’n roll.

P: Què?

E: L’Elvis va decidir que deixaria de cantar quan ressorgís el rock’n roll…

E: Però al setanta-set no va retornar pas!

E: No vull dir el gènere si no l’esperit del rock’n roll, l’energia, la rebel·lió, la provocació… Tot això és el que va retornar l’any 1977… amb el punk.

P: I aleshores va callar.

E: Sí.

P: I perquè no abans, amb els Beatles?

E: Eren com jo, però quatre… així qualsevol!

P: Amb el moviment hippy?

E: Massa ideologia pel meu gust.

P: El Glam Rock?

E: Em van agradar els seus vestits…

P: Led Zeppelin?

E: Altius… el rock’n roll és més simple.

P: Però vostè no feia concerts precisament senzills, amb tota aquella orquestra, cors, etc.

E: L’Elvis  no feia rock’n roll! No als anys setanta! L’Elvis només interpretava sense parar, era una màquina de cantar i prou!

P: L’any 1977… I perquè el 16 d’agost?

E: Per no coincidir amb Marc Bolan.

P: Què diu ara?

E: Marc Bolan, el cantant dels T. Rex…

P: Sí, ja sé qui era Marc Bolan…

E: L’Elvis sabia que el Marc moriria el 16 de setembre, estar fora de l’espai-temps té això, tens  informació privilegiada. I l’Elvis va decidir morir un mes abans.

P: Però…

E: A més, amb la mort de l’Elvis i la de Marc Bolan, els setanta s’acabaven i començaven els vuitanta, però això és una altra història… Un altre any li explico.

P: M’està dient que va decidir morir el 16 d’agost per no fer ombra a Marc Bolan, que moriria un mes després?

E: Més o menys. L’estiu era un bon moment per desaparèixer… Bé, hi ha una raó personal, però no sé si…

P: Digui, digui…

E: Per la princesa Ilse.

P: Ilse? No la conec.

E: Si, home, la llegenda de la princesa Ilse que es va enamorar d’un mortal… M’encanta.

P: (?)

E: No li sona? I que el seu pare es va oposar però ella va desobeir al seu pare per anar al costat del seu amant i el pare, en saber-ho, els va separar amb una muntanya que va formar una escletxa gegant i els va separar per sempre i ella, desesperada, va… Miri, noi, busqui-ho a google. Ara tot ho troben a google, oi? La qüestió és que el 16 d’agost de 1885 es va descobrir un asteroide i li van posar Ilse, i vaig pensar que el 16 d’agost…  Com que a mi m’agradava molt Ilse…  S’acaba el temps.

P: Perdoni… puc fer-li una última pregunta?

E: It’s Now or Never…

P: Com és que pot fer entrevistes un cop mort?

E: Avantatges d’haver tastat l’experiència fora de l’espai i el temps… puc retornar cada 16 d’agost… Puc retornar…

P: Ah, d’aquí que cada estiu algú afirma que l’ha vist, que està viu, oi?

E: He de marxar.

P: L’ultima, de debò. Com és que sap català?

E: Què burro… Vostè creu que on sóc ara l’idioma és un problema?

P: Moltes gràcies!

E: Busqui, busqui a google a veure si troba les pastilles, ja ja ja!

Published in: on agosto 16, 2011 at 7:29 am  Comments (1)  

POLONIO 70

El so en si no és res, cal que tingui un sentit.

Música per ordinador és com dir literatura per llapis. Només és un mitjà.

SOMNIUM, possiblement, el primer escrit de ciència ficció de la història. L’obra, escrita per Johannes Kepler l’any 1623, ha estat una referència per a Eduardo Polonio

SOMNIUM, possiblement, el primer escrit de ciència ficció de la història. L’obra, escrita per Johannes Kepler l’any 1623, ha estat una referència per a Eduardo Polonio.

Fa un munt d’anys vaig entrevistar a Eduardo Polonio, quan encara vivia a Barcelona, i la meva memòria va retenir aquestes dues frases. Encara prou que vaig retenir dues d’interessants i no, per exemple, “hola què tal” i “el temps està boig”.

“Literatura per llapis” sempre m’ha semblat un exemple excel·lent i obra un univers d’evidències aclaridores de l’estil de pintura per pinzell, natació per piscina o automobilisme per cotxe. I és que Eduardo Polonio gasta un discret humorisme molt gratificant.

Ara bé, la primera frase, la del sentit, és la que té més possibilitats. Si volem que el so esdevingui alguna mena de música (sense importar quin tipus ni quin gènere ni tan sols si l’anomenem música o no) ens cal crear-lo, és a dir, dotar-lo de sentit (algun tipus de sentit, no importa contra qui o a favor de qui; no es tracta d’alimentar les misèries de l’estètica musical). Aquesta filosofia del so, a més, em recorda remotament la de Deleuze i Guattari quan a Què és la  filosofia llegim: El concepte no ve donat, és creat, cal crear-los; no està format, es planteja a sí mateix en sí mateix, autoposició.

Eduardo Polonio és una persona afable i un compositor contundent: va ser dels primers músics espanyols a concebre que la matèria sonora es podia tractar i articular de forma diferent a la convencional i, en conseqüència, que es podia escoltar d’una altra manera. Ho va concebre als anys seixanta i des d’aleshores no ha deixat de donar-li sentit al so utilitzant la tecnologia al seu abast.

Pioner del que anomenem música electroacústica (Koan, Laboratorio Alea, Alea Música Electrónica Libre) Polonio, en els seus quaranta anys d’activitat musical, ha estrenat més d’un centenar d’obres electroacústiques a mig món. I ara… ara ha fet setanta anys. I des d’Andalusia, per celebrar-ho, ens envia un regal: no és una caixa de galetes, no són uns Sugus, és un documental de la seva obra, per qui el vulgui visitar.

Aquest documental.

Moltes gràcies Eduardo i per molts anys!

Published in: on junio 28, 2011 at 4:52 pm  Comments (1)  

MECÀNIQUES SONORES I MOLTA DANSA A DELTEBRE

Puc fer sonar el Meccano? O què?

Us imagineu un Meccano sonor? Pierre Bastien, músic i compositor parisenc, s’ho va imaginar fa més de dues decades i des d’aleshores no ha deixat de construir petites arquitectures mecàniques que sonen. Com és sabut, el seu univers sonor es va concretar amb l’orquestra  Mecanium, composta d’artilugis construïts amb peces de Meccano, elements percussius i senzills motorets, combinat, tot plegat,  amb instruments convencionals.

Les construccions sonores de Pierre Bastien conserven un esperit lúdic, juganer i delicadament dadaista, afí al de Pascal Comelade, amb qui ha col·laborat i ha format part de la Bel Canto Orquestra. Ara bé, les invencions mecàniques de Bastien són part fonamental dels seus concerts ja que esdevenen una mena de cos de ball que genera la seva pròpia coreografia basada en el moviment d’engranatges i circuits mecanitzats.

I tot això ho deixo anar perquè Pierre Bastien serà a Catalunya, a Deltebre el proper 27 de juny, on oferirà un concert gratuït titulat “Dansen els sons”.

El concert inaugura el Festival Deltebre Dansa (del 27 de juny al 10 de juliol). Miro el web del festival i comprovo que tots els espectacles, no només el de Pierre Bastein, són gratuïts, per tant, m’afanyo a proclamar-ho als 4 vents o a més vents si s’afegeix algun de nou.

Investigo una mica més i  me n’adono que el Festival Deltebre Dansa (del qual no en sabia res, ho confesso) és un excel·lent Festival de formació (dansa i circ)  que ara s’obra al públic amb espectacles a diversos indrets del poble: sota l’aixopluc d’un pont  o al jardí d’una casa particular, per exemple.

No sóc expert en dansa, però hi reconec noms prou coneguts com David Zambrano o el col·lectiu Les Eslovaks. Us deixo l’adreça web per si voleu informar-vos: http://deltebredansa.com/ca/

Potser és una bona excusa per baixar a aquelles terres i treure el nas per algun espectacle de dansa, abans o després de provar un bon arròs.

I dit això, un tast més de Pierre Bastien, sonor, s’entén.

Published in: on junio 19, 2011 at 7:27 pm  Dejar un comentario  

ESCALATOR CONCERT NUM 2 (prelude)

Sota el meu humil criteri, penso que està molt influenciat pel concert número u.

Published in: on junio 5, 2011 at 4:46 pm  Dejar un comentario  

OH!

No és LCD Soundsystem, no és Matthew Dear, no és un ocell, no és un avió… És Brian Eno, l’any 1977! Oh!

Published in: on junio 3, 2011 at 12:05 am  Dejar un comentario  

MIMETISMES

Aprenem copiant. Del procés de mimetisme cognoscitiu, bàsic sobretot a la infantesa, en diem aprenentatge. Aristòtil, en aquest sentit, defineix l’home com “animal mimètic”.

Però no només l’home ho és. A la natura, el mimetisme és bàsic en moltes espècies per adquirir algun tipus d’avantatge funcional. És molt conegut, per exemple, el mimetisme cromàtic del camaleó. La capacitat de canviar de color li permet passar desapercebut si sap estar-se prou quiet perquè els depredadors no el reconeguin. Tant de temps quiet el camaleó l’aprofita per meditar sobre aspectes transcendents com preguntar-se si el fet de ser un “animal mimètic” el converteix automàticament en aristotèlic.

Si preguntéssim als animals per la raó del seu sistema de mimetisme ens dirien, possiblement, que es un mètode de supervivència per protegir-se, alimentar-se, reproduir-se…

Existeix una espècie que és la reina del mimetisme: la dels músics de pop-rock. Un músic jove aprèn copiant gèneres, solos de guitarra, grups, solistes, tendències, actituds… D’aquest procés de mimetisme sistemàtic en diem influències (que és més fi que dir que conscientment o inconscientment  estem reproduint models apresos o que t’acusin d’infantilisme, que sembla que et desprestigia excepte si ets un grup infantil). Fins i tot som capaços de copiar l’idioma de referència habitual del pop-rock (l’anglès) per pur mimetisme.

El més divertit del mimetisme és que et permet jugar a les set diferències. A continuació veieu dues bandes de rock, una actual i l’altra no. Són dues fotografies separades per 30 anys de diferència.

Published in: on junio 2, 2011 at 2:21 pm  Dejar un comentario  

CONCERT ASCENDENT

Abans de que Giacinto Scelsi experimentés amb el so (amb instruments convencionals i veu)  com a força d’intensitat tímbrica que genera i regenera la seva pròpia dimensió sonora (els llibres de història de la música parlen d’espectrisme, terme força espectral)  un altre “isme” havia reivindicat el soroll com a experiència musical de primera magnitud: el sorollisme i tots els “ismes” col·laterals, ja sabeu, maquinisme, dadaisme, futurisme, etceterisme.  I amb el sorollisme, la possibilitat de generar noves matèries sonores, nous sorolls de tota mena i, per suposat, la possibilitat d’incorporar els sorolls urbans.

Luigi Russolo va inventar unes extraordinàries màquines d’emetre  sorolls (Intonarumori) preàmbul artesanal de la música electrònica i els sons sintètics  (la màquina de Russolo era infinitament més bonica!). Avui, d’instruments de soroll, n’hi ha per tot arreu i cada un pot esdevenir, o no, un concert improvisat. Russolo imaginava sis famílies de sorolls per a la seva orquestra futurista; la quarta  agrupava brunzits i grinyols diversos. Per tant, el grinyolar d’unes escales mecàniques podria convertir-se en un concert per a escala mecànica gratuït (no numerat). Si quan et canses d’escoltar l’escala aplaudeixes o no et correspon a tu decidir-ho.

Per convertir un soroll ambient en un concert, només cal escoltar-lo i valorar-lo com a tal. També es pot no valorar-lo com a tal, però aleshores com a concert és una estafa, què fas entorpint el pas davant d’una escala mecànica?

A continuació, podeu escoltar el preludi del Concert número 1 per a escala mecànica. Si la imatge d’una escala us desanima, imagineu que és un quartet de corda i una tuba. Si això també us desanima esteu de sort, animeu-vos: aquest concert no està contraindicat en persones afligides, toves o desanimades.

Published in: on junio 1, 2011 at 8:07 pm  Dejar un comentario  

UNA NOTA ÉS UNA NOTA

Con Palmario está Palma del Huso emparentada,

Pero por lo demás de ella no consta nada.

Y tampoco desea ella ser conocida:

Prefiere vivir sola su reservada vida.

 Por eso, de la tía Palma del Huso, en todo,

El cronista estará callado, de igual modo.

Sólo cuando ella misma deje su oscuridad

Él dará fiel noticia de tan gran novedad.

 Pero hasta ahora aún no ha llegado a salir

Y al parecer tampoco lo hará en el porvenir.

Ya el hecho de que suene su nombre aquí un momento

Se opone por completo a su temperamento.

(Canciones de la horca. Visor, Madrid. 1976)

Aquest poemet de l’escriptor i poeta alemany Cristian Morgenstern, traduït per l’enyorat professor José María Valverde, és una justa introducció a la desconeguda vida de Giacinto Scelsi, un compositor del qual en sabem ben poc. Per no tenir no tenim ni fotografies oficials perquè, segons expliquen, quan algun remot especialista musical li en demanava una, Scelsi li entregava un paper amb el dibuix d’un cercle d’inspiració zen. La música, per a Scelci, era esfèrica, i no calia afegir res més, ni una nota més. I a aquest propòsit es va dedicar: a compondre obres d’una sola nota d’un hipnotisme estàtic insòlit. Però com s’arriba a aquest ascetisme sònic? De petit ja volia ser compositor d’una sola nota? Era molt estalviador?

No, la vida de Scelsi sembla que havia d’anar per uns altres camins. Fill d’una família aristòcrata és l’introductor del dodecafonisme a Itàlia i es deixa seduir per l’avantguarda de l’època (principis del segle XX). Tot prou previsible fins la crisi emocional i estètica que el trasbalsa. Perquè les crisis, a més de patir-les, recordem-ho ara més que mai, són el símptoma d’un col·lapse que deixarà de ser-ho per esdevenir un renaixement d’algun tipus. Les crisis són la febre de l’estat emocional i vital. La crisi de Giacinto Scelsi el va dur a oblidar la composició i abandonar-se en un sanatori clínic. Al sanatori hi tenien un piano i expliquen que es va passar dies i setmanes i mesos tocant mecànicament una sola nota fins que el col·lapse va esdevenir fèrtil i una realitat sonora se li va imposar: una nota, per ella mateixa, és un univers sonor, creix circularment, és un àtom de vibracions sonores i vives, un brunzit que només calia deixar-lo créixer (no empresonar-lo dins cap mètode compositiu). És aleshores, l’any 1959, quan compon l’obra Quatre peces per orquestra, a partir d’una sola nota. I desprès en venen moltes més, perseguint la intensitat sonora del so quasi en estat pur. Destaquen, almenys a mi m’ho sembla, els darrers quartets de cordes, on el so emergeix fràgil, intens, ardent, sense armadura compositiva. Potser Scelsi tenia raó i, com ell afirmava, no era un compositor (el compositor compon, és a dir, articula, ordena, manipula) sinó un alliberador del so. Tenia la seva tècnica, és clar: el timbre, el ritme, la velocitat, el volum… variacions d’un mateix so. Però era una tècnica (en aquest sentit afí a la de Morton Feldman, a la de John Cage) que possibilitava una experiència inèdita del fenomen sonor.

I Scelsi, amb la seva persistent dèria per la simplicitat sonora, obria una porta oceànica: l’escolta de la intensitat del so, un regal celestial per a l’oïda perquè intensitats sonores n’hi ha esteses per tot el planeta. Només cal tenir orelles i concretament orelles per escoltar.

Published in: on mayo 31, 2011 at 10:56 pm  Dejar un comentario  
Tags: