PAPERS DE LA PIPI

Arribat a aquest punt (si és punt, cercle, línia discontinua o ratafia geopolítica és un debat obert que no volem tancar perquè passi l’aire) , la PIPI, (Plataforma Irònica Post Imperialista) ha hagut d’actuar de nou i amb urgència. I ho ha fet des del punt (de nou el debat sobre si és punt o…) de vista (i/o olfacte) de la didàctica urbana.

Des de fa setmanes, per no dir mesos (va, sí, vinga, ho diem: des de fa mesos) han aparegut a diversos indrets de la ciutat de Barcelona flyers o pòsters o papers d’alt contingut didactico-social enganxats a les parets. Papers on, definitivament, se’ns convida a prendre les decisions adequades per una vida plenament feliç i assimilada. Ja era hora! (exactament l’hora no la recordem). Tallers, suggeriments, productes i ofertes imprescindibles per continuar sent com som i encara ser-ho més. I més i més fins que el nosaltres-mateixos ens vessi i es confongui amb l’altre, sabent que l’altre som nosaltres extasiats de globalitat i pensament aliè  -podria alimentar encara més l’armadura conceptual de l’acció de la PIPI fins a convertir-la en un objecte d’art sonor, una conferència youtubera o un fuet, però els temps no ho permeten. Ja parlaré amb els temps per canviar les coses, dues o tres coses, no més. Afortunadament, els papers penjats per la PIPI parlen per si sols (parlar sol és molt saludable) i no els cal cap presentació. Els que veureu a continuació van ser fotografiats a El Born, El Raval i l’Eixample.

Si voleu apuntar-vos als cursets, malauradament, ja no queden places. Només queden dues grapadores i un cubell ple de nostàlgia de segona mà.

PIPIniciatives educatives. Moltes gràcies per la massiva resposta!

SCHOOL OF LANGUAGLESS

DEIXAR DE CAMINAR DEFINITIVAMENT!

TATOO DE INTERIOR

REAL EYE!

Anuncios
Published in: on julio 3, 2015 at 2:37 pm  Dejar un comentario  

APLAUDIR, XIULAR

Consideracions a propòsit de la polèmica encetada sobre la possibilitat i la conveniència de xiular o no un himne a la final de la Copa del Rei de futbol…

Un himne, com quasi totes les composicions musicals, sona, s’exposa. Clar que aquesta composició té una especificitat que se’ns recorda constantment: és un himne nacional i, per tant, actua com a símbol.

D’entrada, quan allò que representa el símbol, per analogia, és un col·lectiu, en aquest cas el col·lectiu d’espanyols, caldria pensar en la possibilitat que part del col·lectiu o el col·lectiu sencer pugui no sentir-se representat per aquella convenció, que funciona com a signe figuratiu, que anomenem símbol. Podem no sentir-nos gaire o gens representats amb el símbol masculí, tot i ser homes, amb l’himne d’Europa, tot i ser europeus, o amb l’Himne al Pollastre a l’Ast tot i ser devoradors de pollastres rostits. És més, precisament perquè un himne és un símbol la seva exposició (en aquest cas sonora) està més exposada que mai a la reacció d’aquells que, segons la convenció, son part directe o indirecte del significat del símbol.

Un cop esmentat el tema simbòlic… El que queda de l’himne és una composició musical que, com totes, s’exposa i es mostra quan sona. I com tota exposició pública s’exposa a ser:

-aplaudida
-xiulada
-ignorada per un públic que mira el mòbil
-adorada
-despreciada
-interrompuda per atacs de tos
-respectada
-confosa amb una grapadora

Qualsevol d’aquestes actituds és possible i més sabent que la gent reunida en l’estadi on es celebri la final no ha quedat per escoltar un tipus de música, sovint molt mediocre, que anomenem himne. Els seguidors presents no ho són d’himnes, ho són d’equips de futbol. Entenc, per exemple, que en un Festival d’Himnes del Món, el públic assistent aplaudiria i disfrutaria del concert i, amb raó, s’emprenyaria amb els pesats –sempre hi són- que impedissin escoltar el concert perquè no deixessin de parlar.

Pensar que la gent que escolti un himne només pot reaccionar d’una manera és un pensament molt limitat i poc amic de la varietat d’opinions i reaccions. Per altra banda, la definició d’himne no inclou la reacció de qui l’escolta. La reacció depèn del criteri de l’oient, podent ser una reacció d’alegria, d’eufòria, de profunda depressió, d’al·lèrgia, d’incontinència urinària, d’insults esdrúixols o reaccionar sentint la necessitat de menjar una carxofa.

Una altra cosa és optar per una possibilitar i lluitar en contra d’una altra. És el cas de Glenn Gould que, com és sabut, va abandonar els escenaris perquè no suportava l’exposició i l’escenificació d’un concert. Estimava el silenci i el so del piano, la resta li semblava odiós, per això va fundar la PGAAMTT (Plataforma Gould per l’Abolició de l’Aplaudiment i Manifestacions de Tot Tipus). És una opció… Invito als fanàtics de l’anti xiulet que segueixin l’exemple de Gould i fundin la PAXMAD, Plataforma per l’Abolició del Xiulet Massiu Altament Desagradable. Personalment, com que la tos dels concerts és inevitable, demanaria als que tossen que assagin a casa i ens ofereixin solos de tos de qualitat. I als que parlen contínuament a tots els concerts que vagin a un concert el dia abans, cridin molt i es quedin afònics o bé que els temes que formaran part de la seva ininterrompuda xerrameca siguin d’interès general com ara: plantes i gènere, papiroflèxia subaquàtica o noves tecnologies aplicades a l’insult discret.

MOLTES GRÀCIES.

Published in: on marzo 23, 2015 at 3:46 pm  Dejar un comentario  

BON NADAL!

liquidació

Published in: on diciembre 21, 2014 at 12:15 pm  Dejar un comentario  

LA RATLLA DEL PENSAMENT

LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-1LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-2LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-3LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-4LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-5LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-6LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-7LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-8LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-9LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-10LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-11LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-12LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-13LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-14LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-15LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-16LA-RATLLA-DEL-PENSAMENT-17

Published in: on diciembre 5, 2014 at 2:04 pm  Comments (2)  

NO TORNARÉ A SER SOCRÀTIC

El periodista gironí Josep Enric Raspall i Cosafina entrevista a tres membres anònims del grup de música Domèstic Tick Band, en motiu del seu nou disc “No tornaré a ser socràtic”. L’entrevista té lloc un dia abans de les coses que van passar el dia després, com per exemple, que una persiana va tancar malament, un colom va riure sense voler i un acròbata va perdre els pensaments en mig d’una acrobàcia il·legal (extracte d’una entrevista de 896 pàgines).

PERIODISTA: Moltes gràcies per ser aquí.

UN D’ELLS (o una d’elles, no ho sabem): No es precipiti.

PERIODISTA: Degut a que mantenen l’anonimat i no conec els seus noms, si em permeten els numeraré.

UN D’ELLS: D’acord, però faci-ho amb el mateix número.

UN D’ELLS: El 22

UN D’ELLS: El número de cançons del nou disc…

PERIODISTA: Però com els distingeixo?

UN D’ELLS: Si cal, amb lletres…

P: D’acord

22a: Estem molt d’acord, oi, en aquesta entrevista?

P: El títol del disc és “No tornaré a ser socràtic”. D’on ve aquest títol?

22b: De lluny

22c: Sense exagerar.

22a: Abans ho érem, de socràtics i exagerats, però Sòcrates ens ho va treure de cap.

22b: Ara ja no tenim mal de cap.

22c: Jo no tinc cap, això és una pròtesi. No tinc cap cap.

P: A l’escola vaig estudiar que el socratisme extreu els coneixements innats que tenim dins, l’efecte llevadora…

22c: Socràtic passat per Plató, oi?

22b: La mare de Sòcrates era llevadora.

22c: Et feia llevar molt d’hora.

22a: El pare de Sòcrates també era llevadora, però es llevava més tard, quan el nadó ja havia crescut.

22c: De fet el despertava el nadó. Ei, pare de Sòcrates, que ja he nascut fa anys…

22a: El pare de Sòcrates, a més, era presocràtic.

22c: Quan va néixer Sòcrates ho va deixar de ser, per respecte al seu fill.

P: Parleu-me de la portada…

22a: Ella mai parla de nosaltres, no veig perquè nosaltres hauríem de parlar d’ella.

22c: La portada… Ara no la recordo.

DTB_NoTornareASerSocratic_700px

22b: La portada del disc és ben socràtica, però al revés. El socratisme, com la llevadora, fa néixer el coneixement que duem dins… De dins a fora. Però el lluç de la portada fa el contrari, de fora a dins, que es com mengem la majoria.

22a: Es menja el coneixement. Som el que mengem.

22c: Jo cada cop sóc més escalivada.

22a: Clar que el lluç podria no estar engolint sinó expulsant…

22c: D’això en diem vomitar. Un acte ben socràtic, vomitar veritats.

22a: La història n’és plena de vomitadors de veritats.

P: A l’anterior disc el grup es deia The Domestic Tick Band, ara en canvi llegim: Domèstic Tick Band.

22c: No hi havia pressupost per l’article.

P: I Domèstic ho escriviu en català…

22a: És una llengua que ho permet.

22c: Permet escriure “domèstic”.

22b: És una de les millors llengües per escriure “domèstic”.

22a: No en conec cap altra millor.

P: Quines referències musicals teniu?

22b: Jo és que no escolto música…

22a: Totes les que sonin, inclòs l’esternut.

22c: Som molts membres anònims, el criteri és no posar-se d’acord amb les influències.

22b: I després en David fa el que vol…

22c: Que generalment és prescindir de tot el material que li enviem i fer-ho tot ell…

22a: Cosa que aplaudim.

Aplaudeixen.

P: Però alguna referència en concret.

22a: Avui, Vainica Doble, Alice Coltrane, Juana Molina, Violeta Parra, Petula Clark, Iva Bittova, Paquita la del Barrio i Isabel Torrents Farragosa, la veïna del quart.

22b: Jo exactament les contraries.

22c: Totalment d’acord amb un dels dos, esculli vostè.

P: Una mica disperses, aquestes influències, oi? No és un pèl contradictori?

22a: Quins àpats li agraden, a vostè?

P: A mi? No sé… L’escalivada.

22a: I què més?

P: La cueta de rap, els calamarcets amb favetes, el pa amb tomàquet, la sopa de galets, l’arròs a la cassola, la pizza…

22a: Plats ben diversos… Li sembla contradictori el seu gust gastronòmic?

P: Vist així…

22a: Doncs compri’s ulleres per veure-ho així…

P: Per separat, els membres de DTB feu música?

22c: Jo per separat no faig res, no em surt bé separar-me de mi mateix, em marejo.

22a: Jo faig música interior, sona si la penses.

22b: Jo m’he especialitzat en música de dimecres, sempre que no sigui festiu.

P: Començo a entendre perquè mantenen l’anonimat.

22c: També mantenim l’equilibri.

22a: No sempre.

22b: No sempre mantenim l’equilibri, per resumir.

P: Presentaran el disc?

22a: I tant! Això m’ha dit el David. I serà aquest mes de novembre.

22b: El 29 de novembre a les 20h, a l’escenari de la llibreria Calders, al Passatge Pere Caldres 9, tocant Parlament. No és el títol de cap cançó, és que tinc informació…

22c: Jo no tinc informació però crec que el David cantarà alguna cançó… I potser no ho farà sol.

22a: I es podrà comprar el disc i alguna cosa més que és sorpresa a part de ser alguna cosa més.

22b: Les preguntes de les influències ja s’han acabat? M’havia acostumat…

P: A l’anterior disc hi havia col·laboracions. En aquest disc també n’hi ha, de col·laboradors?

22c: Sí.

22b: Tots el que han col·laborat en el disc surten al disc. Ben esmentats.

P: Com definirien el nou disc?

22a: Rodó.

22c: Divers.

22b: Rodó i divers.

22a: Sense prejudicis.

22c: Més ben acabat que l’anterior.

22a: I sense prejudicis.

22c: Però amb cos, aquest disc ha anat al gimnàs. Les cançons sonen més…

22c: Fins i tot quan no sonen sonen més.

P: Algun estil que us hagi marcat?

22c: El country. Em va marcar de per vida, no n’he tornat a sentir mai més, de country.

22a: Aquesta pregunta és molt similar a una d’abans, no?

22b: L’estil és el nostre, com la tàctica d’un entrenador de futbol. No li direm pas.

22c: No m’agrada el futbol, especialment quan hi ha partit.

P: Heu trigat quasi dos anys a publicar un nou disc…

22a: El teníem el dia següent de publicar l’anterior, però ens vam oblidar…

22c: Jo m’he oblidat de l’anterior i tot.

22b: Crec que el proper ja el tenim, però he oblidat on.

22a: El temps ens fa riure, per això fem cançons.

P: Què heu volgut dir amb aquest disc?

22c: Si volguéssim dir alguna cosa la diríem.

22a: I no faríem un disc, faríem una conferència.

22b: O una roda de premsa.

22a: Però hem fet un disc.

22c: Perquè no volem dir res, volíem fer un disc.

P: Moltes gràcies.

22abc: Moltes de res.

Published in: on noviembre 2, 2014 at 10:57 am  Dejar un comentario  

¡SALVEM EL CAOS!

L’Associació Protectora del Caos és una associació molt poc coneguda que té com a únic objectiu intentar salvar el caos en perill d’extinció. Estudis recents elaborats per especialistes en el tema indiquen que, efectivament, el caos, després de milions d’anys regnant l’Univers, està a punt de desaparèixer de la Terra. I això és degut a l’anomenat escalfament intel•lectual del planeta. Sí, durant els darrers segles, des del socratisme fins l’actualitat, filòsofs, científics, artistes, polítics, religiosos i altres autoritats intel•lectuals no han defallit en l’intent sistemàtic d’endreçar el món en tots els vessants possibles, incloent el submón i l’ultra món. S’han escalfat tant el cervell elaborant teories que no hi ha cap concepte o activitat rellevant per la vida humana que no hagi estat reduïda, sintetitzada i classificada des del punt de vista de l’ordre. Pensem-ho. Bellesa: ordre (equilibri); lletjor: ordre (equilibri decadent); política: ordre (constitucional): ciència: ordre (simètric); amor: ordre (dual); natura: ordre (essencial); matemàtiques: ordre (funcional); religió: ordre (transcendental)… Els humans no només hem ofegat els recursos naturals i sacrificat les espècies animals, també hem ofegat i sacrificat el caos, que és d’on ha sorgit tot. O ens cal recordar encara que tota lògica sorgeix de l’estat anterior, és a dir, de la no-lògica? Simetries que exclouen la realitat asimètrica (o pitjor encara, la criminalitzen), lleis, classificacions i sistemes que dissimulen la indemostrabilitat dels fets, que neguen el dubte, la sorpresa i la fascinació més enllà de la lògica del coneixement. Perquè ens costa tant assimilar el no sentit de les coses, de les petites i de les macro còsmiques? O és que creiem que el sentit garanteix l’existència? Tanta supèrbia és possible?
L’escriptor Arthur C. Clark ens va avisar una vegada i una altra: els nostres mecanismes cognoscitius, i les seves lògiques que ens semblen inqüestionables, no serveixen de gaire davant de fets que ens sobrepassen i que no depenen del nostre coneixement perquè succeeixin. Hi posem tot el nostre interès i la nostra curiositat, però no els podem assumir intel•lectualment perquè no es deixen endreçar dins les nostres categories cognoscitives. Com a molt, podem obrir la boca i viure-les com a experiències estètico-mistiques, com l’aparició del famós monòlit o de l’aparent asteroide Rama. Fins i tot les podem viure, si s’escau, de forma irònica. Clark, com Kubrik, evidentment, eren membres de l’Associació Protectora del Caos.
A poc a poc hem anat coneixent alguns detalls d’aquesta associació poc tendent a la publicitat. Per exemple, que rendeix culte a Lucreci, el filòsof i poeta llatí que va viure al segle I abans de Crist. I li rendeix culte perquè Lucreci introdueix una espurna de caos, de subtil imperfecció en la seva teoria de la caiguda dels àtoms, pertanyent al poema De Rerum Natura (215-250). Una teoria segons la qual, en la seva vertiginosa caiguda, els àtoms pateixen una sobtada desviació, un gir inesperat. Lucreci ens explica en el seu segon llibre que aquest sorprenent moviment, gens lògic, és d’una importància vital perquè si els àtoms caiguessin només per l’efecte de la gravetat caurien en paral•lel sense tocar-se mai, sense topar els uns amb el altres i, en conseqüència, fent impossible la unió dels àtoms i la creació de cossos compostos. Ves per on, una teoria on la desviació i no la norma és l’origen de la creació. Els àtoms, tan perfectament imperfectes, es desvien a mig camí, improvisen, experimenten… i creen nous universos!
Entenem, és clar, que la classificació és d’una utilitat innegable, però des de quant la utilitat és el criteri que ha de dominar el nostre coneixement i la nostra vida? Tot i que és molt tranquil•litzador; per exemple, la simetria t’estalvia la meitat de feina, un cop esbrinada una part… ja pots deduir-ne l’altra! Com un puzzle de dues peces. Un joc de nens.
I parlant de puzzles. L’Associació Protectora del Caos està composta per persones físiques però també per empreses i col•lectius molt diversos. Cadascú, segons les seves possibilitats, porta a terme accions, per insignificants que siguin, amb l’objectiu de protegir el caos en perill d’extinció. Un dels integrants -tot i que aquest extrem està per confirmar- és la fàbrica de puzzles Zwyck. Segons explica José Carlos Fernandes (La Peor Banda del Mundo, ed. Astiberri pàg. 126-127) fer puzzles és una activitat tranquil•litzadora perquè és reconfortant comprovar que cada peça te el seu lloc i que progressivament sorgeix una imatge de l’interior del caos… però precisament per això la fàbrica de puzzles Zwyck, segueix explicant l’escriptor i dibuixant d’historietes portuguès en boca de Teófilo Zwyck, sempre es deixa deliberadament una peça en tots els puzzles per, citat textualment “reinstaurar la inquietud… Recordem a les persones que la vida i el món no han de tenir sentit necessariament davant els nostres ulls”.
Això em recorda la col•lecció de peces de puzzle trobades al carrer per l’escriptor i músic Victor Nubla. Amb això no dic que ell formi part de l’Associació Protectora del Caos, ja dic que és una associació molt desconeguda i els seus integrants no acostumen a donar-se a conèixer (sovint se sap un cop morts, com els casos ja citats de Kubrick i Clark). Vull dir que em recorda la seva singular col•lecció i l’experiència de trobar peces perdudes de puzzles que Nubla concretava en aquesta entrevista de la qual en transcric un fragment:(http://www.hronir.org/puzzleentrada.htm)
“Todo comenzó un día de 1984. Me encontré una pieza de puzzle en el suelo, caminando por la calle. Y la recogí, porque era bonita. Me hizo pensar mucho, recordé que en casa de mi familia había siempre un gran puzzle que yo hacía de niño un par de veces al año. A aquel puzzle le faltaba una pieza, que alguien había sustituído por un trozo de cartón dándole la forma adecuada. Cuando era niño muchas veces me pregunté cómo podía haberse perdido aquella pieza, si el puzzle nunca salía de casa. Al encontrar mi pieza del 84, tuve la intuición de que provenía de alguna casa donde todos deberían estar preguntándose lo mismo. Experimenté la sensación de que había una conspiración mundial de piezas de puzzle que huían del puzzle matriz para el que habían sido creadas. Pero no tuve la certeza de ello hasta que pocos días después encontré otra pieza de otro puzzle distinto. Desde entonces he encontrado unas 150, de las que he catalogado 55. Fué una progresión geométrica hasta hoy día”.

Peça de puzzle trobada per Victor Nubla a la Plaça Raspall de Barcelona el 27/7/84

Peça de puzzle trobada per Victor Nubla a la Plaça Raspall de Barcelona el 27/7/84


Em pregunto si aquestes peces de puzzle fugisseres -aquestes o d’altres- no podrien ser les peces “oblidades” de la fàbrica de puzzles Zwyck, les que ens retornen la idea d’una realitat no acabada, sense el sentit imposat de totes les peces encaixades, en les dues direccions (l’encontre de la peça solitària en un carrer qualsevol o la visió del puzzle perfectament inacabat). Però afortunadament aquesta inquietud no és una teoria, només és una pregunta, una idea petita i solitària com una peça de puzzle perduda.

Published in: on enero 20, 2014 at 5:29 pm  Dejar un comentario  

UN DIA (POC) PERFECTE, SENSE LOU REED

A finals dels seixanta, a les acaballes (molt acaballes) de la generació beat, Lou ja hi era (amb grups juvenils, al costat de John Cale, com The Spikes o The Warlocks). En un concert d’aquells anys va aparèixer Andy Warhol; la història posterior és prou coneguda. Quan els The Beatles, l’any 1966, cantaven “Eleanor Rigby” i els hippies creien en l’amor Lou ja hi era (la Velvet edita el seu “Velvet Underground and Nico” aquell mateix any, on s’inclouen joies com “I’m waiting for the man” o “Heroine”). A principis dels setanta, amb l’esclat del Glam Rock, Lou ja hi era (“Transformer”, de la mà de Bowie i Mick Ronson va ser l’entrada al món del cabaret rock decadent i el disc que va engendrar algunes de les cançons més conegudes del cantant novaiorquès, des de l’inevitable “Walk on the Wild Side” a “Perfect Day” o “Satellite of Love”). Als setanta de la psicodèlica, el hard rock i el rock simfònic, Lou ja hi era (amb discos immensos com el temàtic “Berlín” o la controvertida oda al sorollisme distorsionant “Metal Machine Music”, un disc tan sorollós que Lou Reed deia que no coneixia ningú que l’hagués escoltat sencer, a part d’ell mateix. Us imagineu a Sonic Youth sense l’existència de la V.U i de MMM?). A finals dels setanta, amb el punk cridant consignes nihilistes, Lou ja hi era, i el van començar a reivindicar com a poeta urbà del punk… abans del punk! Als efervescents anys vuitantes, Lou ja hi era (amb discos imprescindibles com “The Blue Mask” o el magnífic “New York”). Als norantes del grounge i el brit-pop Lou ja hi era (amb discos inoblidables com el que va reunir de nou a Lou Reed i John Cale en homenatge pòstum a Warhol: “Songs for Drella”). Als dos-mil, Lou ja hi era (un Lou Reed cada cop més interessat per la versió conceptual del rock com a “The Raven”, acuradíssim disc de cançons i narracions al voltant dels contes i els poemes d’Edgar Allan Poe o el disc operístic Lulu, en col·laboració amb la banda Metallica, un treball majoritàriament destrossat pels crítics de rock, com ja havia passat altres vegades amb els projectes de Lou Reed). Sí, Lou Reed hi era sempre, fins fa unes hores.
I ara ens parlaran de la importància de la seva música i dels grups que ha influenciat, i de les seves lletres fosques i de les drogues i del sexe… Per qualsevol persona una mica interessada pel rock’n roll, serà una història coneguda, ben coneguda. I si no la coneix és que o no li interessa o no sap res d’això que hem anomenat rock’n roll, o també, per semblar més formals, música popular. I ens recordaran la seva trajectòria irregular, els seus sonors èxits i les seus fracassos… Però Lou Reed sempre hi era, i sempre tossudament genuí i sempre experimentant amb els límits, i sempre des del rock’n roll, encara que hagués abandonat feia temps alguns dels tòpics més repetits del rock.

Era fàcil imaginar un dia perfecte quan Lou Reed hi era. Ara que no hi és caldrà imaginar molt més.

Published in: on octubre 28, 2013 at 12:58 am  Dejar un comentario  

SABOTATGE CULTURAL

La imatge l’hem vist sovint a la premsa, quan es parla de vandalisme: joves robant en botigues d’aparells electrònics, robant teles de plasma o mòbils o ordinadors… Artefactes de consum (consum del sistema).
Als setanta i vuitanta hi havia un munt de sèries de televisió que recreaven la delinqüència (marginació, drogues, màfies…), sempre des del punt de vista policial, és clar: Miami Vice, Las Calles de San Francisco, Starky i Hutch…
I ara el capítol musical. L’any 1994, la banda de hip hop Beastie Boys va fer una mena d’homenatge a aquestes series amb el videoclip del tema Sabotage, una cançó i un videoclip claus per a la banda nord-americana. Fins aquí res de nou.
Però què passaria si, per una vegada, els policies de les series haguessin de perseguir perillosos delinqüents que el que volen és robar… llibres! Llibres d’una biblioteca! Perquè els llibres fossin entesos com objectes de consum perillosos, que poden donar alguna idea no codificada o et poden fer riure… Objectes desitjats per tothom fins al punt de robar-los.
Doncs bé, aquesta alternativa és una realitat a la recent revisió “cultural” del famós videoclip dels Beastie Boys (que m’ha descobert una bona amiga, la Raquel) que serveix de spot promocional per a les biblioteques de Chicago. Per un cop…

Published in: on septiembre 3, 2013 at 3:32 pm  Comments (1)  

FELIÇ NO MÚSICA

A l’assaig “Nunca fue tan hermosa la basura” de José Luis Pardo esmentat en l’anterior entrada, es diferencia, seguint l’estela de l’antropòleg  Marc Augé, el concepte de lloc i el de no-lloc. Tots sabem què és un lloc… però un no-lloc? El no-lloc és una mena de lloc despersonalitzat, de trànsit, sense singularitat que no assumeix la categoria de lloc; llocs per on passes sense arrelar-te, sense atenció, llocs globals… una autopista, un aeroport, un hotel de pas… Però també un restaurant fast-food. En el seu assaig escriu Pardo:

Las aludidas cadenas de comida ràpida, que no están atendidas por camareros, y en las cuales quienes preparan la comida no son cocineros, en la que los alimentos dispensados no son en sentido estricto “platos”, así como sus mesas no son mesas propiamente dichas (han de sentarse cuatro personas en un lugar en donde sólo cabrian en rigor dos) ni sus cartas son verdaderamente cartas, ¿cómo quedarían mejor descritas que diciendo que se tratan de no-restaurantes atendidos por no-camareros que sirven no-platos preparados por no-cocineros y consumidos en no-mesas?

Potser, des de fa uns quants anys, podríem afegir la tipologia del quasi-no-restaurant o millor el quasi-no-bar: locals amb ascendència folklorico-moderna -que dissimulen la categoria de no-lloc sota la categoria de modernitat i autenticitat-, on els cambrers son de tot menys cambrers (fins i tot de vegades et perdonen la vida), els aliments son escassos, la varietat mínima, l’espai incòmode i tot simpàticament massificat… a un preu elevat, perquè des de fa temps la incomoditat, la homogeneïtat i la massificació es paguen. Però aquest és un altre tema.

Dit això, l’art és l’espai, hauria de ser-ho, d’on emergeix el lloc i no pas el no-lloc. L’art ha d’engendrar llocs on és possible l’experiència artística, sigui on sigui aquest lloc singular. L’art com a no-lloc (transitori, similar, homogeni, despersonalitzat, previsible, global i gens transgressor) reconeguem-ho, no és art, és una altra cosa, potser entretinguda i refrescant com un gintònic, però una altra cosa.

I ara preguntem-nos, si en tenim ganes: quin tipus d’audició és una audició transitòria, de fons, que es fa sense gaire atenció, sense gaire concentració, sense gaire concreció? Efectivament, una audició d’aquestes característiques és una no-audició. Una no-audició és, per exemple, escoltar música pel carrer amb auriculars mentre fas qualsevol altra cosa: una audició residual, escassament intensa, de pas, paisatgística, dispersa, acompanyant, com a decorat auditiu i, a més (importantíssim) sempre la mateixa (no sempre la mateixa música sinó sempre la música que nosaltres escollim, la que nosaltres coneixem, la del nostre petit univers, impermeable a músiques o audicions imprevistes). Una no-audició que possibilita, mecànicament, una no-música (sigui quina sigui la música): una música que no mereix la nostra atenció ni el nostre temps.

AURICULARES

EXEMPLE PROVABLE DE NO AUDICIÓ DE NO MÚSICA

I més preguntes. Totes les no-activitats responen a aquesta categoria transitòria i desmembrada? En absolut. Molt abans que Marc Augé Lewis Carroll ens descrivia com és un no-aniversari (feliç no aniversari…), el no-aniversari que va viure Alicia i allò era tota una altra cosa, recordeu? Divertit, transgressor…

I qualsevol activitat que fem mentre caminem o agafem el metro, per exemple (com escoltar música amb auriculars), respon al patró de les no-activitats? En absolut. N’hi ha una que és especialment fèrtil: el pensament en moviment. Reflexionar (que ja és una activitat que requereix una dosi considerable d’intensitat intel·lectual) en moviment genera sovint pensaments dinàmics. Amb això vull dir que la paròdia de les no-activitats és fàcil d’imaginar, però si som precisos la diferència entre activitats i no-activitats és bastant diàfana.

I què ens ha passat que hem optat per les no-audicions, de   forma similar a com hem optat per les no-lectures? I podem dir que tendim a la no-audició perquè no tenim temps per fer audicions solvents i personalitzades (més enllà d’assistir a un concert). Que no tenim temps d’escoltar música i, per tant, l’escolten quan sortim al carrer i anem d’un lloc a un altre. No tenim temps d’escoltar música, no tenim temps de llegir un llibre… i utilitzem un temps prestat, un temps transitori (tots ho son, de transitoris, si voleu, però em refereixo a un temps-autopista marcadament acotat i que destines a altres activitats ni que sigui la de desplaçar-se).

Però què ens passa que no tenim temps? A què dediquem el temps lliure, que diria Perales. Un temps del que hem exclòs la lectura i la música és “el nostre” temps? O és també un temps “prestat”? Però el temps no és el be més valuós que tenim? Com l’esgotem? Com és que ens hem quedat sense temps de lectura, sense temps d’audició i hem d’escoltar música i llegir a la perifèria del temps, a l’ entretemps, en el no-temps? Això pot tenir alguna cosa a veure amb un tipus de vida que tendeixi, sistemàticament, a una mena de no-vida? Al final resultarà que ens hem fet tots catòlics sense adonar-nos i assumim que aquesta és una vida transitòria, il·lusòria, una no-vida. El problema és que ningú garanteix que a l’altra vida hi hagi música o que no sigui terriblement avorrida. Amén.

 

Published in: on junio 12, 2013 at 11:51 am  Comments (2)  

DE “LA BASURA ES ARTE” A “EL ARTE ES BASURA”

madrid12 018

Potser heu vist les seves obres en qualsevol racó de qualsevol carrer; son creacions/escultures fetes a partir de tot allò que tirem: escombraries, mobles vells, objectes trencats… O amb el mobiliari urbà en mal estat. Quatre retocs pictòrics i les escombraries es transformen en personatges anònims de vida efímera… Aquesta reconstrucció artística de l’escombraria te un lema: art is trash o el arte es basura.

 La reivindicació i utilització en el terreny artístic d’elements pobres, residuals, com les escombraries, no és nou. S’ha acabat l’època de la dictadura de la bellesa i la noblesa en l’art. Els artífexs de la rebel·lia dels materials pobres son prou coneguts. A l’època moderna, per no anar gaire lluny que cansa, sorgeix a Turí l’arte povera, que rescata els materials més pobres i sense valor per la generació d’obres artístiques. Però també s’utilitzen objectes i materials residuals als happenings de Fluxus i, com no, els trobem a tota l’obra d’Antoni Tàpies. Fins i tot, en l’àmbit musical, el punk-rock fa seva l’etiqueta punk (etiqueta despectiva: brutícia, escombraries o bé brut i bandarra). Les escombraries, doncs, fa temps que s’han incorporat a l’univers de l’art. Però més enllà del detall històric, el lema art is trash ens interpel·la: quin és el lloc de les escombraries. I el de l’art?

INDIO 019I podem respondre que les escombraries tenen el seu lloc ben definit: els abocadors. Només provisionalment les deixem als contenidors o al carrer. Però seria una resposta mecànica, com tantes altres. Les escombraries, literalment, no tenen lloc. Ja no les podem amagar enlloc, sempre sobren. Les emmagatzem als abocadors  (municipals o clandestins) però entenem que aquell no és el seu lloc, només és on les abandonem amb l’esperança (o la inconsciència o la mala fe) que desapareixeran. Però no desapareixen i les muntanyes d’escombraries romanen amenaçadores i gegantines. Les escombraries no tenen lloc i els llocs que ocupen són no-llocs (en terminologia de l’antropòleg Marc Augé): sempre estan en un lloc que no és el seu, son okupes indesitjades i permanents i formen part d’una migració sistemàtica (les escombraries sempre migren cap el seu escorxador particular que no les destrueix del tot i acaben habitant un espai que no és el seu).

024I què té a veure l’art amb tot això? Doncs que és l’empremta artística la que transforma els no-llocs en llocs, és a dir, en espais amb sentit. Quan un munt d’escombraries es converteix en un ninot inesperat i tridimensional fet de brutícia i pintura l’espai es torna reconeixible perquè és l’espai i el lloc on apareix i on té sentit aquella presència inesperada.

A la pregunta de quin és el lloc de l’art, la resposta és: allà on hi hagi una experiència artística (per tant, sí, l’art pot ser escombraries) i tota experiència artística emergeix i consolida un lloc, el lloc de l’experiència. L’art, al contrari que les escombrariaires, fa seu qualsevol lloc perquè el dota de sentit per uns instants. Però només uns instants. Aquest art urbà i biodegradable és un miratge. Quan es degrada, emergeix de nou la matèria primera: les escombraries i la seva resistència a desaparèixer. I això no és una qüestió menor. Que les escombraries no tinguin un lloc, un hàbitat propi (amagat, lluny, dissimulat, que no ens recordi que el consum engendra aquest monstre) vol dir que la societat, la nostra, no és ni tan endreçada ni tan racional com ens diuen i fem veure. Dit en paraules del filòsof José Luis Pardo (aquesta qüestió la tracta en el seu assaig –base d’aquest article- “Nunca fue tan hermosa la basura”):

Aquí no basta con hablar de “crisis de la modernidad” si no se dice al mismo tiempo que lo que ha entrado en crisis es la utopia de un mundo sin basura –un mundo ordenado, en el cual cada cosa esté en su sitio.

Continuarà…

009

(Totes les imatges extretes del blog: ART IS TRASH by Francisco Pájaro)

Published in: on junio 11, 2013 at 10:42 am  Dejar un comentario