L’altre dia visito l’exposició Abans del Diluvi: Mesopotàmia 3500 2100 AC (Caixa Fòrum). Una exposició que ens mostra una civilització antiquíssima (parlem de fa uns cinc mil cinc-cents anys enrere, any amunt any avall, ara no ens barallarem) i extraordinària en molts aspectes: llengua, arquitectura, religió, comerç, art, urbaisme…
En aquell temps (tenia ganes de començar una frase així), a les maresmes del delta dels rius Tigris i Èufrates, els pobles mesopotàmics que parlaven sumeri i accadi van començar a construir ciutats i es van organitzar territorialment d’una forma singular. L’exposició, com és habitual, està organitzada temàticament amb plafons informatius. Els vaig llegir i em van cridar l’atenció un parell de frases.
FRASE 1.
Els Orants (petites estàtues) de pedra podien ser efigies, però és més segur que representin éssers humans. Es dipositaven als peus de l’estàtua de culte, perquè la divinitat els protegís per sempre. Les mans juntes eren un signe de submissió i pietat davant dels déus, o de respecte vers als reis, i les orelles exagerades, l’adquisició de la intel·ligència en contacte amb la divinitat: l’home savi era tot oïda.
Em satisfà la reivindicació de l’oïda, tan devaluada al nostre temps en favor de la visió i la imposició de la imatge (imatges constants, insistents, globals). He de confessar que em vaig fixar en les estatuetes de l’exposició i no vaig saber veure cap que tingués les orelles grans. Nassos grans, sí. Ulls grans, sí. Orelles grans? Potser no eren tan savis com deien, aquella gent.
Per altra banda, la frase “l’home savi era tot oïda” ens recorda que a l’inici (del coneixement) hi trobem l’experiència auditiva: escoltar. I al contrari: si no escoltem no aprenem. I preguntem-nos ara: escoltem? No només als altres, també al món exterior, per dir-ho així. Anem pel món amb les oïdes obertes o preferim escoltar només el nostre propi món i la nostra pròpia música (amb un reproductor mp3 taponant-nos l’oïda, per exemple).
A l’inici hi havia l’oïda… I hauríem de recordar que a l’inici de tot, als primers mesos de la nostra vida, som pràcticament éssers escoltadors: escoltem el so previ al llenguatge, previ als fonemes i al significat, quan escoltar és una via de coneixement sensible (la música ens remunta a aquest contingut auditiu? Això ens duria a una altra història, ben interessant, per cert) . Diuen que el nadó pot reconèixer la veu de la mare i del pare ben aviat. També reconeix les olors, l’altre sentit oblidat. Escoltar, ensumar.
M’agrada que fa tants milers d’anys, una antiga civilització reivindiqués l’oïda com a font de coneixement, amb tot el que implica escoltar, tot i que el creixement cognoscitiu no comportés el creixement físic de les orelles, almenys no en les estatuetes que vaig observar.
FRASE 2.
Les tasques de construcció s’atribuïen a éssers superiors: divinitats i reis. De vegades, déus i reis col·laboraven (…)La raó d’aquestes creences residia en la importància que s’atorgava a l’acte d’edificar. L’elevació d’un edifici s’assemblava a la creació del món. Entre les principals tasques reials, les feines de construcció ocupaven un lloc destacat.
Llegeixo això i em vénen al cap improbables teories (molt més reconfortants) d’interpretació de la bombolla inmobiliaria: la bombolla inmobiliaria com acte espiritual de culte a la divinitat. Però de seguida se m’apareix la imatge de la divinitat: Mammon, deu o dimoni de l’avarícia. I és que s’ha de ser molt avar, molt miserable i molt injust per merèixer aquest nom.
PENJAMENTS ESCRITS 