FELIÇ NO MÚSICA

A l’assaig “Nunca fue tan hermosa la basura” de José Luis Pardo esmentat en l’anterior entrada, es diferencia, seguint l’estela de l’antropòleg  Marc Augé, el concepte de lloc i el de no-lloc. Tots sabem què és un lloc… però un no-lloc? El no-lloc és una mena de lloc despersonalitzat, de trànsit, sense singularitat que no assumeix la categoria de lloc; llocs per on passes sense arrelar-te, sense atenció, llocs globals… una autopista, un aeroport, un hotel de pas… Però també un restaurant fast-food. En el seu assaig escriu Pardo:

Las aludidas cadenas de comida ràpida, que no están atendidas por camareros, y en las cuales quienes preparan la comida no son cocineros, en la que los alimentos dispensados no son en sentido estricto “platos”, así como sus mesas no son mesas propiamente dichas (han de sentarse cuatro personas en un lugar en donde sólo cabrian en rigor dos) ni sus cartas son verdaderamente cartas, ¿cómo quedarían mejor descritas que diciendo que se tratan de no-restaurantes atendidos por no-camareros que sirven no-platos preparados por no-cocineros y consumidos en no-mesas?

Potser, des de fa uns quants anys, podríem afegir la tipologia del quasi-no-restaurant o millor el quasi-no-bar: locals amb ascendència folklorico-moderna -que dissimulen la categoria de no-lloc sota la categoria de modernitat i autenticitat-, on els cambrers son de tot menys cambrers (fins i tot de vegades et perdonen la vida), els aliments son escassos, la varietat mínima, l’espai incòmode i tot simpàticament massificat… a un preu elevat, perquè des de fa temps la incomoditat, la homogeneïtat i la massificació es paguen. Però aquest és un altre tema.

Dit això, l’art és l’espai, hauria de ser-ho, d’on emergeix el lloc i no pas el no-lloc. L’art ha d’engendrar llocs on és possible l’experiència artística, sigui on sigui aquest lloc singular. L’art com a no-lloc (transitori, similar, homogeni, despersonalitzat, previsible, global i gens transgressor) reconeguem-ho, no és art, és una altra cosa, potser entretinguda i refrescant com un gintònic, però una altra cosa.

I ara preguntem-nos, si en tenim ganes: quin tipus d’audició és una audició transitòria, de fons, que es fa sense gaire atenció, sense gaire concentració, sense gaire concreció? Efectivament, una audició d’aquestes característiques és una no-audició. Una no-audició és, per exemple, escoltar música pel carrer amb auriculars mentre fas qualsevol altra cosa: una audició residual, escassament intensa, de pas, paisatgística, dispersa, acompanyant, com a decorat auditiu i, a més (importantíssim) sempre la mateixa (no sempre la mateixa música sinó sempre la música que nosaltres escollim, la que nosaltres coneixem, la del nostre petit univers, impermeable a músiques o audicions imprevistes). Una no-audició que possibilita, mecànicament, una no-música (sigui quina sigui la música): una música que no mereix la nostra atenció ni el nostre temps.

EXEMPLE PROVABLE DE NO AUDICIÓ DE NO MÚSICA

I més preguntes. Totes les no-activitats responen a aquesta categoria transitòria i desmembrada? En absolut. Molt abans que Marc Augé Lewis Carroll ens descrivia com és un no-aniversari (feliç no aniversari…), el no-aniversari que va viure Alicia i allò era tota una altra cosa, recordeu? Divertit, transgressor…

I qualsevol activitat que fem mentre caminem o agafem el metro, per exemple (com escoltar música amb auriculars), respon al patró de les no-activitats? En absolut. N’hi ha una que és especialment fèrtil: el pensament en moviment. Reflexionar (que ja és una activitat que requereix una dosi considerable d’intensitat intel·lectual) en moviment genera sovint pensaments dinàmics. Amb això vull dir que la paròdia de les no-activitats és fàcil d’imaginar, però si som precisos la diferència entre activitats i no-activitats és bastant diàfana.

I què ens ha passat que hem optat per les no-audicions, de   forma similar a com hem optat per les no-lectures? I podem dir que tendim a la no-audició perquè no tenim temps per fer audicions solvents i personalitzades (més enllà d’assistir a un concert). Que no tenim temps d’escoltar música i, per tant, l’escolten quan sortim al carrer i anem d’un lloc a un altre. No tenim temps d’escoltar música, no tenim temps de llegir un llibre… i utilitzem un temps prestat, un temps transitori (tots ho son, de transitoris, si voleu, però em refereixo a un temps-autopista marcadament acotat i que destines a altres activitats ni que sigui la de desplaçar-se).

Però què ens passa que no tenim temps? A què dediquem el temps lliure, que diria Perales. Un temps del que hem exclòs la lectura i la música és “el nostre” temps? O és també un temps “prestat”? Però el temps no és el be més valuós que tenim? Com l’esgotem? Com és que ens hem quedat sense temps de lectura, sense temps d’audició i hem d’escoltar música i llegir a la perifèria del temps, a l’ entretemps, en el no-temps? Això pot tenir alguna cosa a veure amb un tipus de vida que tendeixi, sistemàticament, a una mena de no-vida? Al final resultarà que ens hem fet tots catòlics sense adonar-nos i assumim que aquesta és una vida transitòria, il·lusòria, una no-vida. El problema és que ningú garanteix que a l’altra vida hi hagi música o que no sigui terriblement avorrida. Amén.

 

DE “LA BASURA ES ARTE” A “EL ARTE ES BASURA”

Potser heu vist les seves obres en qualsevol racó de qualsevol carrer; son creacions/escultures fetes a partir de tot allò que tirem: escombraries, mobles vells, objectes trencats… O amb el mobiliari urbà en mal estat. Quatre retocs pictòrics i les escombraries es transformen en personatges anònims de vida efímera… Aquesta reconstrucció artística de l’escombraria te un lema: art is trash o el arte es basura.

 La reivindicació i utilització en el terreny artístic d’elements pobres, residuals, com les escombraries, no és nou. S’ha acabat l’època de la dictadura de la bellesa i la noblesa en l’art. Els artífexs de la rebel·lia dels materials pobres son prou coneguts. A l’època moderna, per no anar gaire lluny que cansa, sorgeix a Turí l’arte povera, que rescata els materials més pobres i sense valor per la generació d’obres artístiques. Però també s’utilitzen objectes i materials residuals als happenings de Fluxus i, com no, els trobem a tota l’obra d’Antoni Tàpies. Fins i tot, en l’àmbit musical, el punk-rock fa seva l’etiqueta punk (etiqueta despectiva: brutícia, escombraries o bé brut i bandarra). Les escombraries, doncs, fa temps que s’han incorporat a l’univers de l’art. Però més enllà del detall històric, el lema art is trash ens interpel·la: quin és el lloc de les escombraries. I el de l’art?

I podem respondre que les escombraries tenen el seu lloc ben definit: els abocadors. Només provisionalment les deixem als contenidors o al carrer. Però seria una resposta mecànica, com tantes altres. Les escombraries, literalment, no tenen lloc. Ja no les podem amagar enlloc, sempre sobren. Les emmagatzem als abocadors  (municipals o clandestins) però entenem que aquell no és el seu lloc, només és on les abandonem amb l’esperança (o la inconsciència o la mala fe) que desapareixeran. Però no desapareixen i les muntanyes d’escombraries romanen amenaçadores i gegantines. Les escombraries no tenen lloc i els llocs que ocupen són no-llocs (en terminologia de l’antropòleg Marc Augé): sempre estan en un lloc que no és el seu, son okupes indesitjades i permanents i formen part d’una migració sistemàtica (les escombraries sempre migren cap el seu escorxador particular que no les destrueix del tot i acaben habitant un espai que no és el seu).

I què té a veure l’art amb tot això? Doncs que és l’empremta artística la que transforma els no-llocs en llocs, és a dir, en espais amb sentit. Quan un munt d’escombraries es converteix en un ninot inesperat i tridimensional fet de brutícia i pintura l’espai es torna reconeixible perquè és l’espai i el lloc on apareix i on té sentit aquella presència inesperada.

A la pregunta de quin és el lloc de l’art, la resposta és: allà on hi hagi una experiència artística (per tant, sí, l’art pot ser escombraries) i tota experiència artística emergeix i consolida un lloc, el lloc de l’experiència. L’art, al contrari que les escombrariaires, fa seu qualsevol lloc perquè el dota de sentit per uns instants. Però només uns instants. Aquest art urbà i biodegradable és un miratge. Quan es degrada, emergeix de nou la matèria primera: les escombraries i la seva resistència a desaparèixer. I això no és una qüestió menor. Que les escombraries no tinguin un lloc, un hàbitat propi (amagat, lluny, dissimulat, que no ens recordi que el consum engendra aquest monstre) vol dir que la societat, la nostra, no és ni tan endreçada ni tan racional com ens diuen i fem veure. Dit en paraules del filòsof José Luis Pardo (aquesta qüestió la tracta en el seu assaig –base d’aquest article- “Nunca fue tan hermosa la basura”):

Aquí no basta con hablar de “crisis de la modernidad” si no se dice al mismo tiempo que lo que ha entrado en crisis es la utopia de un mundo sin basura –un mundo ordenado, en el cual cada cosa esté en su sitio.

Continuarà…

(Totes les imatges extretes del blog: ART IS TRASH by Francisco Pájaro)