RINXOLS

La senyora R està asseguda a la perruqueria, assecant-se el cabell amb l’assecador de casc. Ara sembla una astronauta cosmètica, però en uns minuts la transformació serà radical i la senyora R, rejovenida, lluirà rinxols acabats d’estrenar.

Mentre espera el gran moment agafa una revista i la fulleja. S’atura en una pàgina de cites cèlebres. Llegeix la primera: Només allò que mai no ha existit no pot envellir, de Friedrich Schiller.
La medita. Pensa que si Schiller té raó, dissimular l’envelliment és inútil. Estar asseguda amb el cap dins d’un casc és inútil. Inútil i estúpid. I pagar per una estupidesa encara ho és més, d’estúpid. Existir, envellir i pagar… No es pot suportar.

Els cabells estan eixuts. Un ajudant li treu l’assecador i els rul•los. Després arriba el perruquer i li mostra l’obra d’art rinxolada que ha fet amb els seus cabells. La senyora R no fa gaire cas; amoïnada, busca una rèplica que l’alliberi de la fatal influència de Schiller; li cal desmentir la frase urgentment. No se li acudeix res… quan la sorprèn la veu del perruquer.

– Què li sembla? Preciosa, oi?

La senyora R es mira al mirall. Es mira una bona estona. Està radiant, magnífica. Acaba de trobar la rèplica reflectida en el mirall. Una rèplica rinxolada. I el llenguatge, amb un senzill gir lingüístic, li tradueix la imatge: Només allò que existeix pot embellir.
La senyora R es reconcilia amb Schiller i arriba a la conclusió que als romàntics alemanys els calia haver anat més sovint a la pelu.

Els rinxols de Schiller

Avui, 10 de novembre (però de 1759), va néixer Friedrich Schiller. A deu dies del 20-N, jo ho tinc clar, el votaria a ell; fa temps que un del seus lemes em va subjugar: viu en el teu temps, però no en siguis una joguina; i no ofereixis als teus contemporanis allò que aplaudeixen, sinó allò que els manca (Cartes sobre l’educació estètica de l’home. Editorial Laia, p 72).